Educar millor

«Aquest llibre va d’això. Intenta ajudar a educar millor, perquè millorar, com aprendre, són objectius essencials de la vida. I humilment pretén -només- fer companyia a famílies i mestres. No hi busqueu mètodes personalistes ni receptes màgiques ni solucions espectaculars. Hi trobareu, això sí que us ho garanteixo, la saviesa s’onze experts i un munt de pistes perquè sigueu vosaltres els que arribeu a les conclusions, ja que al capdavall sou els que prendreu les decisions. Són onze professionals de trajectòries diverses i amb visions diferents. Els uneixen algunes virtuts bàsiques: passió per l’educació, experiència pràctica, contacte amb famílies i docents, i la ferma voluntat d’empoderar pares i mestres en lloc d’espantar-los o alliçonar-los.»

Amb aquestes paraules, Carles Capdevila (Hostalets de Balenyà, 1965) obre la finestra del diàleg en el llibre Educar millor, que aplega converses amb onze professionals al voltant de la millor feina del món: la d’educar les criatures d’avui, que són els adults de demà. Un volum imprescindible per a pares, mestres i educadors de tota mena.

Us oferim un tast de les onze converses vestides amb sis dibuixos d’Eva Armisén.

Eva Armisén

1. Carme Thió (Barcelona, 1943). Psicòloga especialitzada en educació infantil.

Com eduquem en valors?

De vegades perdem de vista que la criatura no aprèn dels discursos, sinó vivint i experimentant. Els valors, les actituds i les maneres de fer s’aprenen de les que veuen, com a model, en el pare i en la mare; si el discurs va per una banda i l’actuació per una altra, la criatura es quedarà amb l’actuació; i, si no hi ha manera solidària de fer, la criatura no ho aprendrà perquè no podem aprendre un determinat valor sense viure’l i exercir-lo. Les paraules sí que són importants, però només quan són coherents; perquè si diem que no s’han de dir mentides i després posem com a excusa que estem malalts per no fer una determinada cosa (i no és veritat), el nen dubta: «Això és una mentida o no? En què quedem?». Un exemple clàssic seria dir al nen amb un crit que no s’ha de cridar; o que no s’ha de pegar, amb una bufetada.

2. Jaume Cela (Barcelona, 1949). Mestre i escriptor.

Ensenyes i aprens alhora…

Aquesta és la raó per la qual ara és tan important la conversa, i que es puguin equivocar amb tranquil·litat. L’escola és un espai on els nens i les nenes vénen a equivocar-se i on saben que no seran sancionats per aquesta causa; al contrari, seran felicitats per això, perquè s’arrisquen, donen la seva opinió i, aleshores, el mestre o un altre company els qüestiona; i, a partir d’aquí, inicien una recerca i saben que el coneixement és incomplet. Em meravella aquell nen que et ve i et diu: «M’ajudes?». Com el moment en què et diu: «Ja està, ara ja no et necessito!».

3. Maria Jesús Comellas (Terrassa, 1943). Mestra i doctora en psicologia.

Cal sortir més de l’aula.

No creiem prou en tot el que és manual, de descoberta sensorial. A la canalla l’hem de portar al mercat, ha d’anar al bosc, ha de fer un herbari. Les criatures pensen que tot està a internet i quan van al bosc i senten un soroll s’espanten. I quan veuen un rap també. Les escates de les sardines no saben què són, ni els que viuen a la costa. De cuques de llum encara n’hi ha, un joc de nit, seure una estona al bosc a la nit i sentir el cant dels mussols.

4. Jaume Funes (Calataiud, 1947). Psicòleg, educador i periodista.

Toca educar-los per controlar el risc.

Cal educar subjectes que aprenguin a limitar l’atractiu del risc, subjectes que sàpiguen dir: «Això és atractiu, però potser hi ha altres coses que són atractives i menys perillloses». Però, a més a més, que diguin: he d’aprendre d’aquestes experiències i tenir el meu criteri, no tinc perquè emborratxar-me com ho fa el del costat, sinó que potser acabaré valorant si val la pena estar mig trompa o més trompa, o ni una cosa ni l’altra. Però això és educar, educar per gestionar els riscos; assumir que s’arrisquen, que tenen dret a protegir-se; que la discussió sobre el preservatiu no és una discussió de pares, sinó d’adolescents. Assumir que poden prendre decisions i equivocar-se, però garantir que els ajudes a aprendre de l’equivocació. I això, en aquesta societat, a vegades costa molt.

