Reconeixem l’ordre en construccions que no ens semblen coses acabades i prou. Foto: L.B.
Visc a la casa buida on gairebé s’estampen tots els ocells
però no escolto com xoquen.
Rebenten. Xisclen.
El meu estat és mineral. Anterior a la carn.
L’absència absoluta de mars, d’òxid,
porcs senglars, rails, rialles, rizomes.
Cos trencat. Costa. Silenci, nocturn, fosc.
Xais esquarterats, esquerdes. Zebres.
Temps sense sabates, llibre, pissarra, cabdell,
casa buida on els ocells s’estampen.
Forats. Futurs. Vidre en un llac
aquest embut de ferro, dos punts:
Reconec molts textos possibles amagats als minerals. Costa, de veure’ls. Però hi respiren. Tenen una presència absolutament física que sempre miro d’aprendre a interpretar. Hi són en el tacte. En una manera de respirar pesada i compacta, com de submarí. Són petjades ferroses al damunt d’una lluna que algú ha delineat. Els textos possibles són llums oxidats que ens miren de retruc, tot i que no sabria dir si esperen.
Sigui com sigui, jo els busco així:
Un text possible, la bombolla tancada amb un cordill d’Albert Camus, és un espai exacte, és sempre en alguna pedra. Un mineral. Una forma estrambòtica del ferro. Algun tros de ceràmica esquerdat. Una manera única de fer caure l’aigua. Una forma que no existeix a les parets i la veiem, una música que no és als despertadors i l’escoltem. Aristòtil en deia la possibilitat de la matèria. Jo no. No crec pas que els textos que encara no hi són estiguin construïts en algun lloc i els hàgim de caçar amb una mena de caçapapallones imaginat i traslladar-los. No crec que els hàgim de nuar per trobar-los. No estan fets. I si provéssim d’atrapar-los, es fondrien. Quedarien reduïts al no-res. Ens n’adonaríem que la literatura no és imaginació, no és romanticisme, no és màgia, no és naturalesa. És absolutament i estrictament manipulació. La fletxa que llança no és divina i no aconsegueix que cap cosa s’entengui de manera exacta.
Ens confon, això sí.
Perquè té un ordre que li escau i que podríem percebre només pensant en alguna cosa que ens fa pensar en la perfecció (tot i que la perfecció sigui tan il·lusòria com el temps, com l’espai, tot i que la perfecció no és llenguatge). Perquè la naturalesa, deia l’Oscar Wilde i sempre ho deia bé, imita l’art.
No a l’inrevés.
I en efecte som capaços de reconèixer l’ordre en moltes construccions que mai no ens semblen coses acabades i prou, sinó un moviment constant (que és del que parlem quan fem servir la paraula etern ): la cadena alimentària, el sistema solar, la relació entre éssers vius a les profunditats d’un oceà, l’esforç brutal de supervivència que ha de fer un capgròs en un bassal per sobreviure-hi.
En són un munt.
Una llista de coses que es creen en ordre i mai no s’acaben.
N’hi ha que veuen en aquest ordre la mà de Déu. Oscar Wilde no, i jo tampoc. Crec que en l’ordre que trobem arreu, hi rau la nostra necessitat d’entendre. I que aquest ordre només és la nostra extraordinària capacitat de llegir. De convertir el món, en un recorregut que som capaços d’inventar, gairebé d’imposar, com l’únic camí possible per endinsar-nos-hi. I que quan ens hi endinsem, si és que ens hi endinsem, mostra més, molt més, d’allò que roman escrit.
Una estranya sensació de temps que trobem a les pedres, als minerals, en una forma única en què cau l’aigua, una forma estrambòtica del ferro, un despertador que marca el ritme. Això, busquem. Però no pas per traslladar, sinó per construir-ho. Per veure quin procés ha aconseguit que, com el llenguatge, si aconseguim que el temps avanci lentament estiguem perfectament preparats per trobar-hi un sentit. Una intenció. Una veu única que podria semblar-nos perfecta.
No ho és. És la veu literària, que ens sosté.
Oscar Wilde no hi veia la mà de Déu, i jo tampoc. Foto: L.B.
