Tast editorial

Conversa amb el senyor Temps

Recordi, per favor, les caminades que vam fer junts, estàvem molt d'acord

El teu nom és Olga

Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, La vella capitana, Josep Maria Espinàs, La Campana, Tast editorial
"Perquè la mort és, també, un fet vital". Fugint de la transcendència, Josep Maria Espinàs reflexiona sobre la mort. Ho fa des del matís i el respecte. L'escriptor, que sempre s'ha definit com a observador, s'ha aturat per mirar-la als ulls. Des de diversos punts de vista, perquè hi ha tantes maneres d'entendre-la com de viure-la. Acceptant el pas natural del temps. Amb lucidesa i amb una emoció continguda, parla d'un fet íntim i alhora social. Us oferim un dels textos de La vella capitana (La Campana), el llibre número noranta d'Espinàs.
 

Foto: Antonio Cinotti


CONVERSA AMB EL SENYOR TEMPS

Ja fa anys que camino de bracet amb vostè, senyor Temps. Des que era ben petit. Però aleshores no me n'adonava. De jove tampoc, és cert, tenia moltes coses al cap. Ja se sap que els escriptors acostumen a tenir alguna dèria que els absorbeix.

Ara vostè vol anar més de pressa que jo, me n'adono, i he de dir-li que no m'ho esperava. Fins i tot quan m'aturo a mirar qualsevol cosa, vostè continua endavant. Recordi, per favor, les caminades que vam fer junts, estàvem molt d'acord. Fins i tot quan jo m'aturava vostè ho feia al meu costat.

Mai no em va estirar pel braç, si m’entretenia mirant una vall o m’asseia a descansar. Si trobava un cementiri rural m’agradava entrar-hi. Mai va dir-me, senyor Temps, que aquella gent també havia caminat molt.

Un dia em va parlar.

–Veig que vostè porta un rellotge antic que li demana corda, i el vol domesticar perquè no s’aturi mai.

Em vaig sentir ferit.

–¿És que vostè, senyor Temps, mai no s’aturarà?¿És que no el fatiga, ni avorreix, tanta monotonia?¿És que no sap aturar-se?

–Calmi’s, amic Espinàs. Vostès s’han inventat sistemes per controlar-me, m’han dividit en dies, hores, minuts, segons, per intentar frenar-me. Però jo vaig passant. He vist més cementiris que vostè, i més làpides plenes de noms, i testos amb flors pansides.

–M’ha semblat, aquí, que un xiprer em saludava...

–Potser ha pensat que vostè era un veí, que s’havia cansat de caminar i havia trobat ara un racó a l’ombra...

Aleshores el senyor Temps m’ha fet un gest i m’ha dit:

–Aquest no és el seu lloc, no s’hi entretingui. L’he de portar una mica més enllà. Ja sé que ha suat molt fent el camí, però no pateixi. Aquest camí ara farà baixada. I perdoni la pregunta: ¿oi que sempre li ha agradat aturar-se?

–Sí, senyor Temps, per veure millor allò que m’envoltava.

–Ja està tot vist, amic.

–Encara em queda una pàgina a la llibreta per omplir...

–Sí, ja ho sé. Si vol anotar-hi alguna cosa més...

«Nota final», per exemple...

–No, senyor Temps. ¿Puc posar-hi «gràcies»?
 

Foto: Miwok

 

 





La vella capitana

© Josep Maria Espinàs
© d'aquesta edició: La Campana, 2016

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge denuncia què passa massa sovint quan s'adopta un animal
Imatge il·lustrativa
Un anunci del govern d'Escòcia per no abaixar la guàrdia
Imatge il·lustrativa
L'artista Christine Sun Kim reivindica el valor de la llengua de signes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer