Il·lustració: Eva Armisén
La maleta és teva i, per tant, és blava. Mida cabina. Els qui et veuen traginar-la els dilluns i els dimarts i els dijous et deuen prendre per una executiva de pont aeri o, si més no, per una persona viatjada. Te’n vas o tornes?, et va preguntar abans-d’ahir la veïna dels bessons.
La resposta és que fas voltes. Del despatx a casa i de casa al despatx. La maleta et permet dur llibres d’un lloc a l’altre (la ficció va a casa; la no-ficció, al despatx) sense que se’n ressenti una escoliosi que t’acompanya des de sisè d’egebé. Ni et calen mapes de mal doblegar ni busques destins recomanats per gent que hi ha estat abans.
També hi carregues, al teu apèndix amb rodes, les pomes i tomàquets i albergínies que compres a la fruiteria ecològica d’horari generós. I les contradiccions que et defineixen. I els complexos que preferiries perdre pel camí, però no. I unes inseguretats que els dies rúfols superarien les dimensions màximes de l’equipatge de mà. I un parell o tres de certeses sòlides, arrelades a foc lent, que no s’alterarien ni amb els rajos X amb què inspeccionarien la maleta si mai la fessis servir per volar.
