Foto: Thomas Hawk
Abans els metges dictaven i els pacients obeïen. I punt. Avui els metges proposen i els pacients qüestionen, rebaten, volen saber per què, investiguen pel seu compte –el Google sempre està de guàrdia– i acaben fent el que creuen que és millor per a ells, que no sempre coincideix amb allò que els ha dit el facultatiu de torn.
Notar que has perdut autoritat no deu ser agradable. Però és un repte: al segle XXI els metges s’han de guanyar la confiança en lloc de tenir-la regalada. Potser els pacients ja no es deixen impressionar tant per un títol universitari ni per una bata blanca, però sí que saben valorar com cal els bons professionals, quan tenen la sort de trobar-los.
Una pediatra escriu al seu blog que està farta de sentir i llegir crítiques als especialistes en medicina infantil. Li fa ràbia que la gent pensi que els pediatres no tenen ni idea de temes com l’alimentació i el son de les criatures. No entén per què hi ha pares que porten els nens al pediatre si creuen que la visita no serveix de res. Està emprenyada i se sent part d’un col·lectiu incomprès.
Ningú dubta que els pediatres tenen més coneixements de medicina que els pares i mares que han estudiat altres carreres. Però també és cert que hi ha pediatres que no es reciclen, que donen consells equivocats i que saben tant sobre lactància materna com jo sobre física nuclear.
Com en tantes coses, el millor camí deu ser el del mig. Ni els pacients haurien de desautoritzar els metges, ni els metges haurien d’actuar com si tinguessin la raó absoluta i els malalts fossin incapaços d’accedir per altres vies a informació sobre la salut.
I qui diu medicina, diu qualsevol altra branca del coneixement. Ara que les ganes de dir-hi cadascú la nostra coincideixen amb la possibilitat de fer-ho –el Twitter i el Facebook sempre estan de guàrdia–, tots plegats ens hauríem de receptar una bona dosi de respecte mutu, que no fa mal a ningú i no té efectes secundaris.
