Il·lustració: Jordi Lafebre
Tinc un paperet enganxat a la paret, un de groc. (No és un post-it, però no li hauria d’importar perquè està enganxat a la paret igualment, amb un trosset de cel·lo enrotllat amb la pega enfora que si hagués sigut un post-it no li hagués calgut. Però tant li fot, s’està enganxat a la paret.) Hi vaig escriure una frase positiva, una de Camus, i al costat hi ha un retalló de paper on mon fill hi va dibuixar una mena d’ou pelut –un sol– i hi va escriure essa, o, ela. Són part d’un d’aquells actes simbòlics i poc comprensibles que no s’haurien d’explicar però què cony, despullem-nos, són un recordatori, un faret. Recorda’t de les coses petites, omple’t de petites coses.
Un dels problemes de les petites coses és que se les ha apropiat una mena de societat organitzada d’incrustadors de paraules vanes sobre postes de sol i fabricants de tasses de cafè amb missatge. No són coses petites –botons, pèsols o puntes de llapis–, són aquelles petites coses que diuen que t’han de servir d’interruptor de la felicitat diària. I em ve al cap el que deia un amic, que posar l’adjectiu davant del nom és de bledo, i així de bledes són les petites coses. Que fan ferum d’autoajuda o d’allò que en diem autoajuda, almenys, i acabo per renegar-ne des d’un altaret imaginari on no estic sola, evidentment. Que l’ajuda o és auto- o anem pel pedregar fins arribar a l’autoboicot, però la meva vanitat em fa fer-ne fàstics, perquè soc més llesta, més profunda, més fonda i menys ramat que ells. Hà. Morin missatger, segell i missatge.
De tant apreciar les petites coses –amb l’adjectiu al davant– s’escurça la perspectiva i acabes per veure’t només la punta dels peus. I no n’hi ha prou; la mira curta fa viure petit. I soc més llesta, més profunda, més fonda i vull coses grans, coses lluny, i tinc expectatives enormes que complertes omplen com centenars d’aquelles petites coses. Els de les postes de sol, foteu-vos.
Però les coses grans fan hòsties grans, és una correspondència exacta. I encara des de terra feta un parrac i amb la sang rajant del nas veig enaltiments del pensar gran incrustats sobre retrats en blanc i negre. Segur que també hi ha tasses, quina angúnia. Aquí és on l’ou pelut –essa, o, ela– i la gran frase en un paperet groc (que s’aguanta amb un tros petit de cel·lo perquè no és un post-it però s’aguanta igualment i tant li fot) tenen sentit: li canten la canya a la meva vanitat abans que es recuperi i acabem tornant totes dues al principi per ser més llestes que ningú. Hà.
2
0
