Turística i domèstica

El pes mort d'Europa

A mi la cultura m’ha fet moltes coses, però no més poderosa

| 21/03/2016 a les 13:46h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: Adrià Costa


He tornat a llegir Camus. No és gratuït: Fa dies que dono voltes a la idea d’humanisme i l’escriptor i pensador francès n'és, des del meu punt de vista, un dels màxims exponents. I què és, doncs, l’humanisme? Segurament era fàcil definir-lo des d’una perspectiva de canvi de paradigma en els seus orígens: Déu ha deixat de ser el centre, el motor de tot, ara l’home és la mesura de totes les coses. El que fa, el que escriu, el que pensa, el que crea: el seu paper decisiu en l’esdevenir del món i en el progrés de la ciència. Això només pot anar cap amunt.
 
Però ser humanista, és això i prou? No ho crec. Especialment en els temps que vivim. I justament pels temps que m’ha tocat viure, tinc la sensació que quan es parla d’humanisme tot queda relegat a un pla intel·lectual: s’és humanista perquè s’ha llegit molt, perquè s’ha estudiat o s’ha escrit molt, perquè s’han acumulat lectures, visionats i escoltes i s’ha articulat un discurs intel·lectual efectiu (o efectista) sobre això. I aquesta consciència de qui es considera outsider en un temps en què la cultura pateix d’infravaloració, alimenta alguns egos (no tots, sortosament) i converteix l’autoproclama de l’humanista en una qüestió de poder, de potestat per assenyalar allò que està bé i que no està bé. Allò que té qualitat i allò que no la té. He vist suposats humanistes llançar mirades de condescendència, reprovar actes dels altres o riure irònicament, fins i tot insultar emparats en un suposat sentit crític. I m’entristeix que el bagatge cultural pugui ser utilitzat per situar-se per sobre del bé i del mal.
 
M’entristeix, sobretot perquè obvia el que al meu parer defineix l’humanisme de manera més precisa: ser humanista és estimar tot allò de bo que han fet els homes, però és, per sobre de tot, estimar els homes. Si no partim d’aquesta base, difícilment podrem considerar l’humanisme com a quelcom realment útil per a la pròpia humanitat. De què ens serveix que el saber ens faci lliures si després un dels nostres ve a aixafar-nos el cap? Cal que tot plegat quedi reduït a veure qui és el més llest de la classe?
 
A mi la cultura m’ha fet moltes coses, però no més poderosa. M’ha fet curiosa, m’ha alimentat l’esperit crític, m’ha emocionat, m’ha accentuat la sensibilitat i m’ha fet veure tot allò que passa al meu voltant des d’una perspectiva molt concreta. Però mai m’ha fet sentir legitimada per repartir llenya i menyspreu vers tot allò que jo no consideri digne. El gènere humà, en la meva individualitat i com a col·lectivitat, em mereix tant de respecte que mai em passaria pel cap escopir-li a la cara. Cal qüestionar, sí. Sempre. Però crec fermament que és imprescindible fer-ho des de la humiltat i la sospita sobre el propi pensament. Les dictadures, fins i tot les que imposa la pròpia ment, haurien de ser abolides per sempre.
 
En ple debat intern sobre l’humanisme i la humanitat, no puc parar de pensar en Idomeni. En les 13.000 persones entollades des de fa dies sense que hi hagi cap solució real a la vista. Les reunions a Brussel·les em fan pensar en els dos únics escenaris en què es desenvolupava Paths of Glory, de Kubrick. La trinxera, on es feia la guerra i els despatxos, on es planificava sense consciència de perill ni de pèrdua. La indiferència de certs éssers humans vers les vicissituds dels altres. El palau asèptic contra el fangar.
 
És aquest el pes mort de la historia de què parlava Gramsci? Perquè pesa molt. Pesa massa. Aquesta nit pesa tant com el dolor humà, tornant a Camus. I veig les imatges dels refugiats deixant-se la pell, travessant rius, caminant quilòmetres per trobar-se les fronteres tancades i només se m’acut demanar-los perdó per la part que em toca. Com si no fos prou haver de deixar-ho tot per una guerra, milers de persones estan en un punt mort, exposats a la inclemència per la irresponsabilitat dels governs. I jo, des de casa, només puc fer aportacions, comprar sacs de dormir autoescalfables, signar peticions i anar a qualsevol mobilització que es convoqui. Però el que realment m’agradaria seria plantar-me a Lesbos i dir a tota aquesta gent valenta que estic amb ells. Que tot anirà bé.
 
Perquè, tornant a l’humanisme, que no serveix per a res sense passió, sense amor, més enllà de les vicissituds hi ha l’emoció. Com a l’escena final de Paths of Glory, en què la noia alemanya canta Der treue Husar i els soldats ploren. Hi ha coses que s’escapen de la raó pura. És aquí on cal buscar allò que de bo té la humanitat. En l’acte col·lectiu de què depèn que, en la mesura del possible, en l’interregne entre el vell i el nou món, apareguin el mínim de monstres. L’Europa civilitzada, la de la Il·lustració i el Renaixement ha deixat d’existir. L’Europa en què jo crec ha perdut els valors. Com molta de la gent que l’habita.
 
La mort de Josep Maria Ballarín mentre escric això em transporta d’immediat a l’estiu en què vaig travessar el Cadí de Gósol a Bellver amb un grup de quinze adolescents a càrrec. Una de les nits va caure un aiguat tan violent que ens va obligar a pensar en alternatives per treure d’allà tots aquells nens molls i conservar el menjar de tota la setmana. Des del campament, vam fer una expedició a la rectoria de Gósol, el lloc d’acollida més factible per demanar aixopluc. I ens van aixoplugar. Tan senzill com això. I tan evident. Com havien de deixar vint persones en un campament inundat?
 
I com tretze mil?
 
És això, companys. És això. 

COMENTARIS

Camus, un fals humanista
Toni Font, 19/03/2016 a les 09:55
+0
-0
A l'hora de prendre i afirmar Camus om a exponent d l'humanisme, crec que fora convenient tenir en compte el tracte que va dispensar a la població àrab d'Algèria. No em refereixo a la seva actitut respecte la guerra o la independència d Algèria,del tot respectabes, sinó a la consideració que mostra, tant a la seva vessant artística com personal, envers la població musulmana.
Gràcies!
Xavier42, 26/03/2016 a les 12:47
+0
-0
Un article excel·lent a favor dels fugitius que anomenem refugiats però que més aviat hauríem de qualificar de rebutjats.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país