Tast editorial

Ves i aposta un sentinella

Quan es va despertar al matí, el tren canviava de via i esbufegava al pati de maniobres d’Atlanta

| 19/02/2020 a les 00:42h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial, Harper Lee
Harper Lee va néixer el 28 d'abril de 1926 a Monroeville i va morir el 19 de febrer de 2016 al mateix lloc. Filla d'un senador de l'Estat d'Alabama, el 1960 va publicar la seva obra més coneguda, Matar un rossinyol, un al·legat contra els prejudicis racials. El 1961 va guanyar el premi Pulitzer. Recordem l'escriptora llegint el primer capítol de la seva segona novel·la, Ves i aposta un sentinella, redescoberta la tardor del 2014 i publicada en català per Edicions 62.

Harper Lee (1926-2016)


Des d'Atlanta que mirava per la finestra del vagó restaurant amb un plaer gairebé físic. Mentre es prenia el cafè de l’esmorzar, va observar com s’allunyaven els últims turons de Geòrgia i apareixia la terra vermella, i amb ella les cases amb teulades de llauna plantades al centre d’una esplanada de terra, i a l’esplanada hi creixia la inevitable berbena, envoltada de pneumàtics emblanquinats. Va somriure en veure la primera antena de televisió al capdamunt d’una casa de negres sense pintar, i el goig va créixer a mesura que es multiplicaven.
 
La Jean Louise Finch sempre feia aquest trajecte amb avió, però havia decidit agafar el tren de Nova York a Maycomb Junction per fer el cinquè viatge anual a casa. Per començar, l’última vegada que havia pujat a un avió gairebé s’havia mort de por: el pilot havia optat per volar a través d’un tornado. En segon lloc, si anava a casa amb avió, el seu pare s’havia de llevar a les tres de la matinada, conduir cent milles per recollir-la a Mobile i després treballar tot el dia; ara ja tenia setanta-dos anys, i això no era just.
 
S’alegrava d’haver decidit anar amb tren. Els trens havien canviat des que era petita, i la novetat de l’experiència la divertia: un mosso es materialitzava com un geni gras quan pitjava un botó de la paret; si ho desitjava, apareixia una pica d’acer inoxidable en una altra paret, i hi havia un vàter on podies recolzar els peus. Va decidir no deixar-se intimidar pels diferents missatges estergits pel compartiment del vagó llit (cabina, en deien), però quan la nit abans s’hi havia ajagut, havia aconseguit quedar-se plegada dins de la paret perquè no havia fet cas del manament d'«abaixeu aquesta palanca per damunt dels escaires», situació que el mosso havia resolt amb gran vergonya per part d’ella, que tenia el costum de dormir amb només la part de dalt del pijama.
 
Per sort, l’home patrullava pel passadís quan la trampa es va tancar amb ella a dins.
 
–Ara la trec, senyoreta –va dir en resposta als cops que donava des de l’interior.
 
–No, si us plau –va dir ella–. Només digui’m què he de fer per sortir.
 
–Ho puc fer girat d’esquena –va dir ell, i així ho va fer.
 
Quan es va despertar al matí, el tren canviava de via i esbufegava al pati de maniobres d’Atlanta, però va obeir un altre rètol del compartiment i es va quedar al llit fins que van haver passat com un llampec per College Park. En vestir-se, es va posar la roba deMaycomb: pantalons grisos, una brusa negra sense mànigues, mitjons blancs i mocassins. Tot i que encara faltaven quatre hores, ja sentia el so de la seva tia agafant aire pel nas amb desaprovació.
 
Quan es començava a prendre la quarta tassa de cafè, el Crescent Limited va clacar com una oca gegant per saludar el seu company, que es dirigia al nord, i va creuar sorollosament el Chattahoochee per entrar a Alabama.
 
El Chattahoochee és un riu ample, pla i fangós. Avui portava poca aigua; un banc de sorra de color groc en deixava fluir només un rajolí. Potser canta a l’hivern, va pensar. No em recordo ni d’un vers d’aquell poema. Refilant per les valls salvatges? No, no era aquest. S’adreçava a un salt d’aigua, o era una polla d’aigua?
 
Va reprimir amb severitat la inclinació al bullici quan va rumiar que en Sidney Lanier es devia haver assemblat una mica al seu difunt cosí llunyà Joshua Singleton St. Clair, el vedat literari del qual s’estenia des del Cinturó Negre d’Alabama fins a Bayou La Batre. La tia de la Jean Louise sovint li presentava el cosí Joshua com un exemple, que no es podia desestimar a la lleugera: era un home molt ben plantat, era un poeta, havia finat en la flor de la vida i a la Jean Louise li aniria bé recordar que feia honor a la família. Els seus retrats deixaven la família molt bé, perquè el cosí Joshua semblava un Algernon Swinburne malhumorat.
 
La Jean Louise va somriure tota sola en recordar el seu pare explicant-li la resta de la història. El cosí Joshua havia finat en la flor de la vida, era cert, però no havia estat obra de la mà de Déu sinó dels exèrcits del Cèsar.
 
Quan va anar a la universitat, el cosí Joshua va estudiar massa i va pensar en excés; de fet, ho va llegir absolutament tot del segle XIX. Li agradava posar-se macfarlan i portava unes botes de muntar que li havia fet un ferrer seguint un disseny seu. El cosí Joshua va topar amb les autoritats quan va disparar al rector de la universitat, el qual, al seu parer, era poc més que un expert en tractament d’aigües residuals. Això sens dubte era cert, però no podia excusar una agressió amb arma mortal. Després que molts diners passessin de mà en mà, el cosí Joshua va haver de canviar de veïnat i ocupar un allotjament estatal per a persones irresponsables, on va romandre la resta de la seva vida. Deien que es mostrava assenyat en tots els aspectes fins que algú esmentava el nom d’aquell rector; llavors la cara se li retorçava, adoptava una posició com la de la grua cridanera i la mantenia durant vuit hores o més, i res ni ningú no aconseguia fer-li abaixar la cama fins que no s’oblidava d’aquell home. Els dies que tenia el cap clar, el cosí Joshua estudiava grec, i va deixar un llibre prim de versos que es va fer imprimir per una empresa de Tuscaloosa. La seva poesia era tan avançada al seu temps que encara no l’ha desxifrat ningú, però la tia de la Jean Louise sempre en té una mostra, per casualitat i ben visible, en una taula de la sala d’estar.
 
La Jean Louise va riure en veu alta i després va mirar al seu voltant per comprovar si algú l’havia sentit. El pare tenia una manera particular de minar els sermons de la seva germana sobre la superioritat innata de qualsevol Finch: sempre explicava a la seva filla la resta de la història, en veu baixa i solemne; però de vegades a la Jean Louise li semblava detectar als ulls de l’Atticus Finch una lluïssor que només podia ser irreverent, o potser era tan sols el reflex de la llum a les ulleres? Mai no ho sabia del cert.
 
El paisatge i el tren s’havien asserenat per avançar suaument, i ara només veia pastures i vaques negres entre la finestra i l’horitzó. Es va preguntar com era que mai no havia considerat bonica la seva terra.
 
L’estació de Montgomery s’arraulia en un recolze de l’Alabama i, quan va baixar del tren per estirar les cames, el món familiar al qual retornava va sortir a rebre-la, amb els seus tons apagats, les llums i les olors curioses. Hi falta alguna cosa, va pensar. Les caixes de coixinets sobreescalfats, és clar. Un home amb una palanca ressegueix la part de baix del tren. Se sent un repic metàl·lic i després sssssss, surt tot de fum blanc i et penses que ets dins d’un escalfaplats. Ara tot això funciona amb oli.
 
Una antiga por la va rosegar sense cap motiu. Feia vint anys que no passava per aquella estació, però, quan era petita i anava a la capital amb l’Atticus, l’aterria pensar que el tren podia oscil·lar, precipitar-se al riu i ofegar-los a tots. Ara bé, quan va tornar a pujar en direcció a casa, se’n va oblidar.
 
El tren va travessar sorollosament boscos de pins i va fer un toc de botzina burleta a un comboi digne d’un museu, amb xemeneia acampanada i pintat de colors alegres, que esperava a la via morta d’una clariana. Duia la marca d’una empresa de fusta, i el Crescent Limited se l’hauria pogut empassar sencer i li hauria sobrat lloc. Greenville, Evergreen, Maycomb Junction.
 
Havia avisat el revisor que no s’oblidés de fer la parada per deixar-la baixar i, com que era un home gran, havia previst la broma que li faria: passaria per Maycomb Junction corrent com un esperitat per aturar-se un quart de milla després de la petita estació i llavors, quan s’acomiadés, li diria que ho sentia, que se n’havia oblidat. Els trens canviaven, però els revisors no. Divertir-se amb les senyoretes que havien de baixar a parades discrecionals era un costum del gremi, i l’Atticus, que era capaç de predir les accions de qualsevol revisor entre Nova Orleans i Cincinnati, obraria en conseqüència i l’estaria esperant a menys de sis passos del punt on ella abandonés el tren.
 
Casa seva era el comtat de Maycomb, un districte delimitat originalment per interessos electorals, d’unes setanta milles de llargada i trenta d’amplada com a màxim, un territori verge esquitxat de minúsculs nuclis de població el més gran dels quals era Maycomb, la capital. Fins a un punt comparativament recent de la seva història, el comtat de Maycomb s’havia mantingut tan aïllat de la resta del país que alguns dels seus ciutadans, desconeixedors de les preferències electorals del sud durant els darrers noranta anys, encara votaven els republicans. Els trens no hi arribaven: Maycomb Junction, que lluïa aquest nom per cortesia, es trobava al comtat d’Abbot, a vint milles de distància. El servei d’autobusos era irregular i semblava que no anava enlloc, però el govern federal havia emprat la seva força per obrir una o dues carreteres principals pantans a través, i així havia donat als ciutadans l’oportunitat de sortir lliurement. Amb tot, poca gent aprofitava les carreteres, quina falta els feien? Si no es desitjava gran cosa, allà n’hi havia prou i de sobres.
 
El nom del poble i del comtat provenia d’un tal coronel Mason Maycomb, un home amb una confiança en si mateix a prova d’error i amb una tossuderia tan desmesurada que va causar el desconcert i la perdició de tots els qui el van seguir en les guerres contra els indis creek. El territori on actuava era vagament muntanyós al nord i pla al sud, als marges de la plana costanera. El coronel Maycomb, convençut que als indis no els agradava gens atacar en terreny pla, els buscava per tots els racons de l’extrem septentrional del territori. Quan el seu general va descobrir que Maycomb vagava per les muntanyes mentre els creeks s’amagaven en tots els bosquets de pins del sud, va enviar-li un correu indi de confiança amb el missatge següent: “Avanci cap al sud, maleït sia”. Maycomb es va convèncer que allò era un estratagema dels creeks per atrapar-lo (que no els liderava un dimoni amb els ulls blaus i el cap roig?), va fer presoner el correu indi de confiança i va avançar més cap al nord fins que les seves forces es van perdre sense remei als boscos primigenis, on van passar les guerres sense fer res, amb un desconcert considerable.
 
Quan van haver transcorregut prou anys per convèncer el coronel Maycomb que potser al capdavall el missatge era autèntic, va començar a avançar decididament cap al sud, i pel camí les seves tropes es van trobar amb colons que es dirigien a l’interior, i que els van dir que les guerres índies pràcticament s’havien acabat. Les tropes i els colons van fer prou amistat per esdevenir els avantpassats de la Jean Louise Finch, i el coronel Maycomb es va afanyar cap al que avui és Mobile per assegurarse que els seus esforços rebien el reconeixement que mereixien. La versió que ha recollit la història no coincideix amb la veritat, però els fets van anar així, perquè han anat passant de boca en boca al llarg dels anys, i tots els nadius de Maycomb els coneixen.
 
–... agafar l’equipatge, senyoreta –va dir el mosso.
 
La Jean Louise el va seguir des del vagó bar fins al seu compartiment. Es va treure dos dòlars de la bitlletera: un per la feina de rutina, un per haver-la alliberat aquella nit. El tren, per descomptat, va passar com un esperitat per l’estació i es va aturar quatrecentes quaranta iardes més enllà. El revisor va aparèixer, somrient, i li va dir que ho sentia, que gairebé se n’havia oblidat. La Jean Louise li va tornar el somriure i va esperar amb impaciència que el mosso posés bé l’escaleta groga. L’home la va ajudar a baixar i ella li va donar els dos bitllets.
 
El pare no l’esperava.
 
Va seguir la via amb la mirada en direcció a l’estació i va veure un home alt dret a l’andana minúscula. Va fer un bot i va córrer cap a ella.
 
La va agafar i la va abraçar molt fort, la va apartar una mica d’ell, li va fer un petó intens a la boca, i després un de suau.
 
–Aquí no, Hank –va murmurar ella, encantada.
 
–Calla, nena –va dir ell, agafant-li la cara perquè no es mogués–. Si vull, et faré petons fins a les escales del jutjat.
 
El posseïdor del dret a fer-li petons a les escales del jutjat era en Henry Clinton, el seu amic de tota la vida, el camarada del seu germà i, si continuava fent-li petons d’aquella manera, el seu futur marit. La màxima “Estima qui vulguis però casa’t amb un dels teus” havia arrelat com un instint dins seu. En Henry Clinton era de la colla de la Jean Louise, i ara la màxima no li semblava especialment severa.
 
Van caminar de bracet al llarg de la via per anar a buscar la maleta.
 
–Com està l’Atticus? –va preguntar ella.
 
–Avui té atacs a les mans i les espatlles.
 
–Quan està així no pot conduir, oi?
 
En Henry va tancar una mica els dits de la mà dreta i va dir:
 
–Ja no els pot tancar més. Quan es posen així, la senyoreta Alexandra li ha de cordar les sabates i els botons de la camisa. No pot ni agafar una navalla d’afaitar.
 
La Jean Louise va moure el cap a banda i banda. Era massa gran per queixar-se de la injustícia de la situació, però massa jove per acceptar sense oposar-hi resistència la malaltia que conduïa el seu pare a la invalidesa.
 
–I no s’hi pot fer res?
 
–Ja saps que no –va dir en Henry–. Es pren setanta grams d’aspirina al dia, i ja està.
 
En Henry li va agafar la feixuga maleta, i van tornar tots dos cap al cotxe. La Jean Louise es va preguntar com es comportaria ella quan li toqués patir dolor un dia sí l’altre també. Segurament no com l’Atticus: si li preguntaven com es trobava, ell ho explicava, però no es queixava mai; el seu temperament era el de sempre i per tant, per tal de saber com estava, calia preguntar-l’hi.
 
Si en Henry ho va descobrir, va ser per casualitat. Un dia que eren als arxius del jutjat buscant documentació sobre els drets d’unes terres, l’Atticus va aixecar un llibre d’hipoteques molt pesat, es va quedar blanc com el paper i li va caure de les mans. “Què li passa?”, havia dit en Henry. “Artritis reumatoide. Me’l pots agafar?”, va respondre l’Atticus. En Henry li va preguntar quant temps feia que la tenia; l’Atticus va dir que sis mesos. Que ho sabia, la Jean Louise? No. Doncs valia més que l’hi expliqués. “Si l’hi dius, baixarà cap aquí i voldrà fer-me d’infermera. L’únic remei que té això és no deixar que et superi”. El tema va quedar tancat.
 
–Vols conduir tu? –va dir en Henry.
 
–No diguis ximpleries –va dir ella.
 
Tot i ser prou bona conductora, no li agradava gens manegar res mecànic més complicat que una agulla imperdible: les cadires de jardí plegables eren una font de profunda irritació; mai no havia après a anar amb bicicleta ni a escriure a màquina, i pescava amb una canya senzilla. El seu esport preferit era el golf perquè els principis essencials del joc es reduïen a un bastó, una pilota petita i un estat d’ànim.
 
Amb gran enveja, va observar com en Henry dominava l’automòbil sense esforç. Els cotxes són els seus servents, va pensar.
 
–Direcció assistida? Canvi de marxes automàtic? –li va preguntar.
 
–En pots estar segura –va dir ell.
 
–Bé, i què passaria si tot deixés de funcionar i et quedessis sense marxes per canviar? Llavors tindries problemes, oi?
 
–Però no deixarà de funcionar tot de cop.
 
–Com ho saps?
 
–Això és la fe. Vine aquí.
 
Fe en la General Motors. Va recolzar el cap a l’espatlla d’ell.
 
–Hank –va dir al cap d’un moment-, què va passar en realitat?
 
Era una vella broma entre tots dos. Ell tenia una cicatriu rosa que li sortia de sota l’ull dret, li tocava l’extrem del nas i tallava en diagonal el llavi superior. Darrere del llavi hi havia sis incisives postisses que ni tan sols la Jean Louise podia aconseguir que es tragués i les hi ensenyés. Les duia en tornar de la guerra. Un alemany, més per expressar el seu disgust pel final de la guerra que altra cosa, li havia colpejat la cara amb la culata d’un fusell. La Jean Louise havia decidit que aquella història era totalment inversemblant: entre l’artilleria disparant més enllà de l’horitzó, els B17, les bombes V i tota la pesca, possiblement en Henry no havia topat amb cap alemany a menys de deu passes.
 
–D’acord, reina –va dir ell–. Estàvem en un soterrani de Berlín. Tothom havia begut massa i hi va haver una baralla... T’agraden les històries creïbles, oi? I ara et casaràs amb mi?
 
–Encara no.
 
–Per què?
 
–Vull fer com el doctor Schweitzer i passar-m’ho bé fins als trenta.
 
–Molt bé, s’ho va passar –va dir molt seriós en Henry.
 
La Jean Louise es va bellugar a sota el braç.
 
–Tu ja m’entens –va dir.
 
–Sí.
 
No es podia trobar un jove millor que en Henry Clinton, deia la gent de Maycomb. La Jean Louise hi estava d’acord. En Henry era de l’extrem sud del comtat. El seu pare havia abandonat la mare poc després que nasqués en Henry, i ella havia treballat nit i dia a la botigueta que tenien per enviar en Henry a l’escola pública de Maycomb fins a acabar els estudis. Des dels dotze anys, en Henry havia viscut a dispesa a la casa de davant de la dels Finch, i aquest sol fet el situava en un pla superior: era amo de si mateix, lliure de l’autoritat de cuineres, jardiners i pares. També era quatre anys més gran que ella, cosa que en aquell moment era una gran diferència. Ell bromejava i li feia la guitza; ella l’adorava. Quan tenia catorze anys la seva mare es va morir, sense deixar gairebé res. L’Atticus Finch va administrar els pocs diners que van quedar després de vendre la botiga (les despeses del funeral se’n van endur la major part), els va complementar en secret amb diners propis i va trobar a en Henry una feina de dependent a l’adrogueria Jitney Jungle després de les classes. En Henry es va graduar i va entrar a l’exèrcit, i després de la guerra va anar a la universitat i va estudiar dret.
 
Va ser més o menys llavors que el germà de la Jean Louise va morir de sobte, i, quan va haver passat tot aquell malson, l’Atticus, que sempre havia pensat que deixaria el bufet al seu fill, va començar a buscar un altre jove del seu entorn. Era natural que es fixés en en Henry, i amb el temps en Henry es va convertir en el principal ajudant de l’Atticus, i també en els seus ulls i mans. En Henry sempre havia respectat l’Atticus Finch; aviat aquest sentiment es va convertir en afecte i el va considerar com un pare.
 
A la Jean Louise no la considerava una germana. Durant els anys que ell va passar fora, a la guerra i a la universitat, ella s’havia transformat d’una criatura rebeca, sempre vestida amb granota i amb una escopeta a la mà, en una imitació raonable de persona. Va començar a sortir amb ella durant les visites anuals de dues setmanes que la Jean Louise feia a casa, i si bé ella encara es movia com un xicot de tretze anys i renegava de la majoria d’ornaments femenins, ell hi trobava alguna cosa tan intensament femenina que se’n va enamorar. Era agradable de mirar i bona part del temps era agradable estar amb ella, però no es podia dir de cap manera que fos una persona fàcil. L’afligia una inquietud d’esperit que ell no podia acabar d’entendre, però sabia que estava feta per a ell. Ell la protegiria; es casaria amb ella.
 
–Ja t’has cansat de Nova York? –va dir.
 
–No.
 
–Deixa’m fer el que vulgui aquestes dues setmanes i aconseguiré que te’n cansis.
 
–Això és una proposició indecent?
 
–Sí.
 
–Doncs vés a fer punyetes.
 
En Henry va aturar el cotxe. Va apagar el motor, es va tombar una mica i la va mirar. Ella sabia quan es posava seriós per alguna cosa: els cabells tallats molt curts s’eriçaven com un raspall enrabiat, li pujava el color a la cara, la cicatriu es tornava vermella.
 
–Reina, vols que em declari com un cavaller? Senyoreta Jean Louise, ara he assolit una situació econòmica que em permet mantenir dues boques. Com Israel a l’antigor, he treballat set anys a les vinyes de la universitat i a les pastures del bufet del teu pare per tu...
 
–Li diré a l’Atticus que te’n faci treballar set més.
 
–Ets detestable.
 
–A més –va dir ella–, en tot cas, això ho va fer Jacob. Ai, no, que eren el mateix. Sempre es canviaven de nom cada tres versicles. Com està, la tieta?
 
–Saps perfectament que fa trenta anys que està bé. No canviïs de tema.
 
La Jean Louise va arrufar les celles.
 
–Henry –va dir tota tibada–, vull tenir una aventura amb tu però no em vull casar amb tu.
 
Era exactament això.
 
–Fes el favor de no ser tan criatura, Jean Louise! –va barbotejar en Henry i, oblidant-se dels darrers designis de la General Motors, va fer el gest d’aferrar el canvi de marxes i trepitjar fort l’embragatge. Privat d’ambdues coses, va fer girar bruscament la clau de contacte, va pitjar uns quants botons i el cotxe va lliscar a poc a poc i suaument per la carretera.
 
–Té poca represa, oi? –va dir ella–. No va bé per conduir per ciutat.
 
En Henry la va mirar amb ràbia.
 
–Què vols dir, amb això?
 
Un minut més i allò es convertiria en una baralla. Ell parlava seriosament. Valia més que el fes enfadar de debò, i així ell callaria i ella podria reflexionar.
 
–D’on has tret aquesta corbata tan espantosa? –va dir.
 
Ja estava.
 
Gairebé estava enamorada d’ell. No, això és impossible, va pensar; o estàs enamorat o no ho estàs. L’amor és l’única cosa inequívoca d’aquest món. Hi ha diferents tipus d’amor, això sí, però en tots es tracta d’una qüestió de sí o no.
 
Ella era la mena de persona que, quan es trobava davant d’una sortida fàcil, sempre agafava el camí difícil. La sortida fàcil d’aquesta situació seria casar-se amb en Hank i deixar que s’escarrassés per mantenir-la. Al cap d’uns quants anys, quan els nens haguessin crescut fins a arribar-li a la cintura, apareixeria l’home amb qui s’hauria d’haver casat de bon principi. Hi hauria exàmens de consciència, febres i neguits, mirades intenses l’un a l’altre davant de l’oficina de correus i sofriment per a tothom. Quan haguessin passat els escarafalls i l’altruisme, només en quedaria una altra infidelitat petita i tronada com n’hi ha a tantes cases bones, i un infern privat de fabricació pròpia amb els electrodomèstics més avançats de la marca Westinghouse. En Hank no es mereixia una cosa així.
 
No. De moment, seguiria el camí pedregós de la solteria. Va iniciar el restabliment de la pau de forma honorable.
 
–Ho sento molt, rei, de debò –va dir, i era veritat.
 
–No passa res –va dir en Henry, i li va donar un copet al genoll–. Només és que de vegades t’escanyaria.
 
–Ja sé que sóc odiosa.
 
En Henry la va mirar.
 
–Tu ets una raresa, maca. No saps dissimular.
 
Ella el va mirar.
 
–Què vols dir?
 
–Bé, en general, la majoria de dones, abans d’atrapar els homes que volen, sempre els somriuen i estan d’acord amb ells en tot. Amaguen el que pensen. En canvi, tu, quan estàs d’un humor detestable, ets detestable, reina.
 
–No és més just que un home pugui veure allà on s’està ficant?
 
–Sí, però no t’adones que així no atraparàs mai cap home?
 
Ella es va mossegar la llengua per no dir el que era evident i va preguntar:
 
–I com ho faig, per ser una encisera?
 
A en Henry li va agradar el tema. Amb trenta anys, ja es dedicava a donar consells. Potser era perquè era advocat.
 
–En primer lloc –va dir amb to neutre–, frena’t a l’hora de parlar. No discuteixis amb un home, sobretot quan saps que el pots guanyar. Somriu molt. Fes-lo sentir fort, important. Digues-li que és fantàstic i desviu-te per ell.
 
Ella va fer un somriure brillant i va dir:
 
–Hank, estic d’acord amb tot el que has dit. Feia anys que no coneixia ningú tan perspicaç com tu, fas sis peus i cinc polzades d’alçada, i vols que t’encengui el cigarret? Què et sembla?
 
–Horrorós.
 
Tornaven a ser amics.

Foto: micagoto




 







Vés i aposta un sentinella


© Harper Lee

© d'aquesta edició: Edicions 62, 2015

© traducció: Anna Llisterri Boix
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix una programació especial de continguts digitals
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
Una parella catalana mostren a la BBC com es el seu dia a dia amb la seva filla
Imatge il·lustrativa
Una coreografia de Steev de Sousa que evoca una relació fraternal
Imatge il·lustrativa
14 reflexions sobre la importància del teatre
Imatge il·lustrativa
El Grup Focus ofereix en línia dues obres teatrals i dues pel·lícules