Eva Armisén

5. Eva Bach (Manresa, 1963). Pedagoga, mestra, orientadora i terapeuta familiar, formadora de formadors i escriptora.

I per què heu hagut d’inventar l’educació emocional?

Crec que durant molts segles hem tendit a reprimir el que ara s’anomena el món de la interioritat. El que ens passa per dins és allò que cadascú sent, que no tothom identifica, i que no tothom deixa veure. Moltes vegades algú s’esforça perquè els altres no ho notin. A vegades, la persona emocionalment bloquejada està intel·lectualment anul·lada. Llavors els nens i nenes, quan tenen un garbuix d’emocions considerable, no poden concentrar-se en l’aprenentatge, a créixer com a persones, i hem hagut de mirar per dins i ha aparegut el que se n’ha dit educació emocional.

6. Gregorio Luri (Azagra, 1955). Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i llenciat en Ciències de l’Educació.

Millor uns pares espontanis i naturals, que no uns pares que fingeixen ser perfectes.

Els pares perfectes no existeixen i els que volen aparentar que ho són em semblen de poc fiar, perquè no es coneixen prou bé a ells mateixos. Potser per ser un bon pare el primer que cal és no pretendre ser perfecte. Precisament perquè som imperfectes, coneixem el valor impagable de ser estimats de manera incondicional, i precisament perquè fiquem sovint la pota, cal deixar clar que ens estimem. No podem eliminar els desencerts, però podem trobar la manera de compensar-los.

7. Mariano Fernández Enguita (Saragossa, 1951). Catedràtic de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid.

Quins verbs hauria de conjugar un mestre?

El primer és aprendre. L’objectiu és l’aprenentatge, i això és important. No pots aprendre res sense l’adult i no pots aprendre res sense la institució, però això és el que ha canviat. El món està ple d’adults que també saben coses. Tu no ets l’únic que pot educar, i l’entorn permet que els nens aprenguin moltes coses sense cap adult. Aprenen molt amb els videojocs i adquireixen habilitats classificatòries i de lògica, molt semblants a les adquirides amb el llenguatge. Explorem-ho. Des que hi ha les xarxes s’ha de pensar en educació, i bastant menys en escolarització. El professor ja no pot viure d’ensenyar el que va aprendre. Jo no puc ensenyar el que vaig aprendre fa trenta o quaranta anys a la facultat.

8. Joan Manuel del Pozo (La Ronda de Andalucía, 1948). Professor de filosofia a la Universitat de Girona.

Estem perdent el temps de pensar.

Una característica de l’educació tal com l’hem conegut és un cert tempo lento, que diuen els músics. Estem en una acceleració permanent que, en aquest sentit, és antieducativa, o no és educadora, perquè impedeix de vegades la reflexió que ens permetria prendre decisions més pausades, més encertades.

9. Roser Salavert (Sabadell, 1954). Directora general del districte escolar 3 de Nova York.

Els millors mestres que has conegut tenen trets comuns?

El tret comú que tenen tots ells és que creuen en l’alumne. Creuen que l’alumne pot aprendre. És el mestre que hi veu més enllà del dia a dia. Ara, si un és més callat, o si un és més teatral, això ja són maneres de demostrar i maneres de fer. Jo no salto i ballo a classe, però considero que potser sóc eficient.

10. José Antonio Marina (Toledo, 1939). Filòsof, pedagog i escriptor.

On se n’aprèn?

Els docents no som experts a ensenyar. Som experts a fer que els alumnes aprenguin, i per tant hem de saber què hem de fer perquè aprenguin. Com es motiva el nen, això és cosa de la professió. És com si un cirurgià li pregunta a algú com es pot treure la melsa. Aprèn-ne, perquè aquesta és la teva carrera.

11. Francesco Tonucci (Fano, Itàlia, 1941). Pedagog i dibuixant.

Si dónes confiança a un fill i el deixes anar sol, et respon amb la seva responsabilitat.

Recordo, en un poble del centre d’Itàlia, un nen petit que m’explicava que quan era encara més petit anava a casa la seva àvia. L’àvia li va dir que hi anés sol. I quan el nen li va preguntar qui el cuidaria, l’àvia li va respondre que la gent.

La pintora Eva Armisén il·lustra l’ànima d’aquest llibre: