Crònica

El present és nostre

Una escriptora que va passar 20 anys en un far ens anima a deixar de viure contra rellotge

Especial: Crònica
Arxivat a: Biblioteca, crònica

Foto: Peter Roome


“El temps de llegir, igual que el temps d’estimar, dilata el temps de viure”. Ho deia el novel·lista Daniel Pennac i ho recorda la periodista Anna Guitart, presentadora de l'acte al CCCB. Qui hi aprofundirà serà Menchu Gutierrez, l’escriptora madrilenya que va viure vint anys en un far de la costa cantàbrica. La seva conferència, emmarcada en un cicle de debats sobre el temps i l'acceleració social, es titula Les clarianes del temps.
 
Escriure també és una forma d’escalar una torre. D'entrada, Gutiérrez apunta la llum cap als records. La imatge ve de lluny: quan era ben menuda, es refugiava en una habitació on les finestres eren tan grans que la paret semblava feta de vidre. Tot el que hi havia dins d’aquella cambra, fins i tot el que veia a través del seu mirador particular, respirava amb un ritme diferent.
 
Per tant, l’espai té una relació directa amb la valoració que fem del temps. Com si existís més d’un rellotge i, fins i tot, com si algunes busques anessin més embalades que d’altres. Menchu Gutiérrez defensa que la imaginació poètica és creadora de nous llocs, de nous presents.  
 
Ella, que ha relatat i analitzat la vida de Sant Joan de la Creu, l’aprofita per aportar-nos una nova perspectiva. Explica el moment en què, fugint de la presó on va estar tancat durant mesos i en condicions terribles, arriba a un convent. Hi troba refugi. El primer que demana a les monges és que l’escoltin recitar un poema que ha escrit mentalment entre els barrots. Com si aquelles parets que l’engabiaven fossin un paper mut. Com si un sol instant et permetés esborrar mesos de desesperació. Ser lliure.  
 
Els interrogants són constants, les respostes obertes. Existeix un límit per a l’acceleració? El Llibre dels passatges de Walter Benjamin explica que, des del començament del segle XX, la tecnologia ha donat una embranzida boja a la societat. Correm i fem. Després encara correm més, no fos cas que no arribéssim a tot arreu. Amb tantes presses, arriba l’alerta: el temps està en venda, es comercialitza.
 
Però l’optimisme encara és més necessari. Per això la proposta de Menchu Gutiérrez és un eslògan que podríem embutxacar-nos: aliar-nos amb el present. Aturar-nos de tant en tant. Observar. Descobrir. Sentir que el temps també és nostre. Deixar de viure contra rellotge per viure amb el rellotge. Tornar a aquell far. 
 

Menchu Gutiérrez al CCCB. Foto: Miquel Taverna

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència