M’asseu al sofà i encén l’equip de música. “Escolta això”, em diu. I em posa Saps d’en Serrat, mentre treu dos Marlboros del seu paquet i em convida a fumar.
És dissabte al matí i jo tinc els ulls vermells de plorar per vés a saber què. Als disset anys ploro gairebé cada dia perquè les hormones van i vénen sense treva i suo amb llàgrimes, com una febrada, cada petita catàstrofe que em toca viure.
Em passa l’encenedor mentre em recorda que és de mala educació encendre’t la cigarreta tu primer, i s’encén la seva. Fumem mirant endavant, ella amb la bata d’estar per casa, jo amb la meva samarreta estripada. Ella amb un munt d’història a l’esquena i jo tot just començant la guerra.
“Saps que cada matí l’amor es lleva”, diu en Serrat. Ella em busca la mirada amb complicitat, com dient, “Veus? No ho dic jo, ho diu en Joan Manuel”. Li torno la mirada, assentint amb el cap. Seguim mirant endavant i escoltant atentament. “Saps? S’ha perdut la teva olor i no recordo ni el color d’aquells ulls que tant em varen mirar”. Ella somriu amb aire triomfal, com si en Serrat li estigués sent còmplice en la difícil tasca de ser mare. Jo ja torno a plorar i ella m’abraça. Sap que ara ve la part en què es completarà la seva missió de dissabte al matí. Fer-me entendre que cap dolor és per sempre i que, en molt poc temps, tornaré a estar bé. En l’interludi instrumental estic feta un mar de llàgrimes i mocs, la cigarreta xopa, mentre ella ni s’immuta i només murmura, “això ho has de plorar”.
“Saps? Ja torno a riure amb qualsevol cosa/ Saps? Avui els teus records no em fan nosa”. Em mira des de la cuina, eixugant-se les mans amb un drap. La miro, amb la típica expressió adolescent de “coi, mama, ja ho sé”. Ella somriu i torna a seure al meu costat. “Va, no et vull veure així” i em toca el nas, com sempre fa. I em fa riure per primera vegada en dos dies. I jo em vull fer molt petita i asseure’m a la seva falda, però el meu ja metre setanta-cinc no m’ho permet i li acabo posant el cap sobre la falda, mentre ella em grata l’esquena.
“Mama”, li dic entre sanglots. “Digues, fill”. “Posem Conillet de vellut, sisplau?” Ella somriu de nou i s’aixeca per canviar el disc a l’equip de música. Sap que és la meva cançó preferida d’en Serrat des que era petiteta. I em deixa tornar al confort de la infantesa durant una estona. Perquè tinc disset anys i em vull menjar el món, però encara em queda molt per aprendre i ella ho sap.
La reminiscència, amb el cap sobre la falda de la meva mare, és el millor lloc on descansar una estona de les tragèdies de fer-se gran. On ser petitet i dèbil. On res mai et pot fer mal.
Foto: Blue Gold
Cançons: Saps/ Conillet de vellut
Autor: Joan Manuel Serrat
Discos: Com ho fa el vent/ Serrat 4
@mrspremisse
