Oriol Broggi dóna indicacions tècniques durant un assaig de ‘Cels’ a la Biblioteca de Catalunya. Foto: E.P.
Això és la Biblioteca de Catalunya. Això és La Perla 29. Això és Wajdi Mouawad. Això és Oriol Broggi.
I, ves quina cosa, em ve al cap aquell tal Acebes i el seu “hay dos líneas de investigación”, i el seu “ETA sigue siendo la principal línea de investigación”, i el seu “ETA ha conseguido su objetivo”. (Entre parèntesis: he revisat els vídeos de l’exministre per citar-ne les declaracions textuals i quin fàstic, tantes mentides.)
Aquí també hi ha un atemptat. O una alerta d’atemptat. I dues línies d’investigació: la pista Tintoretto i la pista islamista. I algú que s’entesta a continuar investigant una de les pistes quan sembla clar que la bona és l’altra. I sí, també hi ha morts i sang. Sort que sóc al teatre i que el text, a part de dolor, raja poesia. Perquè Mouawad és sempre brutalment poètic. I brutalment dramàtic.
M’he colat en un dels primers assajos de Cels que es fan sobre el terreny. A l’escenari d’una Biblioteca de Catalunya més tecnològica que mai. L’obra, dirigida per Oriol Broggi, s’estrenarà el 18 de juny. Hi actuen Eduard Farelo, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Xavier Ricart i Ernest Villegas. La traducció al català és de Cristina Genebat.
“Res no ens priva de pensar que… ¡ha sido ETA! “, exclama Villegas en el paper de Vincent Chef-Chef (l’Acebes de torn, per entendre’ns). La broma destensa una mica l’ambient, perquè la peça de Mouawad és dura amb ganes. És el que té Mouawad: no és un autor de comèdies, precisament.
“I espera’t, encara no has vist res!”, fa la Màrcia quan li comento que la història pinta dura de pair. La quarta entrega de la tetralogia formada per Litoral, Incendis i Boscos no conté gaires referències al passat dels personatges. En canvi, toca un tema molt present: el de la joventut que es rebel·la contra un món sense sentit. Escrita el 2009, Cels té ressons premonitoris del 15-M que esclataria el 2011. “És una espècie de mega15-M”, explica Broggi als programadors que assisteixen també a un tros de l’assaig.
“És la geografia de la sang vessada, és la geografia de la joventut massacrada –especula Clément Szymanowsky, el personatge interpretat per Eduard Farelo–. La d’ahir i la d’avui. Aquesta veu que ens condemna i que ens amenaça és la veu dels que van néixer durant les guerres, Vietnam, el Líban, Iran-Iraq, i que han crescut a l’ombra de les hecatombes: Bòsnia, Ruanda, Kosovo, Txetxènia. Tenen trenta anys i avui volen donar la paraula a totes les joventuts sacrificades abans que ells. Una venjança de la joventut per la joventut, Occident i Orient confosos.”
Països culpables d’haver vessat la sang dels fills del segle. Infanticides prenyades. Joves devorats per guerres i catàstrofes. Poesia i bellesa que esdevenen destrucció. Frases que se’t claven endins com aquesta: “Tot home que mata un home és un fill que mata un fill”. No deixa de ser l’univers Mouawad, malgrat la sobredosi d’ordinadors i de contrasenyes i de converses amb pantalla interposada.
Serà una obra llarga. “No us vull enganyar, el primer dia vaig calcular que duraria dues hores i quaranta minuts –confessa el director als programadors–. Abans de l’estrena em costa molt tallar una obra, però al cap d’un temps ja em resulta més fàcil”.
De tota manera, el problema no és que sigui llarga sinó que es faci llarga, i no sembla que hagi de ser el cas. L’espectacular Incendis (mateix autor i mateix director) durava més de tres hores, i a mi només m’hi va sobrar la mitja part.
Ernest Villegas, Xavier Ricart, Marcià Cisteró i moltes pantalles. Foto: E.P./Catorze
