Democràcia

El capellà i escriptor Mossèn Ballarín (1920-2016) ha mort als 96 anys. El recordem amb un text seu del 2011 en què conclou que, al llarg de nou dècades, no ha conegut la democràcia.

Foto: Arxiu ND

A tombarelles i tomballons la bola de la Terra, sense fer-hi cap festot, em va veure néixer. 1920. L’aital dia van matar l’amo de l’Elizaide, que fabricava cotxes de benzina. Durant tres anys mataven gent pels carrers.

Fins que els burgesos de casa, esparverats, van demanar al capità general, el Primo de Rivera, que hi clavés un cop de sabre. Aquest va fer un pronunciamiento tan a la brava que la nostra bona gent es va quedar sense sardanes i sense el saltiró de la cardina. Sis anys de dictadura i tres de dictablanda.

I ves que, en un dia gloriós d’abril, en Macià va proclamar la República Catalana, i va invitar els altres pobles de les Espanyes a fer semblantment. A Madrid no els va caure bé. Van enviar-ne tres per dir a l’Avi que si anava per aquestes els de Terrassa no vendrien ni un pam de panyo. Passant per totes les rebaixes a la botiga del senyor Esteve li van donar un Estatut, escanyat de llet. Que no us engallofin, la República era a can pixa-rellisca a bastonades entre uns i altres.

Va venir la guerra, l’atiaven tant els bisbes i els militars d’una banda com els comunistes i els anarquistes de l’altra. La batussa no la va guanyar el Franco, la van perdre els d’aquí. I no us enganyeu, el Negrín era tan anticatalà com el Franco.

Aquest va durar quaranta anys, ensangonat, no era feixista, era franquista. Va governar pel sistema del ruc i la pastanaga. Va morir al llit. Plego d’aquesta.

Guarnida de democràcies va venir la transición amb el truc del café para todos. Ni un sol dels nostres polítics van fer esment de qui es calava el pollastre i de com ens hauríem de pagar el conyaquet. Un cop més ens havien ensarronat. Sense conyaquet, només ens deixen escurar la carcanada del pollastre, mentre els nostres polítics recorden els galifardeus de Terrassa i Sabadell trobant-se a la riera de les Arenes fent-s’ho a cops de roc.

Acabo. No pots veure la història del teu país amb la curta experiència de noranta anys. La nostra terra té saons amagades d’esperança que no s’escolen.

Amb aquesta esperança ho dic: al cap d’anys, no he conegut la democràcia.