Foto: Òmnium Cultural
La cultura i els principis
Faig tard, no tinc mòbil i el meu sentit de l’orientació és el que és. La solució més ràpida –i cara– és alçar la mà. El llum verd s’atura davant meu. Sí, vaig a la Sala Bikini. Hi arribo a l’hora, però la sala encara s’ha d’omplir. Agafo lloc al costat d’una parella gran. Ell diu que està orgullós de ser d’Òmnium Cultural: són 55.000 socis i els qui, amb l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, han organitzat la festa de La Llança.
Escriptors, il·lustradors i editors. I els resultats d’un concurs en què gairebé 8.000 persones, per votació popular, han escollit el llibre i la coberta que més els ha agradat. Trobo Aniol Rafel, editor de Periscopi. I també els que cada setmana llegeixo i veig a Catorze: Míriam Cano i Ignasi Blanch. Abans que a l’escenari es cantin els premiats de les quatre seccions (en la categoria de ficció, no-ficció, infantil i juvenil, i millor portada), arriben les declaracions de principis.
Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, defensa que per construir un país nou cal enfortir la indústria cultural. Eixamplar-la i compartir-la. I si Sant Jordi és amor, ens dóna una idea: estimem-nos quan regalem llibres però també quan els editem. Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, ens recomana que si hem de predicar, ho fem amb l’exemple. Com? Estimulant els nens i les nenes a anar a les biblioteques. Què més? Desmentint tòpics: els llibres són cars, però en funció de què? Marxem amb deures pels propers 364 dies: encomanar la passió per la lectura en català.
Les mans i els peus descalços
L’experiència serveix: vinc amb temps. Línia verda i blava. Dos carrers avall i giro. La Fàbrica Estrella Damm celebra els deu anys del Club TR3SC amb la Festa del Llibre de Sant Jordi. Sec al costat de dos homes que fan de comentaristes de cada autor que va pujant. El presentador, Xavi Bundó, llança una pregunta: què deu pensar un turista que arriba a Barcelona i veu tot el que passa el 23 d’abril?
Comencen a desfilar els autors. Adam Martín presenta Mans, una reivindicació de la vida manual. Més tranquil·la, més lenta. Per allunyar-nos de l’excés de màquines i comandaments, ens convida a recuperar l’artesania dels dits. Per cuinar, fer cal·ligrafia, plantar tomaqueres. Fins i tot assegura que quan estudiem escrivint retenim més informació que si prenem apunts amb l’ordinador. Els comentaristes del meu costat mouen el cap fent que sí. Mentre un remuga: és que els nanos estan massa acostumats a fer-ho tot amb la màquina.
Vaig a fer un tomb i trobo l’escriptor Pep Puig. Parlem de la contenció d’emocions: diu que el sentimentalisme ofega. Que amaga molta buidor. Què t’interessa? Em fan plorar pel·lícules en què ningú plora. A la seva novel·la hi ha un nen que sempre obeeix i una nena que rebutja el món. Però s’apropen perquè tenen alguna cosa en comú. Em diu que és un petit misteri com quan t’enamores d’algú i a allò que comparteixes no saps posar-li nom.
Torno i mentre Màrius Serra, amb una camisa de Hawaii, parla dels batecs de la Terra, veig que arriba Pau Riba. Va descalç? Sí. I ve per declarar-nos la seva revolució: Ha arribat un punt en què això de treballar no té sentit, és absurd. El dret a la vagància i a la ignorància són fonamentals. No trobeu? Els dos del costat ja no mouen el cap, sinó que d’un impuls criden: sí! Com si em llegís el pensament, Pau Riba resol el que anava rumiant: vaig descalç perquè quan portava mitjons i sabates tenia fred, i així no. Agafa el llibre, comença a arrencar-ne pàgines i a repartir-les entre el públic. Si voleu el podeu reconstruir entre tots i així aneu fent amics.
És ara quan li respondria al Xavi Bundó que els turistes que cada any conicideixen amb Sant Jordi es troben això: un país deliciosament diferent.
Foto: TR3SC
0
0
