Foto: Teatre Nacional de Catalunya
1. «Els enemics els has d’acceptar allà on els trobes i com són. Els amics, els trio jo». No em digueu que aquesta frase no és, per si mateixa, un bon motiu per anar al teatre.
2. El text. La frase del punt anterior la diu el professor Bernhardi (Lluís Homar) al final d’una escena estupenda. N’hi ha algunes de memorables, en aquest muntatge: la de la reunió del Patronat –a la primera part– és d’una intensitat impressionant. L’encontre de Bernhardi amb el ministre de culte i educació (Manel Barceló). L’entrevista de Bernhardi amb el mossèn (Albert Prat). Són les meves preferides, però, de fet, tot el text és un luxe. Gairebé tres hores de bon teatre que passen com si fossin una. I si algú pensa que tres són moltes, heu de saber que el text original en té cinc i que si el veiem així, precís i ajustat, és gràcies a l’adaptació de Lluïsa Cunillé i al llenguatge acurat i elegant del traductor, Feliu Formosa. Dos grans valors afegits.
3. L’autor, Arthur Schnitzler. Dramaturg, novel·lista i metge austríac, nascut a Viena el 1862. D’origen burgès, jueu, amic i admirador de Freud. A Barcelona es va estrenar, ja fa algunes dècades, La ronda, una de les seves obres més conegudes. És un autor poc habitual als nostres escenaris i per això fa de bon celebrar. Un home allunyat de la moral del seu temps, contra la qual sovint va topar, i molt proper a nosaltres. En les seves obres són normals els atacs contra l’exèrcit, l’Església, les classes benestants (a les quals pertanyia). La profunditat psicològica dels seus personatges era una de les seves grans preocupacions i també és un dels seus grans encerts.
4. La polèmica. Tot l’argument se centra en la condemna per part de les forces polítiques conservadores del professor Bernhardi, que ha pres a la seva clínica una decisió que topa amb la moral religiosa catòlica. La manipulació, l’ús partidista i l’allunyament progressiu de la veritat per enfonsar els uns i fer pujar els altres són en realitat els protagonistes d’una història que se situa a la Viena de principis de segle però que podria passar –i, de fet, passa– aquí i ara.
5. Els ecos. N’hi ha alguns d’evidents. Hi ha Ibsen. Un enemic del poble, aquesta mena d’heroi contra tot i tothom. Aquesta mena d’ambient de catàstrofe social imminent. Hi ha la tragèdia grega. Bernhardi és un heroi tràgic, un Èdip austríac del segle XX. Hi ha el cas Dreyfuss, és clar. Schnitzler escriu aquest text el 1912. Feia només sis anys que s’havia acabat la injusta causa contra Richard Dreyfuss que va commocionar França i tot Europa.
6. Lluís Homar, l’home tranquil. El professor Bernhardi és un home tranquil. Molta gent, dins i fora de l’escenari, troba que fins i tot massa tranquil. Com es pot mantenir la calma quan t’ataquen injustament? Té sentit, fer-ho? Però Bernhardi somriu. És amable. Té compliments per a tothom. A Lluís Homar, li escauen els personatges tranquils. S’hi confon, diria. Sap dotar-los d’una dimensió extraordinària. Bernhardi només podia ser ell. Quan Berhardi/Homar alça la veu, el món trontolla.
7. Joel Joan en un paper seriós. Molt seriós, subratllaria. Comença convencent poc, potser perquè la primera escena on apareix té poca càrrega dramàtica. Però acaba plenament reforçat en el seu paper d’Ebenwald, un protonazi que és a més el sotsdirector de l’institut mèdic. Creix a mesura que el text el descobreix com el principal enemic de l’home bo i com una espurna d’allò que acabarà amb Austria —i amb la innocència d’Europa— en els anys següents. Mai no m’hauria pensat que Joel Joan podia ser un nazi tan convincent.
8. L’escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa. Una peixera de vidre al mig de l’enorme escenari marca els moviments dels actors a la primera escena. Després, la peixera s’omple de boira, com la vida del professor. L’escenografia deixa de ser funcional i hospitalària i es torna una metàfora. Com més ens acostem al final, més poètic es va tornant aquest espai inventat. Al final, quan Homar es perd entre la boira (del seu temps?, de la seva raó?, de la seva vida?) ja és pura poesia.
9. Pep Cruz, com sempre. Fa de contrapunt. Defensa el seu amic. El defensa amb matisos. Pep Cruz té molts, moltíssims, matisos. La seva presència sempre enriqueix l’escena, li concedeix una nova profunditat. Pep Cruz fa que t’oblidis que fa teatre. Com si fos un infiltrat del món real, que ve a dir la seva.
10. La il·luminació d’Ignasi Camprodon. S’obren passadissos en aquest espai enorme i ingrat que és l’escenari. S’alimenten els reflexos. Es crea la intimitat terrible d’un encontre sense sentit. Pugen i baixen llums, que subratllen les paraules. La llum es fa un llenguatge més, com poques vegades. Impossible no admirar-la.
11. Els polítics. A l’estrena de l’obra, hi va assistir Carles Puigdemont. Ho trobo molt bé. Penso que de tant en tant l’art ha d’educar els polítics. Tots, siguin del color que siguin. Aquesta obra és una educació magnífica per a ells, hauria de ser de visionat obligatori. Aquesta diu als dirigents: mireu com us veiem. Això és el que pensem de vosaltres. I més encara: això és del que sou capaços per una idea.
12. Les preguntes. És impossible no preguntar-se pel sentit de defensar-se quan tothom vol acusar-te. Té sentit, nedar, quan saps que t’ofegaràs igualment? O, ben el contrari, no és intel·ligent resignar-se a enfonsar-se abans de perdre energia en va? Jo, ho he d’admetre, entenc Bernhardi. No tothom a la sala pensava el mateix, és clar, però tothom en parlava en sortir.
13. No tot és política. Bernhardi no vol convertir-se en un cas de manipulació política, però no ho pot evitar. Pot, en canvi, no jugar el joc. Per ell, per les seves creences. No per una ideologia, sinó per una convicció moral. És una elecció legítima, vàlida. Existeix un dret, fins i tot en moments convulsos de polarització política, i és el dret a mantenir-se al marge. Vet aquí un missatge important que ens regala Schnitzler. I un altre: si a l’Àustria i l’Alemanya de 1912 haguessin existit més professors Bernhardi, potser les coses haurien anat millor.
14. Xavier Albertí diu que els teatres són espais de reflexió, no de moralització. Com m’agrada, aquest home.
Tràiler de l’obra:
El professor Bernhardi
Autor: Arthur Schnitzler
Adaptació i traducció: Lluïsa Cunillé / Feliu Formosa
Escenografia: Lluc Castells / Jose Novoa
Repartiment: Lluís Homar, Joel Joan, Pep Cruz, Manel Barceló, Joan Negrié, Albert Pérez, Roger Casamajor, Rubén de Eguía, Sílvia Ricart, Jordi Andújar, Oriol Genís, Albert Prat, Jacob Torres, Guillem Gefaell.
Direcció: Xavier Albertí.
Sala Gran del TNC
Fins al 20 de març
1
0
