Haru

Us convidem a tastar la darrera novel·la de Flavia Company, «Haru», editada per Catedral, que serà a les llibreries a partir del 9 de març. «Haru» és la història d’una vida, de tota una vida, i ens convida a reflexionar sobre l’acceptació i l’aprenentatge. L’obra, que també es publica en castellà, ha estat traduïda per la mateixa autora.

Il·lustració: Ramona Forcella

El pare porta la Haru a l’estació de ferrocarril; li ha explicat on ha de baixar i el trajecte a peu que ha de fer fins a l’escola. No esperarà que surti el tren. Ja a l’andana, li dóna la maleta que ell mateix ha carregat fins allà, fa una reverència estricta i diu, és el que vol la teva mare. Se’n va.

La Haru es queda immòbil fins que la figura del pare desapareix. Després puja al tren, que de seguida es posa en marxa.

És el que vol la meva mare, repeteix en veu baixa, una mare que mor pot voler aquesta mena de coses, assegura, però és més aviat una pregunta. Tenen voluntat, els morts. I també és una pregunta.

La Haru arriba al dojo tota sola, cansada després del viatge amb tren i del llarg camí de terra que separa la ciutat de l’escola, desconcertada per la vida que l’espera, enfadada per la vida que ha hagut de deixar.

Li assignen un dormitori, que no li agrada; roba, que li sembla aspra, i un arc amb sis fletxes, pels quals no sent ni el mínim interès.

Tampoc no sent gaire interès pels seus companys. Se’ls mira de dalt a baix mentre la mestra Kazuko, la més important de les tres autoritats del centre, li dóna la benvinguda acompanyada per la mestra Mitsu i el mestre Sho.

Són quatre nois i tres noies. La Haru no té ganes que ningú li caigui bé ni de caure bé a ningú.

Estan reunits a la sala principal; els alumnes, asseguts a terra, en semicercle. Els mestres, drets. Parla la Kazuko, a la vora de la Haru. La té agafada per les espatlles, un gest que a la Haru més aviat la molesta; rebutja el contacte físic; per què la gent es pensa que és bo tocar-se?

El Fuyuku és corpulent; fins i tot assegut es veu que és més alt que els altres. Té les celles espesses i la boca gran, el cap rapat al zero. La mira un instant, el temps suficient perquè la Haru decideixi que és un milhomes.

Al seu costat hi ha l’Itatxi, baix, rodó, de cabells greixosos i ungles mossegades; les ulleres col·locades a la punta del nas. La Haru no és capaç de deduir si és ximple o molt llest.

A continuació, la Shizuka i la Natsu. La primera és una noia molt prima, elegant, porta un llarg serrell que li tapa un ull; l’enfoca amb el que li queda a la vista i li adreça un gest de benvinguda amb una mà, fina i gairebé rosada, de tan blanca. L’altra noia, la Natsu, és grassoneta i insòlitament pèl-roja; li regala un somriure obert de dents molt petites i molt blanques.

Després li presenten el Kimitake, esvelt i rígid, quiet com una estàtua, amb una llarga cabellera negra, solta, que li arriba a terra, per sota la cintura; inclina el cap lleument per saludar-la.

Arriba el torn del Yasunari, mirada una mica guerxa. La Haru pensa que li recorda molt algú, però la seva memòria no el localitza. Li fa gràcia la cua de cavall, massa curta, que porta al mig del cap, lligada amb una cinta de color blau cel que contrasta amb la foscor dels seus cabells. És ella qui s’avança i li somriu; el noi respon amb una reverència que li mou tota la cua endavant i enrere.

El semicercle queda tancat per la Takara, faccions anguloses, atlètica, alta i de cabells curts; a la Haru li fa la sensació que els seus ulls desprenen un missatge contradictori, una barreja entre la força i la debilitat, un lloc impossible entre cara i creu.

Acabades les presentacions, la Kazuko demana a la mestra Mitsu que acompanyi els alumnes a la biblioteca per celebrar la primera classe de cal·ligrafia. Ella i el mestre Sho s’encarregaran de preparar el material.

De camí cap allà, la Natsu es posa al costat de la Haru i li diu que compti amb ella per al que necessiti, i també li comenta que ha arribat tres dies abans, jo no li trobo la gràcia, al dojo, li diu, els meus pares m’han obligat a venirhi amb la intenció que aprengui disciplina i deixi de ser el que ells anomenen una nena malcriada, però és una pèrdua de temps, perquè tan aviat com torni a posar un peu a casa ells seran els primers a captenir-se com de costum, la gent no canvia, només canvien les circumstàncies.

La Haru no trenca el seu silenci; es pregunta per què aquella noia té tan clar que tornarà a casa; també es pregunta si és cert això que la gent no canvia; el que li agradaria preguntar-se, però, és si el seu pare es penedirà d’haver-la fet fora i li permetrà abandonar aquell lloc i tornar al seu costat. La mare li diria, ningú no t’ha expulsat, Haru, no es pot fer fora algú que té el deure d’anar-se’n. La seva mare sempre parlava amb frases curtes, amb frases que es podrien haver escrit amb un sol traç: deixava caure el so a l’aire com el pinzell al paper.

Mentre la Haru pensa, la Natsu segueix, et sorprendrà que sigui pèl-roja, és clar, tothom se’n queda astorat, sí; la Natsu riu amb ganes, tres ocells del jardí del mig aixequen el vol esverats pels crits; sembla que el meu rebesavi, que era mariner, es va enamorar d’una noia russa en un dels seus viatges i que la va portar cap aquí amagada a la bodega del vaixell; quan el capità la va descobrir ja era massa tard, no va gosar llençar-la a la mar; la meva rebesàvia va tenir sort. La Haru observa les pedres que trepitja, sent la frescor de la brisa, veu d’esbiaixada el perfil de la Takara, les mans del Yasunari, la llarga cabellera del Kimitake, seguit de prop per la lleugera Shizuka, l’embalum del Fuyuku, que projecta una gran ombra, sent l’estossec nerviós de l’Itatxi. Però ningú no està segur d’aquesta història, saps?, perquè el meu rebesavi era molt discret, la mar ja ho té, això, fa que la gent sigui callada, i, per cert, sembles de la mar, tu; riu la Natsu, somriu la Haru; ja són a la biblioteca.

Fragment inclòs en el llibre
Haru

© Flavia Company
© d’aquesta edició: Catedral, 2016