Il·lustració: Philip Kirk
No pots dormir perquè dins teu hi ha un no-res que et pesa massa.
Has tocat la seva pell. Endins. (Però no era això). Aquell bar que heu tancat. El foc i la nit i la roba escampada des de la porta fins al peu del llit. Els cabells entre els llavis. (No ben bé). I la cervesa sobre la tauleta. Les calades i tu que fumes, sense saber fumar. S’arramba, t’hi arrambes. Tampoc saps qui ha estat el primer d’apropar-se. Tantes ganes, tan junts i tan a prop que sembla que no pugui ser.
Tu volies, i ho vols, per això et fa mal, que l’última abraçada fos més llarga. Que durés, què et diré jo, un segon més. O tres o quatre. Que no els comptessis i que passessin sense passar. També volies una mica de veritat. Encara que fos una veritat de mentida. Que tinguéssiu alguna cosa a dir-vos. O és que només tenia veu la pell? Ara que s’ha pronunciat, què en faràs d’aquest buit que hi ha entre vosaltres? Dormireu d’esquenes per no veure’l? D’aquí a dues hores el sol sortirà i us l’ensenyarà.
T’aixeques, et vesteixes. Tanques d’un cop sec. Espetega la porta i, com un núvol de boira, s’alcen les vostres cendres.
