Ens hi va la vida

Hi ha aberracions que hem de denunciar tants cops com calgui

Ivette Nadal: «L'anorèxia et deixa sense ànima»

| 14/02/2016 a les 10:47h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Adrià Costa


La cantant Ivette Nadal ha fet una cosa molt valenta: ha tret un disc sobre i contra l'anorèxia que pateix. I ha donat la cara per explicar que sí, que està malalta, que havia deixat de ser ella, que s'havia cregut que només podia connectar amb la gent si tenia un cos a punt de trencar-se.

Te la mires i et sobren els diagnòstics mèdics: veus a l'acte que el seu físic estava al límit del límit, la malaltia saltava a la vista. Però alhora entens que ella no n'era conscient: la força del cervell és enorme, també quan se'ns activa l'autoboicot i quedem cecs davant les evidències.

La Ivette, que encara ha de guanyar uns quants quilos per arribar a tenir un cos sa, diu que a vegades va a botigues de roba d'adults i la talla petita no li cap. Això és una aberració que hem de denunciar tants cops com calgui, fins que els qui fabriquen pantalons que fomenten l'anorèxia deixin de potenciar unes mides insanes. Si finalment s'ha aconseguit que hi hagi Barbies amb corbes i amb una talla 40, també deu ser possible que les marques de moda per a jovenetes s'acabin dedicant a fer roba per a dones i no per a nines esquelètiques.

Callar no hauria de ser una opció. A tu i a mi i a tot déu ens toca lluitar activament, quin remei, sempre que som testimonis d'injustícies i de violències i d'inèrcies que cal canviar. No podem girar la cara i fer com si no ho veiéssim. No podem amagar el cap sota l'ala i confiar que els problemes es resoldran sols. No podem ignorar ni negar ni minimitzar la pederàstia, la violència de gènere, l'objectualització de les dones ni tants altres mals socials que ens obliguen a obrir la boca per reivindicar obvietats que hauríem de tenir assumides però no.

En efecte, cansa molt haver d'anar pel món amb discursets ideològics incorporats, tan fàcil com seria fer veure que no passa res, o que no n'hi ha per tant, o que tot plegat està muntat així i no és culpa nostra i ves què hi farem. Però resulta que denunciar els comportaments i les actituds que ens denigren com a societat és una qüestió de dignitat humana i de supervivència. Ens hi va la vida.

COMENTARIS

Només denunciar?
Anònim, 15/02/2016 a les 11:44
+0
-0
Estic completament d'acord en què cal denunciar qualsevol actitud i comportament ofensiu, agressiu i feridor contra qualsevol ésser humà i, molt especialment, contra els infants, les dones i la gent gran. Tanmateix, més enllà de la denuncia, què fem, o què podem fer, per tal que es puguin resoldre els problemes de veritat? És responsabilitat nostra fer-ho o exigir que es faci?

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort