Foto: Erik Przekop
Quedes amb l’Agustín per dinar. És un amic de fa poc: un argentí que ha viscut vint anys als Estats Units i que el 2014 va aterrar a Barcelona. L’Agustín t’ha fet companyia virtual els últims mesos, però no has tingut prou moral per quedar amb ell en persona. Fins avui, que us expliqueu la vida en un restaurant de Gràcia, amb una sopa de tomàquet i una amanida de llenties per testimonis. Quan us acomiadeu, li agraeixes l’esforç que ha fet durant els últims temps, intentant mantenir el contacte amb una introvertida de manual que passa per un tràngol dels que li accentuen la introversió i li impedeixen veure els amics. L’Agustín, que va patir un tràngol similar fa anys, et diu: “No sufras, yo ya estuve ahí”.
Entres en una botiga de roba. La dona que en teoria atén els clients no et pot atendre: és aquí amb els seus dos fills, un de dos anys i l’altre de vuit mesos, i quan no plora o crida l’un, plora o crida l’altre. El petit està assegut i lligat en un d’aquells cotxets que porten incorporat un patinet per al germà gran. Agafes un vestit, dónes a entendre amb gestos que te’l vols emprovar i passes a l’emprovador. Encara no t’has tret ni la jaqueta que el nen de dos anys obre la cortina que fa de porta i et diu no saps què. El nano continua obrint i tancant la cortina mentre sa mare li exigeix a crits que et deixi tranquil·la. Quan en surts, la dona et demana perdó en anglès. La veus a punt de plorar, desbordada per les circumstàncies. Et confessa en un català coix que avui li ha fallat la cangur i s’ha hagut d’endur els nens a la botiga. Li dius que no s’ha de disculpar de res, que l’entens del tot. Els teus dos fills grans també es porten només un any i mig, i recordes com una tortura aquella època en què anàveu pel món amb un cotxet amb patinet. I sí, a tu també t’ha fallat la cangur i també t’has trobat combinant com bonament podies la feina i les criatures. T’hi adreces en el seu idioma: “Don’t worry, I’ve been there”. I li pagues el vestit.
