Foto: Adriano Agulló
Diuen que passa a mesura que et fas gran i se t’aprimen les hipoteques: els fills per alimentar, les factures per pagar. També pot passar després d’una patacada d’aquelles en què una mica més i no et reconeixes ni tu. El cas és que, tard o d’hora, passa. I quan passa, és fantàstic.
El que passa és que perds la por. Que et reconcilies del tot amb la persona que ets. Que et sents en pau amb el món. Que aprens a distingir la gent en qui val la pena confiar. Que deixa d’importar-te què diuen aquells que no t’importen. Que tastes la llibertat i la tranquil·litat de representar-te només a tu mateix. Que trobes la veritat abans i tot de buscar-la. Que, en lloc d’intentar convèncer els altres que ets algú interessant, entens que ells s’ho perden, si no ho saben veure. Que dius el que penses sense més precaucions que intentar pensar el que dius.
L’autopista que porta al clic mental alliberador té uns peatges criminals. Per perdre la por n’has d’haver passat molta. T’has d’haver deixat acomplexar. Has d’haver acotat el cap. Has d’haver sospitat que potser els altres eren millors que tu. Has d’haver tingut una autoestima amb problemes d’autoestima. I has d’haver tret forces de sota terra per acabar pronunciant en veu cada cop menys baixa que, què caram, tu no estàs pas tan malament.
Un matí o un migdia obres els ulls i descobreixes que els qui es veuen amb cor de donar lliçons no sempre tenen prou autoritat moral per impartir-les. I que deixar-se alliçonar per segons qui és un negoci ruïnós. I que. I que.
Un cop amb la por arraconada, comences a donar la volta a l’estratègia: si no pots vèncer l’enemic (sí, els enemics formen part del joc, sovint per motius que se t’escapen), el que segur que no faràs és unir-t’hi. T’il·lumina la certesa que és inútil i contraproduent intentar que els qui et menyspreen t’acabin estimant: ni tu te’n sortiràs, ni ells s’ho mereixen.
I surts al carrer i el trepitges amb ganes. Et sorprèn tant com t’enamora, aquest nou coratge.
