Foto: TNC
A l’escenari de la Sala Tallers hi ha una càmera que ens grava. Just al darrere, una pantalla on sortim projectats, cadascú a la seva butaca. Expectants. Esperant que aparegui la Nadia. Arriba amb el Carles Fernández Guia i l’Eugenio Szwarcer de la companyia La Conquesta del Pol Sud. Aquest vespre al TNC no hi ha actors, però hi ha veritat: la història, explicada en primera persona, d’una nena que per ser lliure va haver de renunciar al seu nom.
“Vaig sobreviure i a partir d’aquell moment sobreviuria sempre”
Kabul. Els xiulets de les bombes. Fum. Tancs. Cases que ja no són cases, sinó ruïnes. El germà que no hi és, el pare malalt. Les dones que no treballen, perquè està prohibit. Una nena, desperta, viva, amb ganes de conèixer, que s’agafa ben fort als contes que li explica la seva mare de nit. Són el seu refugi però també el que estimularà la seva imaginació. Perquè la Nadia, enmig de la bogeria de la guerra, vol ajudar la seva família. I per fer-ho s’inventa el seu propi conte on ella és ell: l’Ezmeray.
“Era lliure i esclava alhora”
Va conviure amb aquest altre jo durant deu anys. Duent roba un parell de talles més grans i dient que tenia fred per dissimular-ho. Es pintava una mica d’ombra sobre els llavis, com si fos bigoti. Duia turbant i una armilla amb pa sec a totes les butxaques. Quan els seus amics cantaven, ella cantava per dins, per por que la seva veu la delatés.
“Tenia dotze anys i una família a càrrec meu”
I per tirar-la endavant, no li va quedar altre remei que espavilar-se. Ja sigui oferint-se per treballar de pagès, a dotze cèntims el dia, encara que la filla de l’amo se n’enamorés, o bé aprenent a negociar: engreixant un cadell d’ovella i, un cop va estar ben alimentat, canviant-lo per una vedella per treure’n més benefici.
“Les ferides segueixen fent mal, cada dia, al cos i a l’ànima”
Sap que per curar-les cal aprendre. Mantenint viva la curiositat, per no ser enganyats. Que pel futur de l’Afganistan, la fe no ha de substituir el coneixement, sinó que s’ha de complementar. Ella, que va aprendre a llegir als setze anys, va veure com les persones que volien canviar el país marxaven o morien. O com després de quaranta anys de guerra hi ha qui oblida com es diu. Però la Nadia quan parla ho fa des d’una esperança convençuda, i aquesta esperança és l’educació.
“El meu somni és pedalejar per Kabul”
Encara avui les dones no poden agafar la bicicleta i fer un tomb per la ciutat. Per això la Nadia puja sobre una bicicleta a l’escenari del TNC i, amb imatges de Kabul de fons, va movent les cames. Una part d’ella travessa aquells carrers fins a arribar a l’única biblioteca que hi ha, perquè el que ella voldria és aparcar la bicicleta i llegir els llibres que hi queden.
“No tinc por de la mort, sinó de perdre la llibertat”
Quan li pregunten què vol per al seu futur, ella respon: no vull ser una víctima. Amb uns ulls foscos, que brillen, mira el públic i remarca el que sí que vol: estudiar moltes carreres. Seguir creient en els àngels: la família que, des del 2006, l’ha acollida a Badalona; i en els miracles: en com pots passar d’amagar el teu cos de dona a mostrar-te tota tu, amb les teves ferides i il·lusions, davant d’un teatre sencer.
Acaba la funció. Les càmeres que ens gravaven al principi fent-nos de mirall s’apaguen. Però ja no som espectadors. El teu conte, Nadia, és el nostre, perquè quan el teatre està al servei de la denúncia, una experiència personal es converteix en una de col·lectiva. La teva fortalesa és també la de totes les dones que lluiten a l’ombra de la història. Amb la imaginació t’has guanyat la llibertat: el teu nom.
Foto: TNC
Nadia
Direcció: Carles Fernández Giua
Amb: Carles Fernández Giua, Nadia Ghulam, Eugenio Szwarcer
Dramatúrgia: Carles Fernández Giua, Nadia Ghulam, Eugenio Szwarcer
Ajudanta de direcció: Sílvia Dotti
Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya
Fins a l’11 de febrer
