El tinter de la música

La Pedrera acull un homenatge a Enric Granados, mort fa cent anys

Especial: Crònica
Arxivat a: Passadís

Foto: Premsa Fundació Catalunya-La Pedrera


Em trobo amb un grup de japonesos, un altre de russos. Hi ha càmeres, cotxets. Em quedo al costat d’una àvia, veig com s’aparta el guant del canell i espia el rellotge. Falten dos minuts perquè siguin dos quarts de nou i tothom mira cap al mateix lloc: la façana de la Pedrera.

A la balconera apareixen tres músics i tres instruments: un violí, un violoncel i un teclat. Al carrer, no gaire lluny d'on sóc, hi ha el director, enfilat a una tarima. Alça les mans. Avui, la distància del temps s’escurçarà. Fa cent anys que va morir el pianista i compositor lleidatà Enric Granados. Aquest espectacle, emmarcat en el Festival LLUM BCN 2016 i dirigit per Xavi Bové, és un homenatge a ell i a la seva vida.

Un homenatge diferent. Per començar, la batuta del director fa, literalment, de pinzell. La Pedrera, de marc. Cada moviment de la mà, es reflecteix, directament a la façana: tant si s’acota, com si alça els braços, com si tomba cap a l'esquerra. S’hi afegeixen els del balcó. La llum es mou, fidel al so. El violí és un groc que s’enfila com petites espurnes cap al cel, cap a la nit. El violoncel, ataronjat, es complementa. El teclat, més poderós, s’imposa dibuixant tecles blaves. I tot queda reflectit en una partitura que no és de paper, sinó de pedra. On els greus s'arramben a l’asfalt i els aguts gairebé toquen el terrat.

Els grups de japonesos i russos, hipnotitzats, cada vegada fan menys fotos. Els qui tomben pel passeig de Gràcia, fan parada, i el públic es va engrandint. Així, amb el tinter de la música, descobrim la vida de Granados. Els traços lents parlen de l’amor i la tendresa. Els que són ràpids i violents descriuen el final: va morir ofegat, quan el vaixell amb què tornava dels Estats Units, va ser atacat per un submarí alemany.

Miro de reüll el rellotge de l'àvia: l'espectacle ha durat quinze minuts. Però no s'acaba aquí: els nens que van amb cotxet i els que no s’arrengleren en una filera. Els músics deixen la balconera buida. El director s’enduu la batuta. El seu lloc és ocupat pels menuts: experimenten què és això de dibuixar notes amb les mans.

Gaudí va imaginar. Encara que fos una bogeria, va anar més enllà. Avui, la Pedrera segueix estirant el fil, l’exemple: compartint noves formes de sentir, d’apropar-nos al passat. De construir el present: amb els maons de l’arquitectura, de la música i de la llum.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Josep Irla proposa un cinefòrum sobre la lluita pels drets de les dones
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar ens consciencia sobre el patiment innecessari que viuen molts gossos
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de Rita Pierson, que diu que «l’ensenyança i l’aprenentatge han de portar alegries»
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga