Il·lustració: Eva Armisén
Ets tan teva que no hauries dit mai que poguessis ni volguessis compartir-te amb ningú. Però tenir una filla –que et tingués ella de forma tan absoluta, perquè sí i per sempre– et va fer abraçar, potser maldestrament, la primera persona del plural. Aleshores, ja fa vint anys, et vas enamorar d’una nena i d’un pronom. Una nena menuda i preciosa, un pronom delicat i preciós: nosaltres.
Un altre dia, imagina’t que era un dijous, vas aparcar com vas poder la fòbia social i vas descobrir que el teu jo millorava quan s’unia amb un tu dels que valen la pena –un tu qualsevol és estèril, un tu equivocat és nociu– i en naixia un espai de complicitat nou. És per això que de tant en tant surts de la closca on et sols recloure: per buscar aquella sintonia de quan quedes amb algú i fins el silenci flueix.
Mireu-vos, sou aquí. Tu i els teus. Descansant a l’ombra d’un arbre o fent un te verd en un bar de Gràcia. L’amor filial és l’amor total, paraula de mare tres cops reincident; l’amor de parella és una sort i un trasbals i un t’estimo que es fa gran; l’amor d’amic és un regal fora de calendari, un pastís que no enfarfega, un convidat que s’apunta a la festa de puntetes i ja no se’n va. Mira’t avui, que ben acompanyada. No hauries dit mai que faries créixer tants nosaltres.
1
0
