Turística i domèstica

A les golfes dels Höller

Són un estat mental i la solitud necessària per poder abstreure’m i pensar amb claredat

| 04/03/2016 a les 11:36h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: Sílvia Poch


Els dissabtes sóc tota d’en Blat, una bestiola de vint-i-cinc quilos, barreja de Golden Retriever i caçador, amb qui comparteixo pis des de fa vuit anys. Durant la setmana fem les passejades de rigor, pels voltants de casa, però els dissabtes em poso les vambes i li compenso tota una setmana de bòlit amb una excursioneta fins a Montjuïc. L’ascensió és curiosa: primer arribem a la rotonda gegant i superpoblada de plaça Espanya, travessem i pugem fins a Maria Cristina fins a completar el primer tram. Quan arribem al MNAC, a en Blat i a mi ens agrada abocar-nos a contemplar l’avinguda des de dalt, una estona, abans de seguir caminant. És dissabte i és ple de turistes admirant les fonts o visitant el museu, però a mesura que seguim pujant, ens anem quedant cada cop més sols. I aquí comença la màgia d’estar en una mena de bosc laberíntic enmig de Barcelona. I és aleshores que les nostres passejades de dissabte per Montjuïc prenen sentit: en Blat s’esbrava i jo penso.
 
A la cèlebre novel·la Correcció, Thomas Bernhard situa el seu narrador a les golfes dels Höller, el lloc on l’amic d’aquest, Rothaimer, ha estat tancat treballant durant molts anys en un projecte massa complex d’explicar-vos ara mateix, obsedit fins al suïcidi. Per a mi, les golfes dels Höller són molts llocs, però són, sobretot, un estat mental i la solitud necessària per poder abstreure’m i pensar amb claredat. Puc fer-ho estirada al sofà de casa meva, sí. Ho faig moltes vegades. Però les passejades per Barcelona em generen una sensació molt marcada que es nodreix de la sensació d’avançar, de veure canviar el paisatge físic i humà i de trobar estímuls sobre els quals fer focus. Em desperten la creativitat i m’endrecen les idees. I can’t go on. I’ll go on, que va escriure el meu estimat Beckett.
 
Dimarts i Dijous vaig a nedar. Vaig començar a nedar fa anys, per evitar una operació de lligaments. Nedo amb aletes per reforçar el quàdriceps i conviure agradablement amb la hiperlàxia del meu genoll dret. Tot i ser una obligació, amb el temps, l’estat amniòtic m’ha acabat resultant terapèutic també a nivell mental: mentre nedo, deixo la ment en blanc i l’alternança rítmica del silenci dins l’aigua i la remor dels altres nedadors quan trec el cap per respirar cada dues braçades em relaxa tant que, quan surto, amb el cabell moll i menjant una poma, l’últim que vull és agafar el metro. Travesso la Barceloneta i m’endinso a la Ribera, fins passar la Via Laietana i arribar a la plaça del Rei.
 
De tots els llocs que he esmentat, potser aquest és el meu preferit. És un lloc amb una energia especial. M’assec a les escales del Palau Reial Major, com sempre, amb la Vil·la Romana sota els peus i contemplo la curiosa confluència d’èpoques en aquest atzucac enmig del Gòtic: la capella de Santa Àgata, el palau del Lloctinent, construït (encabit?) al segle XVI, la Casa Padellàs, transportada pedra a pedra des de la Via Laietana, la torre de Martí l’Humà, renaixentista  i l’estàtua de Chillida, del segle XX.
 
Com el primer episodi de Cosmos, de Carl Sagan, la plaça del Rei em retorna a tot allò que m’ha precedit. Em recorda la meva certa insignificança en un marc temporal ampli. "El nostre món és l’únic on sabem amb certesa que la matèria del cosmos ha estat conscient de si mateixa", diu Sagan. Em fa pensar que tot el que em pugui passar, ja li ha passat abans a milions de persones, al llarg del temps. Em fa sentir afortunada de viure en aquesta ciutat carregada d’història. A la plaça del Rei, un dia, vaig entendre que l’atzar, com li va passar a l’Humà, a vegades juga males passades de conseqüències imprevisibles. I que poca cosa hi podem fer, tret de seguir caminant.
 
Però no només les passejades em duen a l’abstracció. Dimarts acabo sobrevingudament al Teatre Maldà. En Santi Careta hi presenta el seu nou disc, Els ocells i l’stereo. No havia tornat al Maldà des que hi vaig anar a veure El llarg dinar de nadal i, de seguida que hi entro, torno a recordar com m’agrada. És petit i no devem ser més d’una vuitantena de persones. En Santi acompanya el seu preciosisme a la guitarra d’una arpa i un violoncel. Feia temps que no anava a un concert en què el silenci, la connexió de l’artista amb el públic, el respecte i l’entorn em fessin tancar els ulls i deixar-me endur tant. Mentre en Santi parla de com n’és de maco, l’amor, quan tot comença, em transporto a les golfes dels Höller, de nou.
 
Ara escric amb en Blat als peus. De tant en tant, em quedo mirant fixament la paret i perdo una mica la noció del temps. A vegades tinc la sensació que escric més dins el meu cap o en llibretes disperses que a l’ordinador. Emmagatzemo, paeixo i aboco. Sóc una càmera amb l’obturador obert, com deia Christopher Isherwood a Goodbye to Berlin. Miro en Blat, que em torna la mirada, com sempre. En què deu pensar, ell? Potser pensa que d’aquí dos dies tornarà a ser dissabte i tornarem a Montjuïc. I en menjar, és clar. Les seves golfes dels Höller deuen estar plenes de fuets assecant-se. Les meves, de l'hospitalitat i l’ordre d’algunes rutines i de la necessitat constant d’estar en contacte amb el món per poder explicar-lo. D’amanyagar la ciutat i que ella, quan vulgui, em torni el que li plagui, de la manera que prefereixi.

COMENTARIS

S'agraeix una prosa d'alta qualitat com aquesta.
Chuan Chusé Bielsa Alquézar, 06/03/2016 a les 00:19
+0
-0
És una felicitat trobar un text com aquest, molt ben escrit, amb un alè literari profund i fresc i que invita a reflexionar. Moltes gràcies. Una prosa artística i reflexiva com aquesta s'agraeix entre tanta buidor. Per cert, acabo de descobrir catorze.cat Salutacions des de l'Aragó.
nedar
sense nom registrat, 06/03/2016 a les 11:45
+0
-0
Jo, si puc, nedo cada dia. Intenta respirar cada tres braçades...el teu coll t'ho agrairà!!!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país