Foto: CainSan
El que és desconegut fa por. Però a vegades aquesta por no és res més que un grapat de prejudicis simples i tòpics. Són molts els qui posen les mans a dins del sac de les generalitzacions per etiquetar el que hi ha a fora. Vinguts de Mèxic, ni el director de cinema Arturo Ripstein ni la guionista Paz Alicia Garciadiego ho diuen, però ho aniran insinuant a la Filmoteca de Catalunya.
La cosa va així: mirem escenes de pel·lícules i ells hi aprofundeixen explicant què hi ha al darrere. Projecten Lugar sin límites (1978). Apareix un home assegut en una cadira, expectant. Un travesti amb un vestit vermell balla i el provoca: Bésame en los ojos, mi amor. Quan fa 38 anys l’estrenaven, Paz Alícia la va anar a veure. En una escena s’acaben fent un petó. Ella explica com, aquell dia, el públic es va quedar glaçat: davant dels seus ulls s’estaven trencant i esmicolant uns estereotips. Per què? Una persona en seduïa una altra.
El cinema t’eixampla la mirada. Però també et dóna la mà, per endur-te cap a ell. Fins al punt que et creus el que et diu la pantalla. La guionista parla del poder d’emmirallar-t’hi. Potser mirem una pel·lícula en una sala i al costat tenim una senyora que comença a cridar “no la deixis, que et convé!” com si l’actor l’escoltés. El llenguatge cinematogràfic està basat en una relació de complicitat. Com si ens acabéssim creient que ens parla només a nosaltres. De tu a mi.
L’observatori preferit d’Arturo Ripstein per capturar la realitat és el pla seqüència. Net, tal com raja. Amb una senzillesa que és coherent, que no manipula el que mira. El temps real és el temps visual. Aparta la palla i va al gra: “Sólo hay una única forma de hacer películas: con la cámara”. Et poden faltar guions, actors, decorats, però no la càmera. És així com entén la realitat: amb un sol ull que ho veu tot sense aturar-se.
Per què serveix l’art? Ho té clar: és el que dóna una estructura a la realitat. Perquè el dia a dia no en té. Si pensem en el que hem fet aquest matí, ens vindran petits flaixos, però necessitem una continuïtat perquè sigui comprès. L’art ens permet entendre la vida. Com és la forma d’allò que ens envolta. I en aquesta geometria, la mort és el que tanca el cercle.
Quan t’exposes al públic, hi ha una part vulnerable que també surt a l’aparador: tothom es veu amb dret de dir-te el que vulgui. A Ripstein l’han titllat de tot. Però assegura que encara ningú ha descobert el que amaga: no hi ha talent, hi ha facilitat. Que li permet fer pel·lícules i desafiar prejudicis. Perquè el que importa és des d’on es mira i com es mira la realitat.
Arturo Ripstein i Paz Alicia Garciadiego. Foto: Gemma Ventura
