Le Corbusier i Grup R

L'arquitecte suís i la recuperació de la modernitat arquitectònica, en dues mostres a Barcelona

| 31/03/2014 a les 00:00h
Especial: Arquitectura
Arxivat a: Passadís, Pla Macià, Josep-Lluís Sert, MOMA, reportatge, arquitectura, Montse Frisach, Grup R, Le Corbusier
Perspectiva del Pla Macià. Foto: Arxiu històric del Col·legi d'Arquitectes

Josep-Lluís Sert tenia molt clar el que era l’arquitectura contemporània: "La que simplifica la vida, sobretot a les grans urbs i satisfà el nostre desig d’aire, llum, sol. La que influïda per la crisi econòmica que estem atravessant suprimeix tot el luxe i l’ostentació. La que, adaptant-se a les noves exigències socials, segueix la seva ràpida evolució. La que ens permet la creació d’organismes netament d’avui (cinemes, aeròdroms, hotels...). La que a pesar de tot això (i dels que han cregut veure-hi incompatibilitat), conserva les constants de les grans creacions d’altres èpoques (que mereixen tot el nostre respecte) per satisfer necessitats d’ordre espiritual, sense les quals deixaria de ser arquitectura". Qui pot no estar d’acord amb les sàvies paraules de Sert?

L’arquitecte va escriure aquestes notes poc després de la fundació del GATCPAC, és a dir, el Grup d’Arquitectes Tècnics Catalana per Progrés de l’Arquitectura Contemporània, a principis de la dècada dels 30. Eren temps de crisi, no només econòmica, sinó social i política, però també d’esperança en el futur. I aquesta bretxa era per on esperaven atacar els joves arquitectes del GATPAC, per fer arribar l’arquitectura de qualitat a tothom, en definitiva per dignificar la vida de les persones, que en és en última instància al que ha d’aspirar la bona arquitectura.

Els joves agosarats del GATPAC van significar –malauradament per pocs anys ja que, com tantes altres coses, la Guerra Civil va estroncar les seves aspiracions)– la irrupció dels pressupostos de l’arquitectura racionalista en el panorama de l’arquitectura catalana. Si el Modernisme de Gaudí i Domènech i Montaner havia connectat a principis del segle XX amb els moviments més avançats de l’arquitectura europea, ara, de nou, era l’arquitectura moderna (no sense raó els anglosaxons anomenen Modernism precisament al racionalisme i no a l’estil de Gaudí) qui feia entrar Catalunya en les noves tendències en aquesta disciplina. Un dels gran líders de tot aquest moviment juntament amb Mies van der Rohe era l’arquitecte suís Le Corbusier, que va tenir un especial lligam amb Barcelona, sobretot a partir de la seva amistat amb Sert.

Una exposició, organitzada pel MOMA de Nova York, Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns, glossa la trajectòria de l’arquitecte a CaixaForum Barcelona, vist, sobretot, com un personatge transversal i polifacètic: arquitecte, dissenyador d’interiors, artista, urbanista, escriptor i fotògraf. Com diu Norman Foster, l’arquitectura comença amb el gest de la mà dibuixant amb llapis. I així es com se’ns presenta Le Corbusier en aquesta didàctica mostra, un personatge en un flux constant des del cervell al paper o la tela.

Le Corbusier va ser un creador obstinat en la idea que l’arquitectura podia millorar sobretot la vida de les classes menys afavorides i l’eficiència en les ciutats molt poblades. La seva, però, no és només una visió tècnica de la construcció eficient, sobretot en ciutats molt poblades, sinó una visió poètica de l’arquitectura, emmarcada en el seu entorn geogràfic i cultural.

