Francisco Ayala va néixer el 16 de març de 1906 a Granada i va morir el 3 de novembre de 2009 a Madrid. “El temps no m’ha permès tenir nostàlgia, he estat en activitat sempre”, deia en una de les darreres entrevistes que li van fer, quan ja tenia cent anys. L’autor esdevindria el símbol de la literatura republicana i de l’exili, l’escriptor que ha representat la generació del 27.
Ayala demanava que quan no hi fos cadascú el recordés com li vingués de gust. Nosaltres ho fem amb 14 reflexions seves i amb el documental Francisco Ayala, la ilusión perseguida, on podem entendre la seva vida, tot apropant-nos a la seva biografia.
www.ffayala.es
1. Una vida sense literatura no és una vida humana.
2. La llibertat no és una fruita a l’abast de totes les mans.
3. La realitat és la literatura. La realitat real no és real, no existeix.
4. La novel·la és un gènere sense forma, perquè en ella hi cap tot.
5. La incompetència pot fer més o menys mal segons el poder que tingui l’incompetent.
6. El veritable exercici intel·lectual no consisteix a seguir modes, sinó a encarar-se a les adversitats de l’època.
7. Tots som iguals. I tots no som iguals en res. Aquesta és la gran veritat, a la qual s’arriba per tots els camins del món.
8. Hi ha escriptors que diuen a la gent el que volen escoltar. S’autodestrueixen com a intel·lectuals. Es converteixen en un més dels que van dient bestieses.
9. Són molts els que escriuen molt bé per no dir res.
10. A vegades, el que comuniquen els mitjans no val la pena que sigui comunicat.
11. La vida és una invenció i la literatura, memòria perfeccionada.
12. Que hi hagi tantes persones interessades en el que soc i en el que ha estat i serà la meva vida m’emociona.
13. Que si he estat feliç? No tinc una escala per mesurar la importància de les coses de la meva vida, o per dir què n’és el millor.
14. No crec en la immortalitat. Crec en la literatura, que és el mateix que la vida. Viuré una mica més en els meus llibres, durant un temps, i prou. Aquesta és tota la immortalitat a què aspiro.
