Nascut a Torrent (País Valencià) el 1982, Pau Alabajos canta per reivindicar. Explica el que viu, el que veu, el que voldria canviar. De trinxeres, en té dues: la de l’escenari i la de l’Ajuntament del seu poble, d’on és regidor. Si de petit la seva mare li va ensenyar a estimar els llibres, de gran s’ha dedicat a llegir la realitat. Per aprendre d’ella i perquè amb una cançó la puguem fer una mica més nostra.
Foto: Xepo WS
A què procures apropar-te?
A les persones de qui puga aprendre. Que puguen transmetre’m emocions. A les relacions humanes que són autèntiques, espontànies, naturals. Al final les persones que te fan pensar i sentir són les que te fan ser com ets.
De què t’allunyes?
De les persones tòxiques que et veuen com un número, com una variable econòmica. Que et posen el mal al cos, que ho miren tot des del punt de vista negatiu. Que malden per la passivitat.
Les que trenquen il·lusions?
Exacte. Les persones que aixafen les guitarres són les que maten les ganes de menjar-se el món. Amb el poquet temps que tenim, l’hem d’aprofitar al màxim i deixar empremta en tot allò que fem.
T’han intentat arrencar il·lusions?
Sempre et trobes situacions en què dius: amb esta persona no estic a gust, no estic còmode. Si te fa perdre les il·lusions, no et paga la pena.
Les detectes ràpid?
Em deixe portar molt per l’instint. Per la intel·ligència emocional de vore que si hi ha persones amb qui no hi ha química és per algun motiu, perquè no hi ha connexió, perquè no s’entén el món de la mateixa manera. Això fa que hi haja una barrera. Una paret de vidre gruixuda que te’n distancia. Si en les relacions no hi ha intimitat o un poc de complicitat, és molt difícil de continuar-les endavant.
La intuïció és el millor que hi ha.
És un invent de puta mare!
Has gravat el disc sense claqueta. Procures que no t’imposin el ritme?
Això és el millor! Que siga el teu cos el que te demane quin és el ritme de vida que vols portar. Que diga què fer, com fer i que vaja en relació amb el que te demanen les emocions. Tot i que és molt difícil, tenint en compte que els horaris i calendaris estan marcats per la teua feina, per les responsabilitats que tens. Som éssers socials i ens toca adaptar-nos. La capacitat d’adaptació també és una virtut.
T’agradaria deixar-te endur més?
Sempre.
T’interessa buscar la veritat?
La intenció de la meua vida és buscar la veritat. L’honestedat és indispensable a l’hora de crear. El públic s’identifica amb les teues cançons quan estan escrites des de dins, des de la veritat. Quan són més autobiogràfiques la gent se les fa més seues, perquè en un moment o altre de les seues vides deuen haver viscut una cosa pareguda a la que estàs explicant en una cançó.
Quan escrius deus veure ràpid què hi ha de veritat i què no.
Sé que hi ha molts artistes que això no els passa. Es deixen portar per la imaginació. Això també és una altra manera de crear. S’inventen altres vides, perquè consideren que la seua vida va per un altre cantó.
Escrius per ordenar-te la vida?
Sí. Per a mi escriure cançons és terapèutic, per això solc escriure de manera molt autobiogràfica. Quan hi ha coses de la meua vida que no funcionen bé, no hi ha res millor que agafar un paper i un bolígraf per entendre-les.
Per què és tan important la tendresa?
L’amor és el motor de la vida i la tendresa n’és el llenguatge. La comunicació, la sensibilitat. No podem viure sense ella, perquè sense la tendresa el món estaria gelat. Només ens quedaria la fredor, l’automatisme.
Vius l’amor amb molta intensitat?
Obligatòriament. En la meua professió sempre estàs fent concerts amunt i avall, i és difícil cuidar les relacions personals de la manera que m’agradaria fer-ho, siga amb els amics o amb la parella. Perquè no existeix eixa quotidianitat de quan estàs sempre en el mateix lloc. Estar sempre en moviment fa que hages de viure les coses a corre-cuita i que siga tot més passional. Es cremen moltes etapes, però també les vius amb molta intensitat i això és el que t’omple el cor. És com un combustible.
T’entregues molt als altres?
Per ser honest, intente entregar-me tot el que puc. Perquè si no t’entregues, al final estàs posant un paravent de vidre entre tu i l’altra persona i és com passar de puntetes per la vida.
A vegades als que són massa confiats els hi diuen: si vas així pel món, et fotran d’hòsties.
Emportar-se hòsties és obligatori, eh? Em sembla que equivocar-se és una molt bona manera d’aprendre. Si no te pegues eixes hòsties, després no desenvolupes, per exemple, la intuïció. El cos és molt intel·ligent i la intuïció acaba establint mecanismes per evitar eixos desenganys tan forts. Però sense desenganys tampoc podries valorar les vegades en què l’encertes. És el blanc i el negre, necessites un poc el contrast. Sense la tristor no podries valorar la felicitat.
Què t’enamora?
La meua feina.
Això és imprescindible.
Totalment. A més, ara mateix en tinc dues: la política i la musical. Crec que hi ha moltíssima gent que viu per treballar i no treballa per viure. Si m’enamora el meu treball, és perquè la música m’ho dóna tot. Encara que no em pagaren seguiria fent-ho.
No tothom s’apassiona per la feina.
Moltes vegades sembla que la gent hipoteca una part de la seua vida, per poder tindre un temps lliure amb diners. Encara que ajuden a sobreviure, els diners no donen la felicitat. He passat temps de precarietat, però no ho canviaria perquè m’estic dedicant a una cosa que m’encisa. Eixa sensació de vibrar cada volta que puge a l’escenari és impagable.
Les teves cançons són petites postals. Per entendre i parlar d’un lloc, abans hi has d’haver estat?
Si no hi has estat, pots tindre una sensació, però mai tindràs l’essència. Per a mi la ciutat no és res més que un paisatge, necessites conèixer una persona d’allà, que t’explique com viu. La Florència que jo puc conèixer pot ser que no tinga res a veure amb la Florència que tu conegues. Hi ha unes persones que han fet que siga especial per a mi, i eixes no són les mateixes que has conegut tu. Per això al final crec que la geografia humana és més important que la geografia urbana.
Viatjar et deu ensenyar a valorar la diversitat.
Em vaig adonar d’això la primera vegada que vaig anar a Palestina. Havia llegit molt, havia vist documentals, reportatges i pel·lícules que tracten el conflicte amb Israel. Però el dia que poses els peus en un camp de refugiats, la teua imatge sobre el conflicte canvia absolutament. Perquè és una persona en carn i ossos que t’està explicant com viu.
S’han de trencar esquemes per construir-ne de nous?
Hem de viure en primera persona, no des dels prejudicis. La teua experiència vital és incomparable a qualsevol cosa que te puguen explicar els mitjans de comunicació, perquè sempre hi ha un filtre subjectiu.
Et queden prejudicis per trencar?
Segur. Sempre estarem trencant prejudicis. Has nascut en una ciutat que té una tradició. Encara que sigues ateu, moltes de les coses que t’envolten estan mogudes per la cultura cristiana. Quan viatges, entres en contacte amb altres cultures i maneres d’entendre el món. Això és el que realment te fa vore que allò que tu havies pensat com a normal, que és la gran paraula, va i resulta que només és normal en la teua ciutat. Et preguntes: per què fem això? L’antídot és viatjar. Acostar-te a la realitat amb els sentits desperts i estar a l’aguait.
El Pi de la Serra em va dir que el cantautor és sinònim de llibertat.
Uau! El creador té la imaginació, que és un vehicle de llibertat.
Estaríem una mica morts sense la imaginació?
Sí. La imaginació ens fa ser lliures, ens dóna una obertura de món que ens fa ser capaços d’absorbir més maneres de viure.
Ets lliure?
La llibertat no és un estat absolut, són moments. La llibertat és saber que has viscut de la manera que tu volies viure tot i les adversitats. Tant si has triomfat com si no. Si t’has posat uns objectius i no s’han complit, no passa res, perquè almenys t’has mantingut fidel i lleial al teu full de ruta.
Això seria l’èxit?
L’èxit no són el milers de visites en un vídeo o els followers que tens a les xarxes socials. Això és materialista. Per a mi l’èxit és saber que escric cançons. Que cada volta sóc més exigent amb mi mateix, i que puc connectar amb gent. Que algunes de les coses que he dit han fet que una persona haja agafat la idea al vol i haja modificat un poc la seua manera de viure. Això sí que és un poc utòpic perquè mai acabes de viure quin és l’efecte que provoca una cançó.
També hi ha de ser aquest misteri.
Sí. És un poc com l’efecte papallona. Tu potser llances un vers i eixe vers té una incidència que no veuràs mai.
Que li falta a la democràcia per ser democràcia?
Moltes coses. No pot ser que al 2016 no s’hagen jutjat els crims contra la humitat del franquisme. O la falta de diàleg i de participació que tenim: la ciutadania té dret a votar cada quatre anys i els mil tres-cents cinquanta-nou dies restants de la legislatura es queden a casa amb els braços plegats.
Ens hem acostumat a la passivitat?
La democràcia ha de ser activa i col·lectiva. Per a mi una mobilització cívica, com la que se va produir durant la primavera valenciana, és més democràcia perquè és transversal i implica més gent. Està basada en el diàleg i no en el lideratge d’una persona.
El feixisme ha acabat?
No. Només cal vore els atacs de censura que van rebre els titellaires a Madrid. Al País Valencià, durant estos vint anys de dreta troglodita del PP, se’ns ha censurat en els mitjans de comunicació públics com Canal 9. L’any 2005 va morir un xic a Madrid, Carlos Palomino, d’una ganivetada al cor per anar a una manifestació de caràcter antifeixista. L’any 2012, fa només tres anys, Francisco Franco va deixar de ser alcalde honorífic de la ciutat de València. Si això és que el feixisme ha acabat, que baixe qui haja que baixar i que ho diga.
