Acords

Tres pigues i una clau

Tu treies la guitarra, només sabies quatre acords: en teníem prou per cantar disset cançons

Pau Alabajos: «Si ens roben l’esperança, estem morts»

Especial: Acords
Arxivat a: El piano, Acords
Vull fer inventari
de totes les coses que m'has regalat
i que em són impossibles de guardar
al fons d'un calaix.

Inventari, Pau Alabajos
 

Foto: Jorge Franganillo


El que ens queda, ho escampo sobre la taula del menjador. Un juliol, un agost i mig setembre.

Les fotos impreses fent ganyotes al balcó d’un hostal de París. Les vam penjar al Facebook i tothom ens deia que bé que esteu, quan tornareu, i ai, si jo pogués estar al vostre lloc. Vam pagar quatre duros per un llit i una setmana. A la carretera, tenies una mà al volant i, amb l’altra, buscaves l’encenedor. Tot d’una, de la butxaca vas treure la clau de l’habitació i, amb un d’aquells rampells, l’hauríem llençat per la finestra. Però ens va fer gràcia tenir un record, entre tantes coses que descobríem i que no ens podíem endur.

Improvisàvem rutes amb la furgoneta que ens va deixar el meu avi. A la guantera hi vam trobar un poema de Brassens. Com que no l’enteníem del tot, el recitàvem –pronunciant les erres ben fortes– amb un to valent. Perquè necessitàvem poder llegir el que volíem ser: dues persones menjant-se el món a cullerades. A la frontera et vaig descobrir les tres pigues al clatell. La teva mania d’aixecar una cella quan somrius. I quan ens cansàvem de conduir, ens aturàvem en una gasolinera. Jo m’escurçava els texans, que feia massa calor. Tu treies la guitarra, només sabies quatre acords: en teníem prou per cantar disset cançons.

Vam fer parada a Berlín. Hi tocava Muse, ens ho va dir un pòster de dos metres que vam veure només d’entrar a la ciutat. El vam despenjar, mig rebregat. Vam retallar-ne un tros, just a la punta, per fer-ne una postal. Explicàvem, a la colla de l’Escala, que si fos per nosaltres no tornaríem mai. Però tenia la carrera de mestra a mitges i tu la feina que t’havien promès. Els dèiem que la llibertat devia ser això i que l’endemà no sabíem on aniríem, ni falta que feia. Vam comprar un sobre blau i els hi vam enviar.

Ara, sobre la taula de fusta, tinc una clau que no pot obrir ni tancar. Fotos que amaguen tres pigues i que ensenyen uns texans desgastats. Entro al Facebook, a la carpeta de l’estiu del 2013. Abans de fer net, no sé ben bé per què, truco a l’avi i li pregunto què volia dir aquell poema de Brassens.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència