Converses

Anna Sabaté: «Com més em comprenc, menys jutjo els altres»

L'actriu diu que «quan no vols demostrar res és quan més saps»

| 16/04/2016 a les 16:42h
Especial: Converses
Arxivat a: La butaca, Anna Sabaté, entrevista, KitCaixa Comunica, l'Obra Social «La Caixa», conversa, converses
Prendre consciència de qui som per ser millors persones. Obrir-nos, despullar-nos, veure què duem dins per entendre el que ens envolta. L’actriu Anna Sabaté treballa les emocions, interpretant-les entre escenaris, però també en tallers oberts a tothom. Està convençuda que el teatre es pot convertir en un recurs educatiu. Per reconèixer els dubtes, les pors i les contradiccions que tots portem dintre. 
 

Foto: Ana Zaragoza


Si haguéssim treballat les emocions des de petits, què ens hauríem estalviat?

Les emocions són una font d’autoconeixement. Totes les decisions que prenem a la vida són empeses per les emocions, de forma conscient o inconscient.

Més aviat inconscient, oi?

Com més et coneixes més comprens per què fas el que fas. També tens més capacitat per escollir la vida que vols viure i com la vols viure. Per escriure el teu guió.

Per deixar de controlar-ho tot?

Les emocions no es poden controlar. Quan ets petit no raones encara. Tot t’entra pels cinc sentits. En funció de com t’ha impactat un determinat estímul, comences a configurar-ne un significat. Si tu i jo som bessones, veiem foc per primer cop i tu hi poses la mà i et cremes, per a tu significarà una cosa. Però si jo venia de fora amb un fred que pelava i m’ha escalfat i m’hi he quedat adormida, el significat per a mi serà diferent. L’impacte fa que posem noms a la realitat.

Com més concretem i focalitzem, més a prop estem de la realitat.

Quan ets actor i t'has d'enamorar d’un altre actor, perquè els personatges ho demanen, però l'altre no t’agrada gens, el teu exercici és veure en concret què et pot enamorar. Els actors diem: en lo específico está el oro.

I de què t’has arribat a enamorar?

Ui! D’una mirada. D’una piga. D’un gest.

Entrenes la capacitat de meravellar-te.

És la capacitat de no donar per fet que les coses són com són, sinó de veure-ho com si fos el primer cop.

Et deu servir, no només en el teatre.

Absolutament. Si jo vingués amb una expectativa sobre tu, tota la conversa es basaria en el prejudici que ve de la meva ment. Però si vinc sense pensar en res i em deixo tocar pel que està passant, la conversa serà més viva, més de veritat. Perquè el que passa és el que està passant.

És difícil estar sempre tan despert.

La intensitat m’agrada molt perquè em fa sentir viva.

Però llavors vius en extrems. 

En una muntanya russa d’emocions. La gent que ve als meus cursos el que volen és estar vius. Que algú els torni la vida. I això no vol dir saber tot el que faràs des que t’aixeques fins que vas a dormir. És permetre que les emocions canviïn. Els nens petits passen del plor al crit i a l’alegria en tres segons, i es tornen a enfadar i a plorar. Ells no saben què passa. Són purs. Després anem reprimint i controlant massa les emocions, deixant de sentir el que ens toca sentir. Anem parant els batecs del cor. El cos.

Picasso preguntava: si algú ja sap exactament el que vol fer, per què ho fa?

La vida està en els descobriments. En allò que se’t rebel·la per primera vegada. Fixa’t que els records més impactants són els que tenen a veure amb les emocions més fortes.

De petits no deixem que els nens plorin o tinguin por.

Això és la no educació emocional. Per què les escoles no diuen al nen que posi paraules al que sent? Així aprendria a fer un discurs racional sobre un fet emocional. No li robis l’oportunitat de sentir el que ha de sentir. Demana-li: explica’m què t’està passant. Per què tens por? Per què tens enveja? Perquè si el nen que sent enveja no se n’adona, és perquè no sap que allò és l’enveja. Però està putejant algú. Tu veus un nen pegant a l’altre i li dius: para ja! Però, i si t’hi apropes, li preguntes què li passa i esbrines per què li pega? I si darrere d’aquesta enveja t’adones que és un nen que té l’autoestima molt baixa? Que no se sent reforçat pels pares. Que necessita validació. I si l'hi dónes? Deixarà de fer-ho. Però tot això suposa un canvi de mentalitat. Mira tot el que està passant en nom d’una civilització desenvolupada. Desenvolupada d’acord amb quins valors? Els econòmics o els humanístics?

Creixem i carreguem el dolor.

I no saps d’on ve i estàs patint. Com que no tens consciència de tu mateix comences a pensar que el que sents és culpa de l’entorn, perquè no et coneixes prou. Com que no et mires a tu mateix, t’emmiralles en els altres. Tot el que em passa és culpa teva.

No ets responsable de tu mateix.

Educar els nens en les emocions és educar-los en la responsabilitat.

Si et reprimeixes, acabes petant i els del teu voltant ni ho sabien, que estaves malament.

Molts trencaments de parelles s’evitarien si parlessin millor. No m’estàs fent mal, però quin botó m’estàs tocant? No és: tu tens la culpa del que em passa. És: què he de treballar en mi quan em sento irritat amb el seu comportament. Estic enfadat amb ella o estic enfadat amb mi? Com que no ho sé veure ho estic fotent cap enfora. Perquè si estàs enfadat, cap a algun lloc has de disparar.

Com canviaria tot si ho enfoquéssim així.

Com més em comprenc, menys jutjo els altres. Menys critico. Menys mal et faig. Si em comprenc a mi, et comprenc millor a tu. Tinc empatia. Quan tinguis un atac d’ira, sabré d’on ve, t’entendré. T’acompanyaré. T’ajudaré.

Et fa millor persona.

És molt bonic això que dius. Ser millor persona no és ser bona persona, és ser més conscient de qui ets. És gestionar millor el que et passa en cada moment. Si no, és: fill meu, t’estic educant perquè siguis bona persona, per això no ploris, no t’enfadis. I així ja estic seleccionant el que vull que sigui el meu fill.

Seria l’aparença. Vendre’t d’una manera.

Em venc de la manera que necessito que els altres em vegin. Vull tenir èxit. Per tant crearé una màscara, una personalitat que sigui l’adequada per assolir els meus objectius. Quan creo un personatge, desconnecto de mi.

Te l’acabes creient.

Sí, i mentrestant en el teu cos va passant el que ha de passar.

La mala gestió de les emocions fa emmalaltir?

Quan el teu pensament no és coherent amb el teu discurs i amb les teves emocions i amb el teu comportament, generes una disfunció. Si tens una ètica personal i ho alinies tot en aquesta direcció, viuràs sa. Si dius una cosa perquè creus que és el que els altres volen sentir, però en sents una altra i el teu comportament a sobre és diferent, és normal que emmalalteixis. El cos et crida l’atenció: m’estàs fent mal.

Una manera de curar-nos seria mirar-nos endins?

És clar. No es tracta de donar-te una pastilla per aturar el dolor, sinó de buscar la causa emocional i psicològica que ho ha provocat.

Ser creatiu és ser arriscat?

Si vas més enllà, hi ha risc, perquè t’estàs exposant. Si surts de la famosa zona de confort, d’allò que és conegut, ja no controles. Les teves respostes davant d’un estímul ja no saps quines seran. Això fa por i necessites molt de coratge. La creativitat només sorgeix quan t’atreveixes a sortir d’aquí. La gent vol ser creativa però no surt del lloc on està. Què vols descobrir? Quins nous camins i respostes vols trobar, si segueixes en els mateixos paràmetres que coneixes? Per arriscar has de tenir el coratge de sentir-te vulnerable i exposat. De trobar-te en un lloc on en què pots conèixer el fracàs, ser maldestre. En què et pots equivocar, i no seràs aplaudit.

Despullar-te.

Aquí surt la creativitat. Perquè en estar en un lloc no conegut comences a fer noves connexions, a trobar solucions per problemes nous. Si fas que la teva vida sigui una bassa d’oli, no creixes ni madures perquè no desenvolupes més recursos ni fortaleses per gestionar les contradiccions de la vida. Però si t’atreveixes a explorar, a ser curiós, no pots fer res més que créixer. Perquè t’has d’espavilar. Quan viatgem a l’estranger tornem renovats.

Hi ha joves de vint-i-pocs anys que no se sorprenen.

Ja estan adormits.

No fan el que voldrien fer per por.

La por fa molt de mal. Però la por forma part de l’ésser humà, el que hem de veure és què en fem: deixem que ens paralitzi o que ens empenyi a ser més valents? Perquè ja sabem que el valent no és el que entra a la cova sense por, és el que, tenint por, entra a la cova. Necessitem referents de persones que s’han llançat a fer coses.

Quins són els teus referents?

Persones que han tingut molta fe.

Confiança?

La fe va més enllà de la confiança. Hi ha alguna cosa que està per sobre de nosaltres.

Hi ha algú a la teva família que t’ho hagi transmès?

De molt petita vaig perdre el contacte amb una àvia. De gran ens vam retrobar. Era molt creient i pregava sempre per tornar a veure els seus familiars, a mi i al meu germà. La fe amb què havia demanat que ens tornéssim a veure abans de morir em va impressionar molt.

És la força del pensament?

Sí. La fe és això. És creure tant en una cosa que al final es fa real.

Quan desitges amb molta intensitat ja t’estàs projectant en una direcció.

El pensament genera la realitat.

Què has pogut imaginar i després tenir?

Vaig conèixer el meu home quan estudiava a l’Institut del Teatre, era un professor que ni em veia. Era el meu amor platònic. El primer dia que vaig mirar-li els ulls vaig sentir que era l’home de la meva vida. El 2004, dotze anys més tard d’haver començat la carrera i de veure’l per primer cop, ens trobàvem. I ja no ens vam separar mai més. Hi havia una cosa dins meu que em deia: potser no ens trobarem mai, però ell és l’home. Aquesta fe no venia del pensament.

D’on venia?

De la intuïció.

Sembla impossible que pugui passar això.

Quantes vegades ens ha passat de tenir un desengany amb algú i dir: si quan la vaig veure per primera vegada ja sabia que passaria això. Les intuïcions hi són, però no els hi posem atenció perquè som addictes a la raó, al pensament.

Com més escoltes la intuïció, més informació tens del que t’envolta?

Són petites espurnes. Revelacions.

Els teus fills també els eduques així?

Els pares sempre volem ser pares perfectes. Abans no es plantejaven tantes coses. Però ara tenim informació de tot. Et venen: cómo ser el padre perfecto. Cómo ser la mujer perfecta. És agobiant. Les mares perfectes són les que es mostren perfectes davant dels fills. En canvi jo opto per mostrar-me imperfecta.

Com ho fas?

Els ensenyo que la mama és humana. Per tant la mama també s’enfada, plora, es neguiteja. Veuen com la mama expressa lliurement el què li passa.

Carreguem complexos.

Hi ha molta gent acomplexada i amb baixa autoestima. Hi ha molts pares pressionats. Aquesta pressió la carreguen als fills. Últimament dono voltes al tema que la feina m’absorbeix molt. Perquè quan tens una feina que t’agrada, no tens hores per parar. A vegades penso: i si en comptes d’educar els fills, més enllà dels límits i l’educació que els ensenyem, els pares aprenguéssim d’ells? Si invertíssim més hores de joc? Per inventar-nos coses. Per entrar al seu univers. Aprendríem molt. Has de pagar una pasta per fer un curs que t’ho doni quan tens els fills a casa que t’ho estan posant al davant. 

Hi ha una visió jerarquitzada de dir: sóc més gran que tu, tu has d’aprendre de mi perquè no saps de què va la vida.

Com més sé, menys sé i més ganes tinc d’aprendre dels altres. Com més coneixement tens, més tolerant ets. És molt millor adonar-te que aprens de cadascú i que som éssers interconnectats, que no establir un sistema jeràrquic. La persona que vol demostrar que sap és la que menys sap. Quan no vols demostrar res és quan més saps. Perquè simplement estàs transmetent. Si et pregunten, bé; i si no, també.

Què fas quan estàs amb algú que no t’agrada?

Acceptar com és.

Encara que et faci mal?

Li pots dir: em fas mal. Però no has de voler canviar els altres. Qui som per voler canviar algú? Primer canvia tu. Si tu canvies, els altres ho veuran i potser els inspiraràs. Però fes el teu camí.

COMENTARIS

Felicitats!
Olga Castuera, 22/10/2016 a les 16:50
+0
-0
Et llegeixo i et rellegeixo...felicitats ! Dona gust trobar-se persones que mirem i vivim en aquestes direccions!
Fantàstic
Anònim, 23/10/2016 a les 12:44
+0
-0
Res a dir, fabulós... quina refleixó més bonica i certa...
Maravilloso
Sergio Selfa , 23/10/2016 a les 23:44
+0
-0
Estupenda entrevista, se aprende mucho de ella, te hace reflexionar

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba exhibeix l'obra de l'artista alemanya Charlotte Posenenske
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
Pau Vallvé repassa la història per fer una crida a les mobilitzacions socials
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys