Il·lustració: Eva Armisén
Busques una taula apartada, des d’on les converses alienes se sentin però com si no. Demanes una aigua o un suc de taronja o un cafè. Demanaries un cacaolat i un croissant, però després et tocaria passar comptes amb els remordiments.
Deixes la motxilla de pell a la cadira del costat. Te l’hauries de posar als peus, retenint-la entre les cames, perquè no la pogués agafar ningú. Però ets refiada de mena i un pèl supersticiosa: amagar-la seria donar per fet que pot desaparèixer, i et fa no-sé-què convocar el disgust.
Obres la llibreta d’espiral i fulls blancs, sense ratlles ni quadrets. La dels textos guanyats al rellotge que potser un dia es faran grans. Hi aboques una frase que d’aquí a una estona hauràs descartat, però almenys t’haurà ajudat a prendre embranzida. Com aquell primer t’estimo que no feia per a tu: el vas desembolicar i que bé, moltes gràcies, jo també però potser no tant.
És per assaig i error que has après a distingir els amors que t’escauen. També funciona així –o això vols creure– el repte improbable d’enfilar paraules.
0
0
