Vull fer inventari
de totes les coses que m’has regalat
i que em són impossibles de guardar
al fons d’un calaix.
Inventari, Pau Alabajos
Foto: Jorge Franganillo
El que ens queda, ho escampo sobre la taula del menjador. Un juliol, un agost i mig setembre.
Les fotos impreses fent ganyotes al balcó d’un hostal de París. Les vam penjar al Facebook i tothom ens deia que bé que esteu, quan tornareu, i ai, si jo pogués estar al vostre lloc. Vam pagar quatre duros per un llit i una setmana. A la carretera, tenies una mà al volant i, amb l’altra, buscaves l’encenedor. Tot d’una, de la butxaca vas treure la clau de l’habitació i, amb un d’aquells rampells, l’hauríem llençat per la finestra. Però ens va fer gràcia tenir un record, entre tantes coses que descobríem i que no ens podíem endur.
Improvisàvem rutes amb la furgoneta que ens va deixar el meu avi. A la guantera hi vam trobar un poema de Brassens. Com que no l’enteníem del tot, el recitàvem –pronunciant les erres ben fortes– amb un to valent. Perquè necessitàvem poder llegir el que volíem ser: dues persones menjant-se el món a cullerades. A la frontera et vaig descobrir les tres pigues al clatell. La teva mania d’aixecar una cella quan somrius. I quan ens cansàvem de conduir, ens aturàvem en una gasolinera. Jo m’escurçava els texans, que feia massa calor. Tu treies la guitarra, només sabies quatre acords: en teníem prou per cantar disset cançons.
Vam fer parada a Berlín. Hi tocava Muse, ens ho va dir un pòster de dos metres que vam veure només d’entrar a la ciutat. El vam despenjar, mig rebregat. Vam retallar-ne un tros, just a la punta, per fer-ne una postal. Explicàvem, a la colla de l’Escala, que si fos per nosaltres no tornaríem mai. Però tenia la carrera de mestra a mitges i tu la feina que t’havien promès. Els dèiem que la llibertat devia ser això i que l’endemà no sabíem on aniríem, ni falta que feia. Vam comprar un sobre blau i els hi vam enviar.
Ara, sobre la taula de fusta, tinc una clau que no pot obrir ni tancar. Fotos que amaguen tres pigues i que ensenyen uns texans desgastats. Entro al Facebook, a la carpeta de l’estiu del 2013. Abans de fer net, no sé ben bé per què, truco a l’avi i li pregunto què volia dir aquell poema de Brassens.
