Cinc anys sense la Pina

En els seus muntatges hi som tots, els més forts i els més dèbils, els més valents i els més covards, els més extravertits i els més tancats

| 02/06/2014 a les 17:10h
Especial: Ficció exprés
Arxivat a: La butaca, Ficció exprés, Pina Bausch, dansa, ballarina, Àngel Burgas
Aquest juny fa cinc anys que la Pina Bausch va morir i, als seus seguidors, ens va deixar una mica orfes. De vegades passa: el món creatiu d’un autor o autora és tan potent i està tan lligat a la teva experiència vital i creativa que només d’imaginar que no hi haurà més portes, que no hi haurà més noves vies per accedir-hi, resulta desesperant. Tot creador indispensable deixa un llegat, és clar. Deixa uns espais on poder tornar (al museu, a la biblioteca, en una gravació) i on recuperar i redescobrir la seva llum i la seva màgia. De la vasta obra de la Pina Bausch, les seves peces fonamentals de teatre-dansa, hi ha poquíssimes gravacions: ella va vigilar escrupolosament que no existissin. Però som a l’era del youtube i ara podem visionar-ne molts fragments (fins i tot alguna peça sencera, amb una qualitat més que dubtosa i d’aquí, imagino, el pànic de la Pina) a la xarxa. Wim Wenders la va homenatjar en el seu film Pina (2011) i també s’ha editat en DVD Tanzträume (Dancing dreams, 2010), la pel·lícula sobre la creació de Kontakthof amb adolescents i que es va poder veure a Barcelona, al Mercat de les Flors, el gener de 2011, quan ja havia mort la coreògrafa.



Però tenim la gran sort que la companyia que ella va crear a Wuppertal continuï viva reposant els seus millors espectacles arreu del món. No sabem quant de temps pot durar la iniciativa de mantenir en peu els muntatges de la Pina, ni si serà complicat gestionar-ho, però el Wuppertal Tanz Theater, ara per ara, existeix, i les peces de la Bausch es continuen ballant i escenificant davant del públic.

Recordo la sensació de ser allà, al teatre de Wuppertal, l’any 1990. La sensació de ser en un lloc especial, de sentir-me impressionat mentre seia amb un programa de mà abans de l’espectacle. N’hi vaig veure dos, a la seu del Wuppertal Tanz Theater: Palermo Palermo (1989) i Walzer (1982), dos dies seguits. Com molts catalans, havia descobert Pina Bausch al Mercat de les Flors de Barcelona l’any 1985: dins del que s’anomenà Memorial Xavier Regàs, van programar 1980, una peça de Pina Bausch. En aquella època daurada, el públic català de teatre tenia l'oportunitat de descobrir experiències teatrals internacionals (Kantor, Peter Brook, Teatre du Solei...) que avui en dia trobem a faltar. I dic descobrir perquè eren apostes transgressores, innovadores, trencadores i personals que capgiraven la nostra percepció de l’escena, del llenguatge teatral i de la visió del món. 1980 , de la Pina, va ser una revelació. M’estaven mostrant un univers (parlaven de la infantesa, de la pèrdua, de la mort, de la malaltia, de l’enyor, del desig, de la identitat... inabastable!) delimitat per l’escenari nu del Mercat, damunt d’una catifa de gespa natural, amb una pianola i un cérvol dissecat. Allò era l’escenografia d’aquell univers, i de cop apareixien ells, els ballarins/actors, un darrere l’altre, fent una coreografia brutal, passejant-se entre les grades i fitant-te directament als ulls abans d’arribar a l’escenari (de l’estil de la que es veu al principi i final de la pel·li de Wenders).



L’art de la Pina Bausch es basa, penso jo, en la implicació directa de l’espectador en l’escena, a través dels actors/ballarins. Ells i elles se’t dirigeixen directament: t’observen, t’hi conviden; ballen i es mouen per a tu. Com ho faries tu, si sabessis ballar. Expressen el que voldries expressar tu si tinguessis les seves capacitats. Et mostren experiències seves que també són teves, que són universals i que pertanyen a la condició humana. Diuen que la Pina sempre feia preguntes abans de començar un muntatge. Reunia els ballarins (gent con tu i com jo, éssers socials, éssers esperançats, éssers porucs, éssers emprenyats) i els plantejava preguntes, observacions o reaccions. Raimund Hoghe en recull un munt en el seu llibre Pina Bausch. Historias de teatro-danza publicat per Ultramar l’any 1989 i amb fotos d’Ulli Weiss:

Parar una trampa a algú. Construir piràmides Pensar en una frase molt senzilla i expressar-la sense paraules. Sostenir un cigarret. Saps fer la vertical? Explicar una història amb sorolls. Com es mata un animal? Rituals que fa algú i que a tu et treuen de polleguera. ('Walzer', 1982)

Fes alguna cosa amb passos de vals. Frases que es diuen en les quals apareix la paraula “Déu”. Altres frases amb la paraula “merda”. D’altres amb la paraula “mare”. Tenir poca sort. Algú s’ha perdut. Fes alguna cosa amb la panxa. ('Two cigarettes in the dark', 1985)

A Barcelona hem tingut la sort de veure alguns dels seus espectacles. Després de 1980 , el Mercat va programar De les muntanyes s’ha escoltat un crit (obra de 1984 representada a Barcelona el 1988) i Kontakthof amb adolescents (2010/2011). Al TNC s’hi va veure Masurca Fogo (1998/1999). Sèiem darrere de Pedro Almodóvar, que va utilitzar dos moments del muntatge a Hable con ella ; El netejador de vidres (1997/2003) i Als nens d’ahir, d’avui i de demà (2002/2004). I al Liceu vam assistir l’any 2008 a un programa doble, Café Müller (1978), ballat encara per la mateixa Pina i que, vergonya aliena, va ser rebuda amb xiulets i cops de peu per un públic ignorant, i després La consagració de la Primavera (1975), que va reconciliar els indignats espectadors amb la coreògrafa.

Vaig poder saludar la Pina, una breu i fugaç encaixada de mans, a Berlín, a l’estrena de La queixa de l’emperadriu, la seva única pel·lícula com a directora al Festival de Cinema de l’any 1990. Menuda, discreta, amb la mateixa mirada penetrant i directa que et brinden els seus ballarins. Vestida de negre i amb un cigarret a la mà. Sempre la imagino com una escrutadora de la realitat, de la vida dels humans. Em va sorprendre saber que hi ha alemanys que la menyspreen, que se’n foten de la seva manera d’aproximar la vida a l’escenari. La Pina no parla només dels seus conciutadans. Era molt més ambiciosa. Parla i interactua amb tots els éssers amb els quals ha coincidit arreu del món. Va concebre molts espectacles sobre ciutats del planeta: ella i els seus ballarins hi feien una estada, i de les seves experiències van néixer, entre altres, Tanzabend 2 (Madrid, 1991), Agua (Sao Paulo, 2001), Nefés (Istanbul, 2003) o Como el musguito en la piedra, ay, sí sí, sí (Santiago de Xile, 2009), a més de les ja esmentades Palermo Palermo, El netejadors de vidres (Hong Kong) o Masurca Fogo (Lisboa). En els seus muntatges hi som tots, els més forts i els més dèbils, els més valents i els més covards, els més extravertits i els més tancats. Les nostres emocions i els nostres desitjos; la nostres incapacitats i les nostres proeses. Parla, com hem dit abans, de tu i de mi. I ara sap greu que des de fa cinc anys s’ha perdut aquest punt de vista incisiu, poc complaent però força poètic, des del qual una estranya ens observa. Sempre amatent, sempre silenciosa, com quan, un cop començat l’espectacle, la Pina sortia discretament al pati de butaques i seia a admirar, com els espectadors, la magnitud i l’evolució de l’univers acotat per les parets de la sala, mirall fidel i sensible d’aquell altre univers en què tots lluitem per sobreviure.


Foto: Paulo Kauim 

Alguna cosa que fem no fun
ciona. Intents d’encendre cerilles amb les dents, de ballar claqué descalços, de fer petar les dents, d’arribar a la punta del nas amb la llengua. Alguna cosa relacionada amb la vostra respiració. Es maco comprovar que algú està viu. ('Viktor', 1986)
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Cor de Teatre proposa un muntatge sobre aquests dos poemes èpics al TNC
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc reflexiona sobre com censurem el sentit de l'humor
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar mostra com una mare pateix la síndrome del niu buit
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'assetjament i la violència verbal que rep la dona al carrer
Imatge il·lustrativa
Una manifestació exigeix que rebre un regal o un altre no depengui de si ets nen o nena