Un dels aspectes que l’exposició tracta, al meu parer de manera insuficient, és la relació de Le Corbusier amb Barcelona, que va ser molt intensa, encara que en els carrers de la ciutat no hi hagi cap intervenció seva. Le Corbusier era l’arquitecte més admirat dels membres del GATPAC perquè era el símbol d’una arquitectura que havia superat el llenguatge acadèmic i els estils més escenogràfics de principis del segle XX. El 1929 Sert va contactar amb Le Corbusier ja que va anar a treballar al seu estudi de la rue Sévres de París. Més tard, mogut per les il·lusions transformadores de la República, Sert va convidar Le Corbusier a participar en un nou pla urbanístic de modernització de Barcelona que s’havia d’anomenar Pla Macià, en  homenatge al president de la Generalitat, encara que en els projectes previs se l’anomenava Barcelona Futura.

El pla, respectant l’estructura de Cerdà, pretenia distribuir la ciutat en zones –treball, habitatge, lleure, vida col·lectiva-, limitava el sistema de l’illa de 133x133, sanejava Ciutat Vella (enderrocant edificis, excepte els monumentals) i unia Barcelona a través d’una autopista amb una nova zona de descans i lleure al costat del mar, que hauria estat situada a la zona del Prat del Llobregat, Gavà i Castelldefels. Els beneficiaris d’aquesta ciutat balneària havien de ser les classes treballadores.

El pla preveia la construcció massiva d’escoles superiors, escoles de treball, museus, biblioteques, un palau de sindicats i una central de cooperatives. El centre administratiu hauria estat situat en una zona guanyada al mar i al port. Les Rambles i el Paral·lel havien de ser els carrers vertebradors de la ciutat. En la perspectiva del Pla Macià, que es pot veure a l’exposició, criden l’atenció tres grans gratacels dominant la façana marítima, una idea que Le Corbusier també havia proposat per al seu pla per a la ciutat de Buenos Aires. El Pla Macià es va quedar literalment en el paper, després de ser exposat la primavera del 1933 als soterranis de la plaça Catalunya.

La relació entre els arquitectes catalans i Le Corbusier també va donar la volta per l’altra banda, ja que el suís a partir dels anys 30 va adoptar el sistema de la volta catalana, que li havia ensenyat l’amic Sert.

Passat el desastre de la Guerra Civil, el nexe amb l’arquitectura racionalista a Catalunya i amb l’herència del GATPAC i Le Corbusier el van protagonitzar els arquitectes que van conformar el Grup R, fundat el 1951. Precisament, i coincidint amb l’exposició de CaixaForum dedicada a l’arquitecte suís, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona revisa en una mostra el paper que el Grup R va tenir en la recuperació de la modernitat arquitectònica al nostre país. Es pot dir, generalitzant molt i salvant distàncies estètiques, que el Grup R va ser l'equivalent en arquitectura al que Dau al Set va suposar en art, sobretot pel que fa a la recuperació del fil trencat amb la modernitat a partir dels primers anys de la dictadura.

És cert que el Grup R va actuar dins d’una certa benevolença per part del règim franquista, però arquitectes com Antoni de Moragas, Josep Maria Sostres, Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, Joaquim Gili, Josep Pratmarsó, José Antonio Coderch i Manuel Valls van voler fugir de l’arquitectura oficial espanyola, mala imitació de l’estil imperialista del Tercer Reich.

El Grup R va tenir un fort component teòric en publicacions com Cuadernos de Arquitectura i, malgrat que la seva vida va ser curta ja que va durar només una dècada, l’arquitectura del grup roman en els carrers en escoles, botigues, cinemes, instal.lacions esportives –com el mateix Camp Nou-, i en recintes turístics –com el càmping La Ballena Alegre de Castelldefels-. Barris sencers de Barcelona, com el de Montbau, van ser dissenyats per membres del Grup R.

Encara que l’estètica arquitectònica del grup en alguns casos ens remet a la lletjor del porciolisme, el Grup R va ser excel·lent en el disseny d’interiors que, per desgràcia, arran de l’obsessió malaltissa del nostre país per destruir patrimoni, ha desaparegut en bona part. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a deixar de banda els prejudicis
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens recorda què vol dir la paraula inclusió
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a gaudir de la vida com si encara fóssim nens
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent