14 títols per a «Dansa d’agost»

Les germanes Mundy tenen la tristor de les dones txekhovianes, la seva nostàlgia

Ballem per ser lliures

| 28/03/2016 a les 01:29h
Especial: Teatre
Arxivat a: La butaca, Dansa d'agost, la perla 29, teatre

Foto: Bito Cels


1. Dancing At Lughnasa. Poso en primer lloc el títol que va triar el mateix autor, Brian Friel. Dancing at Lughnasa. La Lughnasa és un festival camperol d’origen cèltic que antigament marcava l’inici de la temporada de la sega i que tenia gran importància en la vida rural irlandesa. Comença l’1 d’agost i pot durar uns quants dies o fins i tot setmanes. També se celebra a Escòcia i a l’illa de Man. L’acció de l’obra comença amb la Lughnasa, a principis d’agost. Tot passa en un poble irlandès imaginari, Ballybeg (del gaèlic Baile Beag, petit poble) inspirat en un altre de real, Glenties, on l’autor (nascut a Knockmoyle) va passar temporades de petit. El títol no pot ser més idoni, però s’ha de reconèixer que aquí costa d’entendre. Per això els dos muntatges —i dues traduccions— que se n’han fet han optat per canviar-lo per Dansa d’agost, evocador, bonic, senzill i fidel a l’esperit de l’original. Ben trobat.

2. El ball. Suposo que ballaven amb els peus, les dones de la infantesa de Brian Friel. I que quan ho feien eren tan contundents i encisadores com ho són les cinc actrius que en el moment més important del drama comencen a ballar un dansa irlandesa per espantar les seves cabòries. L’escena és magnífica, perquè és veritat. El talent de totes cinc la fa, a més, màgica. Val la pena anar a la Biblioteca de Catalunya a veure com Marta Marco s’enfarina la cara i comença tota la gresca. Creieu-me: val la pena.

3. Les cinc  germanes. A Friel se'l coneix com el Txèkhov irlandès. L’obra del rus universal és al seu ADN teatral. La coneix, l’ha adaptat, l’ha dirigit, l’ha homenatjat. Les germanes Mundy tenen la tristor de les dones txekhovianes, la seva nostàlgia (molt russa, malgrat siguem a Irlanda del Nord), aquella consciència de la fi d’un temps, la magnífica profunditat psicològica. Són personatges de Txèkhov que la distància i el temps han millorat.

4. Kate i les seves germanes. Les germanes Mundy, tot un món. La Kate (Mònica López), continguda, responsable, el pal de paller de la família. Quan trontolla, el món s’ensorra. I trontolla, és clar. La Rose (Màrcia Cisteró), inestable, dependent, divertida com ho són els que no hi toquen del tot; la Maggie (Marta Marco), riallera, esbojarrada, una mica masculina; l’Agnes (Nora Navas) és el silenci, les mirades de reüll, tot allò que s’endevina i no es diu mai; i per fi la petita, la Chris (Carlota Olcina), somiadora de peus a terra, ingènua però mare soltera. De les cinc magnífiques interpretacions, em quedo amb Marta Marco i Carlota Olcina. Però em quedo sobretot amb la direcció detallista i carregada de matisos de Ferran Utzet, que la proximitat de l’espai fa lluir encara més.

5. El temps i les Mundy. Què fa el temps, amb les persones? Yasmina Reza diu que el temps és l’únic argument que hi ha. Què fa el temps amb els records? Vet-ho aquí.

6. Oh els bons dies (Happy Days). Existeix, la felicitat? Que potser és un miratge de la memòria que ens ajuda a suportar la vida, a trobar-li un sentit? Michael, el fill de Chris, el nen ja adult, fa justament això. Mira de trobar un sentit. Rememora els records feliços de la infantesa. I, com tots, confon l’alegria dels darrers bons dies amb la felicitat absoluta.

