Foto: Chiara Baldassarri
Un cop vaig dir que escriure és una maledicció. No recordo en quina ocasió ho vaig dir. Però avui ho torno a dir: és una maledicció, però una maledicció que et salva la vida. No em refereixo tant a escriure en un diari. Sinó a escriure allò que podria –possiblement– transformar-se en un relat o en una novel·la.
És una maledicció perquè s’imposa i t’arrossega amb força com si fos un vici penós del qual és quasi impossible alliberar-te’n, ja que no hi ha res que el pugui substituir.
I és una salvació.
Salva l’anima presonera, salva la persona que se sent inútil, salva el dia que es viu i que no s’acaba d’entendre mai, si no se n’escriu res. Escriure és intentar entendre, és intentar reproduir allò que no es pot reproduir, és sentir de forma completa aquell sentiment que, sense posar-lo negre sobre blanc, quedaria indefinit i sufocant.
Escriure és beneir la vida quan la vida no ha estat beneïda.
Quina pena que jo sàpiga escriure només quan la “cosa” arriba de forma espontània. D’aquesta manera estic a mercè del temps. I, entre un escrit sincer i un altre, poden passar anys.
Estic pensant amb nostàlgia en el dolor d’escriure llibres.
Text extret d’«A descoberta do Mundo», recull dels articles que Clarice Lispector va publicar de 1967 a 1973 al Jornal do Brasil.
Traducció al català de Valentina Pagnucci.
