Il·lustració: Júlia Bertran
Estem una mica perduts. Desconcertats, a vegades. Hem renunciat a uns valors que no ens agraden, però alhora ens costa trobar-ne d’altres que els substitueixen sense tenir una certa sensació de fracassar contínuament. A vegades ens sentim una mica sols. També tenim por, de tant en tant. Hem assumit que res no és susceptible de durar per sempre. Ni les feines, ni les parelles, ni els pisos. Els amics són una categoria a banda: només faltaria que en aquests temps líquids no tinguéssim res a què agafar-nos.
Imagineu-vos que ara ve algú i, d’una manera entre tendra i irònica, us estampa tot aquest desconcert a la cara. I us diu que sí, que arribeu a casa del revés, que esteu tristos encara que hagueu trobat l’amor. Que aquest amor no us assegura deixar de “menjar merda” durant molts anys. Que alguna vegada heu sortit de nit amb el ferm propòsit de no dormir sols, sense gaire exigència. Que sou, al capdavall, éssers contradictoris, que se us mengen les ganes d’estimar i ser estimats i, alhora, sou incapaços d’establir vincles de profunditat. De fons, podria sonar My Generation de The Who. I l’escena seria perfecta.
Durant tota la setmana passada, la Júlia Bertran ens va penjar tota aquesta contradicció generacional a les parets de la Galeria H2O de Gràcia. Una mica més de mig centenar d’il·lustracions que –amb un estil personal, minimalista i en què el missatge té una importància cabdal– composen Imagina’t que fóssim normals. Una exposició on predomina la ironia gamberra, marca de la casa. És impossible no fer un somriure de complicitat davant de cadascuna de les obres, de petit format però carregades de significat. Ai, sí. A mi això també m’ha passat.
La mostra de la Júlia a H20, però, té un propòsit més ambiciós que dir-nos algunes veritats a la cara: els beneficis obtinguts de la venda de les obres serviran per finançar un projecte artístic multidisciplinari en què diferents creadors interpretaran la idea de gènere. Mentre la Júlia m’ho explica, tinc la sensació que tant el gènere com les iniciatives artístiques que sorgeixen des d’una base molt allunyada de les institucions, també són una cosa molt nostra. Penso que el propi desconcert dels que ara rondem la trentena ens porta a buscar respostes que, segurament, ens són menys incòmodes d’explorar des de les arts. Més encara si quan estem explorant per buscar aquestes respostes no estem del tot sols, una altra de les pors que ens esforcem a dissimular, constantment.
He fet tard per endur-me un Júlia Bertran a casa. A la subhasta que va organitzar dilluns ja es van vendre la majoria de les il·lustracions i, quan hi arribo divendres, en queden molt poques. Confesso que les que queden m’apel·len massa a la consciència com per tenir-les al menjador. Mentre m’ho repenso, algú ja les ha comprat.
Aquest és el gran valor de la Júlia com a artista: que observa la realitat i en certa manera grata per extreure’n allò de veritable que amaga l’aparença. Sovint, sota aquesta veritat hi subjau el nostre desencant davant de tot allò que havíem cregut real. Constatar-ho davant d’obres intel·ligents, iròniques, divertides i precioses estèticament em fa pensar que malgrat els temps incerts en què ens ha tocat viure, conservem el sentit de l’humor gairebé intacte i som capaços de riure’ns de nosaltres mateixos.
Mentre camino Verdi avall, penso que no em ve de gust fer-me sopar. I que potser, de camí, compro sushi. Ai sí, sushi al sofà i una pel·li. I wanna live like common people, I wanna do whatever common people do.
I somric sola. Amb aquella vergonyeta de saber-te retratada per tu mateixa, un divendres qualsevol.
1
0