7. Fantasmes a la Biblioteca. Quin espai tan estrany i tan magnífic, aquest de la Biblioteca de Catalunya que La Perla 29 ha fet seu des de fa ja alguns anys (i que duri!). Sempre que hi vaig tinc la impressió que veig fantasmes que volen dir-me alguna cosa. Les germanes Mundy m’ho han tornat a semblar. Hi ha escenaris que formen part de la funció d’una manera extraordinària. Que d’alguna manera canvia allò que hi passa. Aquest n’és un.

8. El món segons Michael. Podríem discutir molt sobre qui és l’autèntic protagonista d’aquest text. Són les germanes o és l’home la memòria del qual les fa reviure. Aquest home és Michael i l’interpreta un Albert Triola que sap ser al mateix temps un home ple d’ombres i un nen ple de llum. El paper més difícil del muntatge, segurament. Quan mira com un nen no veu els matisos. Quan s’explica com un home, comprèn què va passar realment. Triola no balla, però de fet sí. Amb les paraules.

9. Mirall trencat. N’hi ha un, de mirall trencat, al començament. S’hi mira Carlota Olcina. És un avís de l’autor i una ironia de la vida: Compte, que, amb mirall o no, les desgràcies arribaran.

10. Quan la ràdio parlava de Franco. Marconi, es diu la ràdio que s’espatlla cada dos per tres. España és una realitat llunyana, on hi ha una guerra civil. L’any 1936 queda lluny, però és a tocar. Ens afecta, d’alguna manera, tot el què passa aquí. Forma part de nosaltres.

11. Secrets de família. L’home fatxenda que és el pare de Michael amaga coses que no agradarien a les germanes Mundy. De la mare de les noies no se’n diu gairebé res. Hi ha tants secrets, en aquesta obra, que s’haurien d’agrupar per categories. Qui en parla, qui els sofreix, quin paper tenim nosaltres, els espectadors. Ho voldríem saber tot. Però no.

12. Suddenly, Last Summer. Ens han convidat a un final que no s’oblida. Recorda al final de L’hort dels cirerers (altre cop Txèkhov) amb tota la seva grandesa i tota la seva tragèdia. Ah, i la referència a Tennessee Williams no és forçada: vet aquí un altre autor de l’ona gravitacional de Friel.

13. Les noies de camp. Potser m’enfilo massa, però de les cinc germanes, n’hi podria atorgar una a cadascun dels grans autors que han influït sobre Brian Friel. Així, Agnès seria de Pinter; Maggie de Williams, Rose de Beckett i Chris de Txékhov. I Kate d’un novel·lista, Ivan Turguènev. No pot ser casualitat que tota la literatura que interessa l’autor parli de famílies i d’entorns que condicionen les vides de la gent. 

14. Lèxic familiar. Hi ha una lògica, a les famílies. Un codi exclusiu que afecta els seus membres. Aquí, el codi és la rectitud i la renúncia. L’herència ja decadent d’un pare molt catòlic plana sobre les vides de tots. Però hi ha un element pertorbador que ho canviarà tot: l’oncle Jack (Ramon Vila). Ell ha oblidat el codi. Ha vingut a ensorrar-lo, a violar-lo. Tota la resta només n’és la conseqüència. 


Dansa d’agost
De Brian Friel
Direcció i traducció: Ferrat Utzet
Producció: La Perla29
Amb Màrcia Cisteró, Mónica López, Marta Marcio, Òscar Muñoz, Nora Navas, Carlota Olcina, Albert Triola, Ramon Vila.
Escenografia: Sebastià Brosa, Elisenda Pérez.
Vestuari: Annita Ribera.
 

Foto: Bito Cels

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La companyia La Virgueria porta el seu espectacle a l'Arnau Itinerant
Imatge il·lustrativa
El monestir de Poblet acollirà un concert nadalenc
Imatge il·lustrativa
Una exposició mostra com el canvi climàtic afecta un bé tan preuat i explora solucions al problema
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos