Quan la Locomotora xiula

L'Auditori de Barcelona obre les portes a un concert solidari amb Goundi

Especial: Crònica
Arxivat a: El piano, Misión y Desarrollo para Goundi, Banc de recursos, La Locomotora Negra

Foto: Gerry Balding

 

Que hi hagi una promoció de vint-i-sis metges, en què sis són dones, és una passa tan gegant que abans de fer-la semblava impossible. Poder treure 5.000 litres d’aigua l’hora mitjançant panells solars, també. Perquè serveix per regar els conreus de blat de moro i sèsam. Per donar una empenta, una mica més d’esperança, al quart país més pobre del món: el Txad.
 
Al darrere de cada progrés hi ha mànigues que s’arromanguen, que busquen famílies d’aquí que els subvencionin les carreres. Que porten metges espanyols a Àfrica perquè els facin de mestres. Ells són Misión y Desarrollo para Goundi, els mateixos que, després de vint-i-quatre anys de compromís, s’aturen per dir adéu. Però no és un punt final, sinó un punt i a part. Qui n’agafa el relleu és el Banc de recursos. Mentre creuen aquest pont on uns vénen i els altres se’n van, a l’Auditori de Barcelona comença el concert a benefici d’un projecte agrícola per als discapacitats físics de Goundi.
 
Qui hi actua és La Locomotora Negra, el seu camí també ve de lluny: l’orquestra va debutar el 1971. Entren amb camises fosques i corbates verdes, liles o taronges. Les sabates enllustrades porten el ritme. Al seient de davant meu tinc dues àvies: una em regala una mica d’aire amb el vano, i l’altra treu el mòbil, va al menú i prem la rodona vermella de la pantalla. Qui sap si després enviarà al seu nét un tros d’aquest viatge per les ciutats que van veure néixer, créixer i ballar el jazz. Des de Nova Orleans fins a Nova York. 
 
Una de les particularitats és que a cada peça hi ha solistes. S’alça el trombó, parla amb els dits i la bufera, i s’asseu. I després la trompeta. I en acabat el saxo també diu la seva. Els altres instruments els acompanyen, en un mateix idioma: el de la sensualitat. Mesurats, buscant l’equilibri. Mentrestant la bateria i el contrabaix van caminant aguantant l’estructura. És l’arquitectura de la música. La importància d’anar junts.
 
Surten els ballarins mentre sona un swing. S’embalen per l’escenari: la noia, d’un salt, va a parar als braços del noi i fan tot allò que sembla impossible que es pugui fer sense prendre mal. L’àvia guarda el mòbil i mou les mans cap a un cantó i cap a l’altre ben bé com si els intentés imitar des del seient. La seva amiga, o germana, o veïna, amb el vano pica la cuixa. Com si fos la baqueta de la bateria. I és una festa, una petita festa compartida.
 
La solidaritat és el tempo constant que no s’entreté amb l’aplaudiment. El diàleg compartit. Un estira-i-arronsa entre parlar i escoltar un país, entre fer i aprendre d’ell. Saber construir sense entrebancar-se amb els peus de l’ambició. Sense que t’atrapin les presses per arreglar el món. Tenir el temps i el ritme dels músics, i les ganes de passar-s’ho bé de les dues àvies. I si la locomotora xiula, és perquè avança.
 

Instal·lació del bombeig solar a Goundi. Foto: www.goundi.org
 

Foto: Segona promoció d'estudiants de medicina. Foto: www.goundi.org
 

Foto: Lili Bonmatí

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència