Quico Pi de la Serra: «Atracaria tots els bancs»

El cantautor creu que «la secta catòlica hauria hagut de desaparèixer fa temps»

Cesk Freixas: «A vegades les revolucions són molt llargues»

Especial: Converses
Arxivat a: El piano
Quedem a casa seva. És un pis antic. Només entrar, escolto el so dels martells d’uns paletes, camino entre la pols de les escales que estan reformant. Em rep en una sala que és plena de guitarres. El taller on, des de fa anys, treballa construint cançons. Amb la lentitud dels artesans. Mantenint els ulls ben oberts per denunciar, per dir les coses pel seu nom. Quico Pi de la Serra (Barcelona, 1942) segueix sent l’entremaliat que va formar part d'Els Setze Jutges. També ho és la seva filla de cinc anys: jugant, ha trencat les cordes d'una guitarra petita. Cantant veritats, el Quico ens ensenya que aquest món també està en obres.
 

Foto: Juan Miguel Morales

 
De temps enrere a ara, quin és el canvi més evident que veus?
 
Ja ha passat a la història allò de qui paga mana. Mana qui cobra. Vas a comprar sabates i et diuen: mira, allí están. No, allí están, no: tú me las llevas! Penses: hòstia, tracteu bé els clients! El tracte de qui paga mana només es fa als rics. Si vas a una botiga de rics, tot és collonut, fins i tot et donen cafè.
 
Què falta?
 
Falta lògica. No mosseguis la mà que et dóna de menjar. A molta gent no li agrada la feina que fa. Però si no tens peles i has de treballar, pren-t’ho bé. “És que haig de fregar plats”. Doncs intenta que t’agradi perquè si no ho passaràs pitjor. Si ets taxista, tens dues opcions: o anar tot el dia emprenyat pel trànsit o intentar agafar-t’ho bé.
 
Això és l’actitud.
 
A mi em diuen: tu treballes del que t’agrada. A mi no m’agrada treballar, però sí que treballo del que m’agrada.
 
T’has adaptat a cada circumstància?
 
T’hi adaptes per collons.
 
I amb bon humor?  
 
Això és molt relatiu perquè, com deia el meu pare, cadascú la té com la té. Depèn del moment i del que t’hagi passat. Tinc força tendència a estar de mala hòstia, però crec que no és bo ni per a la salut ni per a res. Els éssers humans estem fets d’addiccions. Si tu tens l’addicció d’estar de mala hòstia, val més que n’agafis una altra per compensar-ho.  
 
Què t’emprenya?
 
Veure que a Síria hi ha deu mil nens desapareguts. Els negocis que fabriquen i que venen les màfies: armilles salvavides que no suren, que encara que tinguin les lletres homologades són falses. La gent es llança a l’aigua i s’ofega.
 
Què pots fer amb una cançó?
 
Anunciar el fet, recordar-lo. Amb el Tortell Poltrona vam crear Pallassos sense Fronteres. Enviàvem artistes de circ per distreure nens que estiguessin en situació de guerra o postguerra. A la cançó Abans de néixer morir ho explico. Formo part del món de l’espectacle i la meva feina serveix per distreure la gent. Si a més a més l’alerto, la informo i puc denunciar coses, millor.
 
Sense mòbil, ni televisió, ni cotxe, de què no vols formar part?
 
A casa ja tinc el meu telèfon. Els mòbils estan en anglès, no m’hi moc bé i, a causa de la meva feina, tinc una petita deficiència auditiva. Com que no el necessito, passo. La televisió com a invent és collonut, però és una merda. Serveix per embrutir la gent. No aprenc res, al contrari. El que es veu a la televisió no m’interessa en absolut.
 
Com aprens?
 
Llegint. Mirant. Respirant. Em moriré aprenent. La significació de la vida són poques coses, i una d’elles és que estem aquí per aprendre.
 
Sempre?
 
Fins que et mors. No crec que hi hagi un dia que diguis: ja he après, ja faig vacances. Jo no tinc estudis, no sé res. Em considero un ignorant absolut, però llegeixo molt i sempre vaig aprenent coses.
 
Què em podries ensenyar?
 
No et conec i no sé el que saps ni el que no saps, el que et puc dir és que jo estic aquí per ajudar-te. I espero que tu m’ajudis.
 
Això podria ser un principi per a tots.
 
Estem aquí per ajudar. No se sap què és la vida. Quan naixem anem de cara a la mort. Per què estem aquí? Per reconèixer els nostres errors, perquè és això el que significa la cultura. La paraula cultura vol dir la capacitat de l’ésser humà d’adonar-se dels seus errors i de corregir-los amb l’ajuda dels altres. Depèn de l’ambient en què ho diguis, sembla insòlit, però és que és l’única cosa important! Jo tinc un projecte, que no el faré mai. Seria un programa de televisió en què aniríem al geriàtric i faríem una sola pregunta a cada vell: vostè està content amb la vida que ha fet?
 
I si jo t’ho preguntés a tu?
 
I tant que estic content. Em fa estar content el fet d’existir, d’adonar-me que estic en un procés anímic i que formo part dels éssers vius del planeta Terra. A més a més, faig una feina que m’agrada, on faig veure que m’ho passo bé. No estic mai content amb les coses que faig, però crec que és normal: és l’actitud d’una persona que està en el procés creatiu.
 
Valores més les coses que van a poc a poc?
 
Sí. Sóc un artesà que fa cançons i les canta. Com un cadiraire o qualsevol persona que es dediqui a l’artesania, que és un ofici que s’està perdent. Avui els mercats fan produccions massives. Quan allò que produeixen no funciona, es llença. No saps qui ho ha fet. No hi ha cap mena d’humanitat. El que fa un artesà, en el món en què vivim a Barcelona, ha de ser car. Perquè si no, no pot viure d’això. Llavors ho compren els rics i ja hi som.
 
Correm massa?
 
La pressa ja fa molts anys que és com una conya. El temps tampoc se sap què és. Trabajar magnifica: mentida. El tiempo és oro: mentida. El sistema et fa anar de pressa. La gent corre sense saber per què.
 
A vegades tampoc sabem ben bé cap a on anem.
 
Si atures algú, s’exalta! El meu terapeuta em deia: quan estiguis fotut, vés lent. Que això no vol dir que hagis de perdre avions. Hi ha organitzacions de pobles que s’adapten als cicles de la natura, menjant el que toca segons l’època. Aquí vas al mercat i veus cireres caríssimes. Preguntes d’on són i et diuen de Xile. I dius: que els donin pel cul! Ara no toquen cireres!
 
Mujica reivindica el temps per no fer res.
 
Hi estic totalment d’acord. Sóc un seguidor d’aquest home, és fantàstic. Va dir: l’ésser humà ha de lluitar per tenir temps per no fer res i així intentar ser més feliç.
 
De tant en tant procures no fer res?
 
Sí. Encara que el cap no para mai. Quan disposo de temps i no haig de fer res, es pot dir que sóc una mica feliç. S’ha demostrat que només pots ser feliç un moment. Sóc més feliç quan no faig res que quan haig de fer moltes coses.
 
Et van fer fora de diverses escoles per no fer res.
 
Vaig néixer el 42, tinc 73 o 74 anys. No sé mai els anys que tinc. Però sí, diuen que de petit a classe era com un vegetal. Em cagava al damunt i arribava a casa i em fotien un parell d’hòsties. Però és que no feia res.
 
Potser és que no t’interessava.
 
Es veu que entrava i ni mirava, ni parlava. Quan hi penso em sento com una espècie de predestinat. Perquè avui sí que mirarien què li passa a aquest nen, el portarien al psicòleg. En aquell temps et fotien fora, però és que no em devia interessar en absolut.
 
Els teus pares devien patir.
 
Collons si van patir! Imagina’t: tal com està muntada la societat i tens un nen que passa de tot.
 
I què et deien ells?
 
Eren bona gent, anaven bastant de cul amb mi. Em van portar a moltes escoles. Una era dels Maristes. Només vaig durar una setmana: a la primera hòstia que em van fotre jo m’hi vaig tornar. Quan tornava a la matinada del Jamboree, els meus pares m’esperaven asseguts en una butaca. No deien res, tot i que ja havien trucat a la policia i als hospitals. Però un dia a la tarda encara no havia arribat i em van buscar. Si em passés amb la meva filla petita, em tornaria boig! Al final em van trobar en una parada de metro assegut. Em van dir: però que hi fas aquí? I dic: miro la gent. Què li vols dir a un nen així?
 
Encara ho fas, això de quedar-te quiet i observar la gent?
 
Sí.
 
T’agrada més mirar que ser mirat?
 
Sí, tot i que ja estic acostumat que em mirin. Quan surto de casa, depèn de com em mirin, sé si he sortit a la televisió.  
 
Però tu ets tímid.
 
Sí que ho sóc.
 
Què et fa vergonya?
 
És complicat explicar-ho. Avui he buscat a la Viquipèdia què és la timidesa. Amb certes persones sóc molt tímid. Ho era amb l’Espriu i amb el Tàpies. Em quedava totalment tallat. M’estimaven, ens vèiem, però no sabia què dir. Ara, a la meva edat, em passa menys. Perquè ja m’he acostumat que si he d’enviar algú a prendre pel cul, ho faig i em quedo tan tranquil. En canvi, a l’escenari no sóc tímid.
 
A l’escenari ets un altre?
 
Quan després d’un concert em pregunten si m’ho he passat bé, els dic que no. Llavors diuen: no s’ha notat! Dic: no fotis, com vols que es noti? Que cobro! Només faltaria! M’agradaria que les coses em sortissin millor. Mai quedo content. Els concerts tenen tants imperatius: l’estat meu, dels músics, dels tècnics, del públic; que si surt bé és una espècie de miracle. Això és bo pensar-ho i ens passa a tots, i a tots els nivells.
 
Quina importància et dónes a tu mateix?
 
Segons la gent del meu voltant, massa. M’agradaria no donar-me’n gens. Perquè tinc clar que una cançó no té cap importància.
 
Hi ha artistes que es creuen massa importants?
 
Artistes, porters d’hotels, policies, presidents de països, putes. Sí, hi ha gent que és així. Ja s’ho faran. Crec que no és la manera d’anar per la vida. Tot i que la meva feina té una tendència cap a això. La gent et mira, t’aplaudeix, et fa cas, i si això t’ho creus, malament.
 
Quin perill hi ha?
 
Que et tornis un gilipolles.
 
Això també m'ho va dir el Pemi Fortuny.
 
Les cançons que faig a un li serviran per plorar, a l’altre per follar, a l’altre per riure o per dormir. Funciona així i aquesta espècie d’incògnita m’agrada. Però aquí també entra la neurosi de l’artista de creure que és un escollit, que fa una cosa extraordinària. Llavors dius: però tu ets imbècil o què? En això que estàs fent ets tan important tu com el tècnic, com el públic.  
 
Què t’interessa?
 
El que no m’interessa és repetir-me. Sempre faré cançons. Encara que tinc un procés de treball en què escric i no sé de què escric. La cançó Quan un es torna gran em va sortir a partir del que la gent em diu: que em veu molt bé, que no aparento l’edat que tinc. Com que tot el dia m’ho diuen, em va sortir aquesta cançó on me’n foto.
 
No t’agrada celebrar els anys.
 
Si em fan algun regal, sí! Però crec que el temps és una altra cosa i els anys són un invent nostre.
 
No hi creus?
 
No crec en la vellesa.
 
La teva filla petita té cinc anys i tu, setanta-quatre. Quan la vas tenir molta gent et devia dir que estaves boig.
 
Sí. Això és una cosa de les dones. Jo he follat i he tingut una nena, a mi què collons m’expliquen? Si fos dona suposo que també voldria tenir un fill, deu ser bestial! Et canvia tot l’interior. És brutal: pareixes una persona.
 
Et preocupa aquesta diferència d’edat?
 
Sí que em fot. Perquè per l’edat que tinc, matemàticament es pot dir que quan jo me’n vagi la nena encara no serà gran. 
 
Et sents jove?
 
Per l’edat que tinc, puc tenir alguns dolors, perquè hi ha una part del meu cos que ja s’ha fet gran. Intento fer homeopatia. Quan he tingut una pneumònia m’han donat antibiòtics: em van fer perdre el gust i l’olfacte al cent per cent. Llavors em van donar unes pastilles que podien provocar un brot psicòtic. Vaig anar a comentar-ho i em van dir: ah, que ho has llegit? El que intento és cuidar el meu interior i el meu exterior. Si és merda, no ho menjo, encara que hagi de fer un concert després.
 
Què menges normalment?
 
Verdura, pasta. Gairebé no mengem carn. Arròs integral, bulgur, cuscús, fruita. Anem a remolc de la meva filla petita. Intentem comprar verdura ecològica i menjar aliments de temporada.
 
Ens hem de cuidar.
 
El que és il·lògic és que et castiguis. El que em fot és que l'OMS diu que el sucre blanc és un verí per als nens, perquè agafen una dependència comparable als cocaïnòmans. Desfà els ossos. I mira’ls: mengen txutxes i merdes acollonants tot el dia. Deixen que això es vengui, perquè els mercats manen i els nens consumeixen el que ells produeixen. Intentem que la nena ho mengi el mínim possible.
 
El perill d’aquest món són els mercats?
Sí, perquè són els que manen. Els mercats són psicòpates. Menteixen. Una de les maneres de solucionar aquesta crisi que han inventat els fills de puta dels bancs, seria que la gent s’adonés que amb molt menys pot viure millor.
 
Què en faries, dels bancs?
 
Atracar-los tots.
 
I de les esglésies?
 
Crec que la secta catòlica hauria hagut de desaparèixer fa temps. Com a mínim la gent hauria de saber els milions de torturats i assassinats que tenen damunt des que existeixen. Tot el poder que tenen l’han aconseguit venent por.
 
Ara també s’educa amb la por?
 
Sí. Encara creuen en l’infern, en el càstig. Et vas a confessar i amb tres ave maries ja estàs perdonat. A mi m’interessa molt la vida espiritual. Modestament la practico. El que t’has d’adonar és que tu estàs aquí per patir. És com les noies joves: jo si tinc un fill, vull que sigui amb  l’epidural i la cesària. Després no li donaré mamar perquè no em deformi els pits. Si no vols patir, no tinguis fills, perquè tenir un fill vol dir patir. Això va així. El dolor és necessari.
 
L’acceptes, el dolor?
 
Hi ha moltes maneres de conviure amb el dolor. El dolor i l’angoixa formen part del procés d’aprenentatge. No hi ha res gratis.
 
L’amor ha de ser lliure?
 
Tot ha de ser lliure. Tu has de ser lliure, la làmpada, el cafè, tot. Però com que treballo amb paraules, m’interessa saber el significat. L’amor és la significació de l’existència nostra. Ara, què vol dir? M’estimo més dir follar que dir amor.
 
Per què?
 
Perquè té una significació. M’agrada més dir cadira que tramvia, si és una cadira.
 
Dius que cada part del cos s’ha d’estimar per igual.
 
La dona neix putejada. El cul és diferent del nas? El cony és diferent de l’orella? Un pit és diferent dels ulls? Però això ens ve de tradició.
 
I de repressió. 
 
Totalment. Crec que és necessari que ens toquem i que parlem i que ens mirem.
 
Per sentir-nos més a prop?
 
És una manera de ser més humà. Perquè avui tot ens va en contra: els mòbils han creat una incomunicació total. Evidentment que no tocaré el cul a ningú, però per què actuem així?
 
La censura existeix?
 
I tant.
 
On la trobes?
 
No et pots cagar ni en el rei d’Espanya, ni en la família reial ni en la constitució.
 
Tu què prohibiries?
 
Jo no prohibiria res. Sóc comunista. Estic en contra de les lleis. Són morrions que ha inventat el sistema per tenir controlat el personal. Així que si ha d’arribar l’anarquia, benvinguda sigui.
 
De què és sinònim un cantautor?
 
De llibertat. Nosaltres no necessàriament hem de cantar bé, no pertanyem a un gènere musical concret i cal reivindicar la part inventiva de la nostra feina: no tot el que diem ha de ser veritat.
 
Penses en la mort?
 
Hi penso molt. He perdut un fill fa poc. La mort forma part del cicle de la vida.
 
Perdre un fill deu ser molt dur.
 
És terrible. És un dolor que portes sempre més. El procés de la vida s’acaba en la mort. Ningú sap què hi ha després.
 
Tens esperança que hi hagi alguna cosa més?
 
Em remeto a aquella frase: si després de la mort no hi ha res, la vida és un acudit molt dolent. M’atrau bastant la creença índia que formem part d’una roda, que neixes, dónes vida a un altre ésser i mors. Ara em preguntaràs si em fa por morir i no. No em fa cap por morir, però em tocaria bastant els collons perquè la meva filla petita deixaria d’estar amb mi i ens ho passem bastant bé junts.
 
Què et fa por?
 
Tot. Segons els científics no oficials, la por és genètica. L’ésser humà ja tenia por quan corria perquè no el mengés un lleó. La criatura que neix passa una por acollonant. Al ventre hi està de puta mare. Però quan ha de néixer fa un procés on se li acaba tot aquell beneplàcit. Té dolor, no entén res i sembla ser que d’alguna manera mor per néixer. Surt feta merda i en aquest procés la por ja existeix. Sempre hi ha por. La meva filla va tardar setanta-cinc hores a néixer.
 
La por és necessària?
 
Crec que tot és necessari. Si ho és el dolor, la por també. Em fas dir coses que no he dit mai i no sé si són veritat. La meva filla petita té por i aquí ni peguem, ni ens matem, ni torturem.  
 
Ets patidor?
 
No m’ho passo gaire bé vivint.
 
Per què?
 
M’agradaria que les coses fossin diferents.
 
Què canviaries?
 
Tot. Les lleis, la manera de viure, d’alimentar-se. Això de no saber què hi faig, aquí.
 
Amb setanta-quatre anys no saps què fas aquí?
 
Crec que em moriré intentant saber què faig aquí. És que no crec ni que l’Einstein ho sabés! La vida és així i les preguntes són antigues: per què he vingut? Què faig aquí? On vaig? Cadascú ho sabrà. Hi ha gent que li toca la loteria i ja és feliç.
 
La felicitat s’entén de moltes maneres diferents. Hi ha qui en té prou amb un cotxe.
 
Això és tristíssim. No crec que sigui la felicitat tenir un cotxe, perquè és un tros de ferro i un motor. Una altra cosa és una posta de sol.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Josep Irla proposa un cinefòrum sobre la lluita pels drets de les dones
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar ens consciencia sobre el patiment innecessari que viuen molts gossos
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de Rita Pierson, que diu que «l’ensenyança i l’aprenentatge han de portar alegries»
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga