La feina o la vida

La nostra culpa de cada dia

Avui costaria trobar un pare o mare convençut que fa les coses bé

| 13/04/2016 a les 19:20h
Especial: La feina o la vida
Arxivat a: Cambres pròpies, La feina o la vida

Foto: Thomas Hawk


Quan eres petita no hi havia bolquers d’un sol ús ni assecadores ni microones ni tovalloletes humides. Vas créixer sense anar a l’escola bressol ni al casal d’estiu ni a deu activitats extraescolars per setmana. La teva mare no tenia excusa per aparcar-te enlloc, pobra dona: per imperatius de l’època, exercia de mestressa de casa, i es feia càrrec ella sola de la criança dels fills (el teu pare treballava de sol a sol i arribava que vosaltres ja dormíeu).

Semblaria que pujar un fill era més difícil, més esgotador o més absorbent fa quaranta anys que ara, amb tantes comoditats a l’abast i amb parelles que eduquen els adults del futur a quatre mans i dues veus i dos cervells. O això diuen. Però la teva mare tenia un avantatge de pes: ella no se sentia tan culpable.

D’una banda, estava amb tu tot el sant dia, sense abandonar-te per anar a guanyar-se les pessetes qui sap on. De l’altra, en aquella època els fills es tenien perquè tocava i s’educaven sense tants manuals ni models de criança (ara: molts pediatres dels setanta donaven consells erronis que les mares seguien al peu de la lletra per respecte a les bates blanques).

Els teus pares es van equivocar com tots, però no tenien la sensació d’estar fent les coses malament. Avui en dia costaria trobar un pare o mare convençut que fa les coses bé. Si un despistat es considera bon pare dels seus fills, de seguida topa amb algú disposat a minar-li l’autoestima.

Tant si deixes plorar els fills com si els agafes a coll perquè no plorin, avui la culpa dels plors infantils és de les mares que els han parit, i no dels nens que ploren perquè sí. Uns et culpabilitzen si els deixes plorar i els altres et culpabilitzen si els mimes massa. Només li faltava això a la tendència a sentir-te culpable que tu (i tantes dones com tu) ja portes incorporada de sèrie. Ets atea en cos i ànima, però carregues la culpa cristiana amb una força capaç de moure més muntanyes que la fe.

En un moment de debilitat, penses que tornaries als bolquers de roba i a les pinces d’estendre i a la cuina de foc lent, i que fins i tot renunciaries (que ja és molt renunciar) a les tovalloletes humides, si a canvi et desempalleguessis d'aquesta culpa tan malparida que t’impedeix anar pel món amb seguretat i alegria. Aquesta culpa tan malparida que sovint et fa venir ganes de plorar. I a tu ningú t’agafa a coll per consolar-te.

COMENTARIS

Totalment en desacord
Anònim, 14/04/2016 a les 10:06
+2
-0
Abans feies les coses que et recomanava el pediatra o la mare i au...

El problema d'avui en dia és que tens tanta informació que et satures, però no per aquest motiu has de dubtar.

Jo sóc pare d'un nen d'any i mig i faig les coses que considero millor per al meu fill sense dubtar. Crec que ja tinc una ferma educació per a poder saber per quin camí duur el meu fill i si tinc dubtes sempre hi ha on consultar.

Però mai sentir-me malament o culpabilitzar-me encara menys. La paternitat o la maternitat és un camí en el qual dia rere dia aprens coses del teu fill i el teu fill de tu i si et pares a pensar o a dubtar estàs perdent un moment increïble de la vida del teu fill que ja no tornarà.

No hi ha bons o mals pares (o mares). Hi ha pares (o mares) que intenten fer el millor per als seus fills
Se t'obliden coses
Anònim, 14/04/2016 a les 11:36
+4
-2
Crec que se t'oblida dir que ta mare potser no sentia aquesta culpa de dedicar poc temps als fills però que, a canvi, sentia una grandíssima frustració per no poder valdre's per ella mateixa. Quantes mares han hagut d'aguantar marits que no les feien felices perquè necessitaven el seu sou per tirar endavant i havien quedat atrapades, juntament amb els fills, en una casa on no eren felices i havent d'estirar un sou que no arribava.

No crec que sigui bo pintar de color de rosa això que les dones es quedin a casa a cuidar els fills. Els fills no triguen tant a fer-se gran i a no necessitar-te tant. I una dona que abandona la seva feina perd la possibilitat de ser independent i, moltes vegades, la seva dignitat.
Perdre la dignitat?
Anònim, 14/04/2016 a les 21:36
+4
-3
Ara resulta que deixar de treballar temporalment per cuidar els fills és perdre la independència i fins i tot la dignitat.

L'article no t'ha quedat gaire clar. Suposo que això és el que et dius a tú mateix/a per no sentir-te culpable amb la teva opció...que imagino perfectament quina és: guarderia de 8 a 19h, com a mínim.

Enhorabona sí senyor/a: jo potser perdo la dignitat però tú t'ho hauries d'haver pensat abans de tenir fills per passar així d'ells.
Equilibri
Anònim, 15/04/2016 a les 08:33
+5
-0
Avui dia és complicat compaginar feina i familia.

És curiós veure com unes no ens entenem a les altres.

Unes es senten culpables per no poder estar amb els fills tot el temps que voldrien, d'altres es senten culpables de perdre la seva independència personal.
Tal i com crec que vol donar entendre l'article, la mateixa societat, facis el que facis, et jutjarà. Les mares que tenen la sort de compartir més temps amb els seus fills criticaran aquelles que surten fora de casa per guanyar cèntims i poder donar el millor a la seva familia. D'altres pensaran que la qualitat de vida es millora amb experiències i no amb cèntims, tot són punts de vista.

Cada familia és diferent, cada nen és diferent i cadascú fa el que creu més convenient segons les condicions personals.

Personalment crec que, com tot en aquesta vida, vol un equilibri.
Els nens ens necessiten per nutrir-se d'estimació, de vivències i de companyia, però és cert que viure experiències fora de casa també els fa créixer, els ensenya a compartir i a conviure amb la societat.

Els nens no necessiten 10 hores de guarderia diàries, però tampoc necessiten "no surtir mai de l'ou". A vegades però, és ben dificil que les coses surtin com a un li agradaria.



LA CUESTIO ES NO PATIR TAN
Anònim vbj, 17/04/2016 a les 18:54
+1
-0
Jo tinc 13 anys i cada dia veig l'esforç que fan els meus pares ler tirar la familia endevant i m'han de deixar sol a casa des dels 8 anys però mai de la vida els hi retreure res de res perquè sé que tot ho fan pel meu bé. Els vostres fills, tinguin l'edat que tinguin no són burros, i encara que potser no ho sembli o no ho demostrin, saven apreciar molt més del que us penseu el vostre esforç, tan si us quedeu a casa cudant-los, com si aneu a treballar 8 hores o com si aneu a fer una copa per esbergirvos.
EL QUE FA FALTA ÉS MÉS AMOR I NO TANTA CRÍTICA!!!!!!
Per cert, Eva Piquer, la claves eh, la claves

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència