El tinter de la música

La Pedrera acull un homenatge a Enric Granados, mort fa cent anys

Especial: Crònica
Arxivat a: Passadís

Foto: Premsa Fundació Catalunya-La Pedrera


Em trobo amb un grup de japonesos, un altre de russos. Hi ha càmeres, cotxets. Em quedo al costat d’una àvia, veig com s’aparta el guant del canell i espia el rellotge. Falten dos minuts perquè siguin dos quarts de nou i tothom mira cap al mateix lloc: la façana de la Pedrera.

A la balconera apareixen tres músics i tres instruments: un violí, un violoncel i un teclat. Al carrer, no gaire lluny d'on sóc, hi ha el director, enfilat a una tarima. Alça les mans. Avui, la distància del temps s’escurçarà. Fa cent anys que va morir el pianista i compositor lleidatà Enric Granados. Aquest espectacle, emmarcat en el Festival LLUM BCN 2016 i dirigit per Xavi Bové, és un homenatge a ell i a la seva vida.

Un homenatge diferent. Per començar, la batuta del director fa, literalment, de pinzell. La Pedrera, de marc. Cada moviment de la mà, es reflecteix, directament a la façana: tant si s’acota, com si alça els braços, com si tomba cap a l'esquerra. S’hi afegeixen els del balcó. La llum es mou, fidel al so. El violí és un groc que s’enfila com petites espurnes cap al cel, cap a la nit. El violoncel, ataronjat, es complementa. El teclat, més poderós, s’imposa dibuixant tecles blaves. I tot queda reflectit en una partitura que no és de paper, sinó de pedra. On els greus s'arramben a l’asfalt i els aguts gairebé toquen el terrat.

Els grups de japonesos i russos, hipnotitzats, cada vegada fan menys fotos. Els qui tomben pel passeig de Gràcia, fan parada, i el públic es va engrandint. Així, amb el tinter de la música, descobrim la vida de Granados. Els traços lents parlen de l’amor i la tendresa. Els que són ràpids i violents descriuen el final: va morir ofegat, quan el vaixell amb què tornava dels Estats Units, va ser atacat per un submarí alemany.

Miro de reüll el rellotge de l'àvia: l'espectacle ha durat quinze minuts. Però no s'acaba aquí: els nens que van amb cotxet i els que no s’arrengleren en una filera. Els músics deixen la balconera buida. El director s’enduu la batuta. El seu lloc és ocupat pels menuts: experimenten què és això de dibuixar notes amb les mans.

Gaudí va imaginar. Encara que fos una bogeria, va anar més enllà. Avui, la Pedrera segueix estirant el fil, l’exemple: compartint noves formes de sentir, d’apropar-nos al passat. De construir el present: amb els maons de l’arquitectura, de la música i de la llum.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona programa un cicle de quatre concerts
Imatge il·lustrativa
Catorze equipaments de Barcelona obren al públic els seus espais restringits
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso dedica una exposició a la relació de l'artista malagueny amb Paul Éluard
Imatge il·lustrativa
Dos centres cívics proposen tallers inspirats en el dissenyador Victor Papanek
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com reaccionen les persones davant el dubte i la por
Imatge il·lustrativa
L'anunci dels Gaudí parla del poder del cinema i de l'empoderament femení
Imatge il·lustrativa
L'educador David Dunning diu que «sovint sobrevalorem les nostres habilitats»
Imatge il·lustrativa
Lera Boroditsky diu que «es perd prop d'un idioma a la setmana»