Quin és el perill de callar?
En el moment en què calles tota política que no fas per tu, la fan contra tu.
Et defineixes com a utòpic, t’han assenyalat mai d’ingenu?
Sí. Una vegada després de discutir fins a altes hores de la matinada amb amics del poble, un em va dir: tu ets un utòpic! I quan t’insulten dient-te que ets un utòpic, el que estan dient és que per creure que hi ha un món millor i possible, vol dir que sóc un ingenu. Això sempre se diu des del cinisme, la passivitat i la renúncia. Perquè des del meu punt de vista, un utòpic és una persona que creu que podem anar cap a millor, que tenim un objectiu que està al nostre abast.
Ens fa por creure que el que és impossible pot ser possible?
Hi ha molta gent que ha deixat de lluitar, perquè arriba un moment en la vida en què diuen: si no pots amb ells, uneix-t’hi. És una actitud que existix. He vist persones que entren amb moltes ganes a una institució per canviar-ho tot però, de sobte, s’adonen que hi ha unes certes limitacions. Que res no era com ho havien pensat des de l’altre costat de la trinxera. Quan fa molts anys que ho intenten canviar, donant-se cops contra la paret, gairebé sense adonar-se’n, deixen caure la tovallola i passen a estar en una situació de comoditat, de passivitat. Per això necessitem polítics amb vocació.
Quins són els teus límits?
Les energies que tinc, les que em dóna el cos. De gran vas perdent força. Encara que arran de les experiències vitals, guanyes eficàcia a l’hora d’enfrontar-te a la vida. No ens podem creure Superman, perquè per molt que vulguem acabar amb moltes injustícies, podem arribar fins a on podem arribar.
Has cregut sovint que eres Superman?
Moltíssimes vegades. M’he posat en molts projectes que eren impossibles de fer, amb expectatives que no es complirien mai. Això és un error, perquè si al final t’embarques en molts projectes, però no en fas cap, has fallat en el teu plantejament.
Contra què ha hagut de lluitar la nostra generació?
La nostra generació ha hagut de lluitar contra una situació de falta de fe en la política. Hem vist com mentre al País Valencià es construïen projectes grandiloqüents com el Palau de les Arts i les Ciències, els serveis públics s’aprimaven. I si ho deies, et tractaven de boig: sempre has d’anar a la contra! Sempre has de dir no a tot! I no és això, sinó que cada cosa té un preu. La meua mare, que és mestra, em contava que quan els pares anaven a l’institut, el professor els donava consells perquè els seus fills pogueren estudiar a la universitat. Però sovint el mateix pare li deia: tu quan cobres? I ella, que treballava en una escola privada, deia: 1200 euros al mes. El pare afegia: el meu fill, sense estudis, a l’obra, està cobrant 3000 euros i té un BMW.
Què t’ha ensenyat la teva mare?
Ella és una part molt important del que sóc. Com que és mestra, sempre va tenir cura perquè no deixara de llegir. Recorde que quan als altres amics cada setmana els donaven cinc-centes pessetes per anar al cinema, també m’ho donava, però m’ho havia de guanyar llegint llibres. Al principi deies: quina merda, els altres no ho han de fer! Però després ho he valorat moltíssim: et crea un hàbit, t’obre la ment, l’ortografia t’entra directament, la forma d’expressar-te és més bona. Si alguna volta tinc fills, faré el mateix.
T’agradaria tenir-ne?
Ara mateix no tinc temps!
Existeix la felicitat?
No és un sentiment que s’allarga en el temps, sinó un moment concret. Se parla de la felicitat com una espècie de lloc d’arribada, com un paradís. Però crec que la felicitat és estar orgullós del que fas, de les relacions humanes que has creat, de l’empremta que has pogut deixar en la teua vida. El clímax el vivim en moments molt determinats, però si esperem estar contínuament en una sensació d’eufòria, ens emborratxem. Hi ha d’haver un equilibri amb la tristesa.
Creus en la sort?
La sort, igual que la inspiració, t’ha d’agafar treballant.
Què és el que no ens haurien de robar mai?
L’esperança. Si ens roben l’esperança, estem morts. El contrapunt de l’esperança és la por. Si te la roben, la por se te menja, perquè aleshores no tens cap escut per enfrontar-te amb els teus dimonis personals. L’esperança és com aquell àngel que te diu: tranquil, que encara que estigues passant un moment molt puta, tindràs la força per sobreposar-te a totes les dificultats que et vinguen.
T’ha servit, tenir-ne.
Sí, perquè és el carburant que et fa seguir endavant. Sense esperança empetiteixes. Et fa veure possible allò que està lluny i que implica una sèrie d’esforços personals per aconseguir-ho. Amb l’esperança t’agafes a un clau ardent per seguir vivint, sobrevivint i tirant endavant.
Foto: Xepo WS
