Escriure el temps, les estacions

Perquè el que sí que em passa és que m’enlluerna el sentit

| 31/03/2014 a les 00:00h
Especial: Kamakura
Arxivat a: Biblioteca, Lolita Bosch, opinió, Kamakura, lletraferit
Faig fotografies de paraules i signes abandonats en llocs estranys. Foto: L.B.

Mai no m’han interessat les malalties que tenen a veure amb la lletra escrita. Em corprèn, això sí, que algú vegi formes geomètriques exactes en una paret de rajoles o escolti un ritme precís en un despertador. Però no m’enlluernen coses com ara l’escriptura a l’inrevés o l’obsessió pels palíndroms. Mai no m’ha passat. Fins i tot la paraula lletraferit, catalana i gastada, sempre m’ha semblat bonica i prou –tot i que massa evident–. És clar que estem ferits, tocats, i obsessivament busquem lletres. Vet aquí per què llegeixo amb normalitat els ingredients de les caixes de cereals mentre esmorzo en hotels on provo d’enraonar amb cambrers que parlen idiomes que em són aliens. Mentre ni tan sols no m’encaparro en la possibilitat de trobar paraules germanes. No, no trobo res de desconcertant en l’obsessió per la lletra escrita que de ben segur comparteixo amb altres escriptors i lectors. Mai no m’aturo a pensar per què reposo la mirada, ara sí, ara també, en els cartells que m’envolten, ni em sorprèn haver-ho de llegir alguna cosa quan sóc en un lloc nou. Tot això, de fent, em sembla absolutament natural.

Ben bé així: absolutament natural.

I és clar: ​​sempre que faig qualsevol cosa, llegeixo.

De vegades he mirat de reproduir aquesta manera d’accedir al món per entendre-la millor o treure’n més profit. I durant un temps vaig escriure amb tot allò que era fora meu. Feia servir una càmera de vídeo amb un zoom molt veloç per escollir síl·labes i lletres a l’atzar dels cartells de la mexicana ciutat d’Oaxaca per escriure a la pantalla coses que fora no hi eren. Buscava en la roba que duia la gent signes del meu alfabet que m’expliquessin qui eren. I fins i tot traslladava escrits amunt i avall per veure si canviaven de significat.

Però per dir-ho d’alguna manera: feia això i prou.

Escrivia coses, traslladava paraules i m’inventava descripcions. Res més.

Perquè a mi les lletres així, descontextualitzades, les lletres gairebé objectes, mai no m’han provocat massa interès. Em semblen tan implantejables com les meves mans quan s’aferren a un llapis o l’osset que sembla lliscar del dit petit cada cop que premo en aquest ordinador la lletra a.

Una cosa orgànica. Bonica i prou.

Perquè el que sí que em passa és que m’enlluerna el sentit. No les lletres, els sons, ni les paraules que conformen. Sinó tot allò en què es poden convertir i que és a fora d’elles. Molt, molt més enllà. D’alguna manera gairebé incomprensible: més etern i molt més important que la lletra escrita.

Faig fotografies de paraules i signes abandonats en llocs estranys –pals de telèfon excessivament alts on ningú no les pot llegir, barcasses ofegant els seus noms en ports industrials, missatges soterrats en les grans canonades de servei públic de les ciutats, coses així–. Coses que escrivim pensant que tenien sentit pel seu context i que amb el temps s’han quedat soles. Coses que sembla que necessitin, desesperadament, un sentit nou. Sempre ho he fet. En tinc moltíssimes. De llocs ben diferents. Fotografies de trossos de camions oxidats i de capses abandonades en un camp. Tanques amb instruccions que ja no delimiten res. Pedres perdudes amb missatges que no podem entendre. Un tros de tarja de presentació, un missatge escrit a corre-cuita en un carrer.

I amb això provo de construir, constantment, un món dins d’aquest món nostre. Amb aquesta inèrcia que no s’esgota de voler donar sentit a tot plegat. Perquè això sí que em fascina. Em garratiba. M’emociona. M’escau. Trobo absolutament impressionant crear, gairebé amb naturalitat, conceptes. I és per això que fico el nas a tot arreu. Llegeixo, pregunto, escolto, interpreto, observo, m’enduc, deixo, i provo d’esbrinar tota l’estona on s’amaga aquesta possibilitat immensa de generar sentit, amb quina part incomprensible del llenguatge ens construïm, què hem de deixar enrere per entendre. De quina manera el llenguatge ens ho acosta tot tota l’estona. I tant me fa que ja hi hagi respostes en la psicoanàlisi, el teatre, la nostra imaginació. Respostes a l’art, la filosofia, la literatura, el món. Perquè jo vull llegir-les totes i construir-ne de noves. És per això què m’obsessionen les maneres com ens expliquem els móns que habitem –com si la nostra vida fos un bassal i nosaltres capgrossos que ens convertiran en gripaus a causa d'unes lleis físiques que no sabem quines lleis són, on estan escrites, com funcionen ni per què serveixen.

Tot i que no hi fa res que no ho puguem entendre. Escrivim de totes totes. Volem aixecar, sigui com sigui, cúpules de sentit constants. Gairebé com una compulsió.

No pas per commemorar els objectes amb què construïm sinó per commemorar aquesta possibilitat extraordinària de reinventar-ho tot i ser-hi. Caure corpresa al davant d’aquesta estructura intrínseca al llenguatge i la imaginació que de vegades confonem amb l’ordre, amb la inèrcia i fins i tot amb la lògica. Aquesta necessitat que no s’acaba de construir mons narrats per habitar-los. D’escriure allò que som i formar-ne part. Inventar-nos en el llenguatge i entendre.

Això és exactament el que em fascina. I d’això és del que ara vull parlar.

Contingut relacionat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat
Imatge il·lustrativa
Uns vídeos de Veri ens conviden a entrar en aquest paisatge
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'alarmant situació que viuen els petits comerços