Foto: José Manuel Ríos Valiente
M’agafes fort. Tens els ulls ben oberts. Tot és nou per a tu.
Caminem i no sabem ben bé on anem. Tant és. Avui toca descobrir. Ens hem de fixar en els detalls, perquè si anéssim de pressa no els veuríem. M’ho dius mentre amb les mans simules uns prismàtics i enfoques els pastissos d’un aparador. Ho veus? És de nata i té vuit cireres. I jo que me’n faig creus, de la raó que arribes a tenir amb només nou anys.
I ens perdem per Barcelona, jugant a trobar les petiteses que queden amagades a l’ombra de la ciutat. Carrers amples, el compte enrere d’un semàfor verd que pampallugueja. El creuem corrents. Com si algú hagués disparat un tret al cel i, intentant arribar a l’altra banda de la Travessera de les Corts, ens hi anés la vida. Una veïna aprofita el sol d’un balcó. Mira quina façana més bonica. I tu que no saps què és una façana, però m’ho preguntes i al cap de quatre cantonades n’assenyales una, orgullosa d’haver escrit un nom dins del teu diccionari.
Entre tu i jo hi ha setze anys i tres germans. I un tarannà que compartim. Ens podrien dir valentes, decidides, però les dues canviem de vorera, a la vegada, per instint, quan de lluny veiem que s’apropa un gos. Per molt esquifit que sigui, vés a saber per què, en desconfiem, ens espanta. I seguim fent camí i arribem a Montjuïc. Et fas un anell amb la tija d’una margarida. Et faig quatre fotos que ens serviran de record quan el temps et faci gran.
Dorms al meu costat. Entre els peus s’hi refugien dues mantes inseparables: una de lila i una de quadres. Les has arrossegat per tots els racons de la casa del Vendrell, des que gatejaves. I sí, ara has crescut i ja no toca. Admetre a algú de fora que encara et vetllen les nits seria l’últim secret que confessaries.
T’abrigo el cos. L’anell a la tauleta. Sobre el coixí, les teves dues mans juntes fan una petita cova. A dins, entre els dits, guardes els prismàtics que ara t’enfoquen els somnis.
