Fusió o confusió de cultures? Foto: M.C.
Quan el Jon López de Viñaspre, l’editor de Lapislàtzuli, em va proposar publicar La murga en edició bilingüe català-japonès, em vaig fer un fart de riure. Però no era cap broma. La murga és el meu quart llibre de poemes, i durant un any he estat presentant-lo en diversos cicles i recitals d’arreu de Catalunya, de vegades només en català i de vegades en companyia d’un rapsoda japonès.
No escric haikus, ni practico la meditació zen. No sóc cap experta en literatura japonesa, ni tan sols llegeixo manga. Però el Japó, més que influir en la meva obra, ha influït en la meva vida. Si és que es poden dissociar.
El dia 9 de juny començo un viatge molt especial. Durant una setmana em dedicaré a escampar la llavor de la poesia contemporània catalana a Tòquio i a canvi xuclaré tan fort com pugui l’essència de la seva cultura, tan singular. Coneixeré japonesos bojos per la cultura catalana, els parlaré de Brossa, de Salvat, de Marçal, assistiré a recitals de poetes japonesos, els faré la murga si se la deixen fer. I us ho explicaré diàriament a través d’aquesta finestra que m’obre CATORZE, una secció sobre poesia sense auques, sense ventalls, i sense un sol haiku. Perquè no vull enriquir-me sola, perquè l’oportunitat de viure literàriament una fusió –o confusió– de cultures com aquesta és un regal que cal compartir.
