L'èxode, els paisatges, les notes de color

Les pàgines de 'Verd aigua' de Marisa Madieri són d’una senzillesa deliciosa

| 28/06/2014 a les 11:19h
Especial: Lectures
Arxivat a: Biblioteca, Lectures, Marta Orriols, ressenya, Verd aigua, Marisa Madieri, lectures
Desconnecteu els mòbils, oblideu-vos per unes hores dels likes i les piulades, poseu els nens ben d’hora al llit avui, agafeu el vostre pijama preferit, embolcalleu-vos amb els coixins més flonjos i amb una copa de vi, i enceteu aquest llibre com si obríssiu el més preuat dels tresors. Benvinguts a Verd aigua, benvinguts a Marisa Madieri.
 
Si alguna cosa aprecio de l’acte de llegir és que m’alerta que em queda encara molt per aprendre i tot per descobrir. No en sabia res, d’aquesta escriptora italiana, i ben poc de l’èxode istrià-dàlmata. Verd aigua, que es va publicar per primera vegada a Itàlia l’any 1987, és un relat-diari escrit per Marisa Madieri que té com a fil conductor el record personal de l’escriptora dels anys de la seva infantesa i adolescència durant els quals va tenir lloc l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que el 1947 va passar a formar part dels territoris de l’ex-Iugoslàvia.
 
Les pàgines de Verd aigua són d’una senzillesa deliciosa, denses en emocions però sense dramatitzar els moments més durs. Les notes de color que teixeixen aquesta vida narrada vénen sobretot de la mà de les àvies, ties i oncles que habiten els records de Madieri. Les descripcions de les cases familiars, els racons de Silos on va viure amb altres refugiats, els paisatges, el col·legi, el mar i els colors de la seva existència conformen el gruix d’aquesta petita joia que es llegeix d’una glopada. La família i la seva essència, l’evocació d’un passat dur però ple de bons moments com a contrapunt d’un present amb fills i marit, benestant malgrat la viva consciència de la malaltia que s’endugué Marisa l’any 1996, una malaltia de la qual no parla directament en el llibre, però que deduïm per aquest deix de desig de viure que omple totes les pàgines i les subtils pinzellades que ens fan pensar en aquesta esquerda profunda i traïdora en la seva existència.
 
La identitat, la humanitat, la solitud, el pas del temps, la vida, al cap i a la fi, narrada amb un caliu i una delicadesa de qui sap que aviat la deixa i no la vol perdre quan després de tanta lluita viu en pau i harmonia. Madieri recull només amb incisos una intimitat que ens apropa a nosaltres mateixos i que ens encoratja a guardar i ordenar els bocins de la pròpia biografia. Abraceu-vos als vostres éssers estimats, embriagueu-vos de postes de sol i no us canseu de repassar les coses que més us importen perquè la vida és tan forta com fràgil, i vingui com vingui, sembla que sempre val la pena aferrar-s’hi. Que els aires de revetlla omplin els vostres vespres i que el verd aigua, sigui a partir d’ara, alguna cosa més que un color.
 
 
*La cirereta: La mama va morir als seixanta anys amb l’aspecte d’una centenària.
Durant l’agonia la vam vetllar per torns a l’hospital. En aquelles arrugues semblants a les marques que deixa el mar a la sorra, en aquells trets antics i irreconeixibles, en aquells cabells obstinadament espessos i vigorosos, hi veia, com a 'Siddharta', els solcs de la terra, la il·lusió del temps, els rius, els arbres i les ciutats de la meva vida, els camins que la seva caritat havia traçat, els pètals blancs de les violetes de la meva infància, l’amor tenaç i dolorós que m’havien ensenyat els seus petons.

Títol: Verd Aigua                         
Editorial: Editorial Minúscula
Autor: Marisa Madieri                      
Traductora: Marta Hernández Pibernat
Primera edició: febrer 2010           
Pàgines: 179
Preu: 14€

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat
Imatge il·lustrativa
Uns vídeos de Veri ens conviden a entrar en aquest paisatge