La feina o la vida

La desaparició del cargol de fang

I encara tindràs la desgràcia que un dels teus fills acabi sent un pintor o escultor cotitzat

| 14/04/2016 a les 13:43h
Especial: La feina o la vida
Arxivat a: Cambres pròpies, La feina o la vida

Foto: David Goehring


 

La primera vegada ho devies fer amb nocturnitat, traïdoria i altres agreujants del codi penal. I amb uns remordiments de cavall, que potser es podrien tenir en compte com a circumstància atenuant. El delicte: llençar a les escombraries una obra d’art elaborada per algun dels teus fills. Un ou de dinosaure de paper maixé, posem per cas. Les raons al·legades per l’advocat defensor: és un acte en defensa pròpia, per pura supervivència. Si entrava a casa un altre ou de dinosaure (de pardalet, fins i tot), hauríeu hagut de tirar-vos per la finestra per fer-li lloc. O les manualitats o vosaltres. Oi que ho entén, senyor jutge?

Amb els anys i els fills, has après a desfer-te sense manies de les figures de plastilina i les roses de cartró. A la cuina hi teniu un prestatge, un de sol, dedicat a la producció artística dels nens. Els teus fills ja han assumit que les obres exposades es van renovant periòdicament. És una mostra temporal, amb data de caducitat. Per raons d’espai, el museu familiar no pot ni plantejar-se la possibilitat d’inaugurar una exposició permanent.

Per sort, l’afecte dels petits creadors per les pròpies creacions decreix amb el temps. Arriba un moment que ja no els fa pena la idea de llençar-les. Però, per si de cas, no ho fas mai davant seu. La desaparició de l’obra succeeix mentre l’artista és a l’escola, i sempre, sempre, sempre, quan ha passat aquell període de risc en què el nano podria arribar a casa, anar directament al prestatge i preguntar-te on coi és el seu ou de pardalet. Precipitar-se a l’hora de renovar l’exhibició pot ser un error de conseqüències tràgiques.

Si fossis filla única, potser els teus pares t'haurien conservat l'obra artística completa. Però tens un germà i, potser per això, uns pares despresos: quan te’n vas anar de casa, et van encolomar tots els àlbums escolars. Els vas acollir amb il·lusió en un armari del primer pis de dona emancipada, i no et van fer cap nosa fins que no vas començar a reproduir-te: quan el despatx va convertir-se en habitació infantil, van anar a parar al contenidor blau. La història es repeteix, i un dia d’aquests hauràs de tornar a prendre una solució dràstica: a l'altell on guardes els àlbums de la teva prole ja no s'hi pot encabir ni un àtom.

Ves que d’aquí uns anys els teus hereus no hagin d’anar al psicòleg, afectats per una crisi d’identitat. Llençant d’una forma tan expeditiva les seves creacions artístiques i treballs escolars, potser estàs contribuint a una frustració futura, al desconeixement de l’infant que van ser.

I encara tindràs la desgràcia que un dels teus fills acabi sent un pintor o escultor cotitzat. Llavors sí que arrossegaràs fins a la tomba el pes a la consciència d’haver malbaratat en bloc totes les seves obres d’infància i joventut, demostrant al món sencer que ets una mala mare. I una pèssima crítica d’art.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
Un vídeo ensenya (a petits i grans) a detectar i parar els paus a l'amor tòxic