Foto de Joan Guerrero extreta del documental «La caja de cerillas».
En un documental que no em canso de recomanar –La caja de cerillas, de David Airob–, el fotoperiodista Joan Guerrero explica que una vegada va entrar en una nau i el va seguir un fotògraf jove que llavors tot just començava, Samuel Aranda. Allà van topar amb una imatge de les que parlen soles, protagonitzada per un immigrant cuinant un àpat. Guerrero anava a fer la foto i va animar el seu company a disparar ell també: “Samuel, fes-la”. I el fotògraf principiant va replicar: “No, mestre, la foto és teva”. El veterà Joan Guerrero s’emociona quan recorda aquell dia: “Això, els dels cops de colze i els que es pensen que són els reis del mambo de la fotografia no ho farien mai. Quan [el 2012] li van donar el World Press a Samuel, va ser com si me l’haguessin donat a mi. Què dic, molt més”.
Els dels cops de colze es perden regals preciosos, com les paraules plenes d’agraïment que adreça Joan Guerrero a l’ara reconegudíssim fotoreporter Samuel Aranda. Potser tampoc les sabrien apreciar, acostumats com estan a menysprear l’afecte i a sobrevalorar la mala llet.
En aquest món injust –”el món no te l’has de voler menjar, l’has de voler canviar”, diu Guerrero–, està ben vist que algú intenti ser el més alt tallant el cap als altres. Carrega contra una persona i sempre hi haurà qui t’aplaudirà i retuitejarà la teva rancúnia. No només no ens alegren els èxits aliens, sinó que preferim fracassar abans que haver de suportar que als col·legues els vagin bé les coses.
L’enveja destructiva ens empobreix l’ànima, ens torna pitjors, ens fa perdre temps i energia com si n’anéssim sobrats. Don Quixot ho veia clar: “Todos los vicios, Sancho, traen un no sé qué de deleite consigo; el de la envidia no trae sino disgustos, rencores y rabias“. Només són dignes d’enveja aquelles persones generoses que no envegen ningú. La foto és teva, mestre.
