Foto: PROJon Grainger
Tenir fills és el millor que t’ha passat mai, però és també una opció vital que no recomanaries ni al teu pitjor enemic. Sobretot no ho recomanaries al teu pitjor enemic, que encara hi acabaria trobant la gràcia. És més: saps segur que el malparit hi acabaria trobant la gràcia, però això ho dius en veu baixa, perquè justament el que vols dir ara és que potser no.
Tenir fills és una experiència tan bèstia, tan transformadora (del cos de la dona i de tantes altres coses), que només té sentit llançar-t’hi quan tens ben clar que en vols tenir. Quan una voluntat sorgida de la teva part més animal t’empeny inexorablement a complicar-te la vida. Si t’ho has de rumiar gaire, deixa-ho córrer. En cas de dubte val més que te n’estiguis, perquè després no hi ha marxa enrere. Una altra situació són els embarassos no buscats, en què el mal ja està fet i el que hi ha en joc ja no són hipòtesis, sinó embrions.
T’ho han demanat cinquanta vegades: “Tu que tens tants fills, em recomanes que en tingui, oi?” Doncs què vols que et digui. Tu prens el cafè sense sucre, però no et ve de gust amargar l’existència de ningú. Un amic teu aspira a descobrir muntanyes (i això que n’ha trepitjat moltes) i tu tens piles de novel·les per llegir (i n’has devorat unes quantes). Cadascú s’ho munta com pot per intentar ser feliç.
Sempre t’has sentit rareta. Diferent. Fuges del ramat mig per militància mig per una fòbia social que no et van diagnosticar fins que ja arrossegaves vint anys a cada cama i havies après a mantenir-la sota control. Tendeixes a desconcertar el personal: ets la que puja les escales quan tothom les baixa, la que vota gris quan toca votar negre, la que se’n va d’allà on sembla que cal anar. És cert que la maternitat t’ha regalat punts de contacte amb persones molt allunyades dels teus interessos (en això de procrear ets poc original), però no fins al punt d’haver-te tornat adepta a les majories.
Recomanaries a algú que tingués –com tu– quatre fills? No, i ara, de cap manera. La mitjana de fills per dona no arriba als dos, i tenir-ne dos ja és un esport de risc. L’única justificació per posar-te a parir és que no puguis continuar fent veure que el tic-tac tic-tac surt del rellotge biològic de la veïna. I l’única justificació per tenir quatre fills és que no t’imaginis tenint-ne només un, o dos, o tres.
Dit això, entre les persones que més enveges al món hi ha el Ton i la Lali. Ells en tenen cinc, de fills.
