Ens hi va la vida

Hi ha aberracions que hem de denunciar tants cops com calgui

Ivette Nadal: «L'anorèxia et deixa sense ànima»

| 14/02/2016 a les 10:47h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Adrià Costa


La cantant Ivette Nadal ha fet una cosa molt valenta: ha tret un disc sobre i contra l'anorèxia que pateix. I ha donat la cara per explicar que sí, que està malalta, que havia deixat de ser ella, que s'havia cregut que només podia connectar amb la gent si tenia un cos a punt de trencar-se.

Te la mires i et sobren els diagnòstics mèdics: veus a l'acte que el seu físic estava al límit del límit, la malaltia saltava a la vista. Però alhora entens que ella no n'era conscient: la força del cervell és enorme, també quan se'ns activa l'autoboicot i quedem cecs davant les evidències.

La Ivette, que encara ha de guanyar uns quants quilos per arribar a tenir un cos sa, diu que a vegades va a botigues de roba d'adults i la talla petita no li cap. Això és una aberració que hem de denunciar tants cops com calgui, fins que els qui fabriquen pantalons que fomenten l'anorèxia deixin de potenciar unes mides insanes. Si finalment s'ha aconseguit que hi hagi Barbies amb corbes i amb una talla 40, també deu ser possible que les marques de moda per a jovenetes s'acabin dedicant a fer roba per a dones i no per a nines esquelètiques.

Callar no hauria de ser una opció. A tu i a mi i a tot déu ens toca lluitar activament, quin remei, sempre que som testimonis d'injustícies i de violències i d'inèrcies que cal canviar. No podem girar la cara i fer com si no ho veiéssim. No podem amagar el cap sota l'ala i confiar que els problemes es resoldran sols. No podem ignorar ni negar ni minimitzar la pederàstia, la violència de gènere, l'objectualització de les dones ni tants altres mals socials que ens obliguen a obrir la boca per reivindicar obvietats que hauríem de tenir assumides però no.

En efecte, cansa molt haver d'anar pel món amb discursets ideològics incorporats, tan fàcil com seria fer veure que no passa res, o que no n'hi ha per tant, o que tot plegat està muntat així i no és culpa nostra i ves què hi farem. Però resulta que denunciar els comportaments i les actituds que ens denigren com a societat és una qüestió de dignitat humana i de supervivència. Ens hi va la vida.

COMENTARIS

Només denunciar?
Anònim, 15/02/2016 a les 11:44
+0
-0
Estic completament d'acord en què cal denunciar qualsevol actitud i comportament ofensiu, agressiu i feridor contra qualsevol ésser humà i, molt especialment, contra els infants, les dones i la gent gran. Tanmateix, més enllà de la denuncia, què fem, o què podem fer, per tal que es puguin resoldre els problemes de veritat? És responsabilitat nostra fer-ho o exigir que es faci?

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
Un vídeo ensenya (a petits i grans) a detectar i parar els paus a l'amor tòxic