Tast editorial

Dalí: com ser un esnob

En totes les relacions humanes existeix una manera de dominar per complet la situació

Dalí: «Si em moro, no moriré del tot»

| 11/05/2017 a les 04:29h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Tast editorial, surrealisme, Salvador Dalí, literatura
Salvador Dalí va néixer a Figueres l'11 de maig de 1904 i hi va morir el 23 de gener de 1989. El pintor, un dels representants del surrealisme, tenia un univers creatiu immens. Però també un caràcter peculiar, amb què es desmarcava de tot per ser ell i per ser únic. Llegim en un fragment de Diario de un genio com, a través d'una conversa amb un jove que vol saber com es triomfa, mostra el seu interès per perseguir la distinció.
 

Foto: Viquipèdia / Wikimedia Commons

 

 

Cada any –és normal– un jove sol·licita veure'm per preguntar-me què s'ha de fer per triomfar. Al d'aquest matí li he dit:

Per adquirir un prestigi creixent i durador, és convenient, si es posseeix un gran talent, que en la teva adolescència donis a la societat una puntada de peu ben forta. Després, has de ser esnob. Com jo. L'esnobisme es va apoderar de mi des de la més tendra infantesa. Llavors sentia admiració per la classe social que, en aquella època, encarnava una dona anomenada Úrsula Matas. Era argentina i n'estava enamorat, més que res perquè portava un barret (a la meva família ningú l'utilitzava) i perquè vivia al segon pis.

Passada la infantesa, el meu esnobisme no va quedar circumscrit al segon pis. Sempre he volgut estar als pisos més importants. Quan vaig arribar a París, m'obsessionava saber si em convidarien a tots aquells llocs on creia que m'havien de convidar. Una vegada rebuda la invitació, l'esnobisme quedava satisfet, igual que se't cura la malaltia quan el metge truca a la porta. Més tard, per contra, molt sovint no anava als llocs on m'havien convidat. O, si hi anava, em comportava d'una forma tan escandalosa que no podien ignorar la meva presència, i desapareixia ben ràpid.

Però, per a mi, l'esnobisme, sobretot a l'època del surrealisme, constituïa una veritable estratègia, ja que, menys René Crevel, jo era l'únic a freqüentar l'alta societat i a ser rebut per ella. Els altres surrealistes no coneixien aquest ambient, i no eren acceptats. Quan estava amb ells, sempre podia aixecar-me de cop i volta i dir: «Tinc un sopar», deixant-los suposar o preveure (ho sabrien l'endemà, i encara era millor si ho sabien gràcies a intermediaris) que era un sopar a casa dels Faucigny-Lucinge, o a casa de persones que consideraven un fruit prohibit perquè mai hi estaven convidats. 

Immediatament després, quan arribava a casa de gent distingida, practicava un altre esnobisme encara més astut: «Els suplico que em perdonin, però hauré de retirar-me ràpidament després del cafè, ja que he de reunir-me amb un grup surrealista». El descrivia com un grup encara més tancat que el de l'aristocràcia i el de totes les persones que ells coneixien, ja que els surrealistes m'enviaven cartes plenes d'insults i opinaven que la gent de l'alta societat era molt gilipolles i no sabia res de res...

En aquell moment, l'esnobisme consistia en tot d'una poder dir: «Mirin, he de marxar a la Place Blanche, on hi ha una reunió molt important del grup surrealista.» Això provocava un gran efecte. Per una banda, tenia les persones del gran món intrigades perquè jo pogués anar a un lloc on ells no podien anar-hi i, per altra banda, portava els surrealistes de cap. Jo, en canvi, anava sempre als llocs on ni els uns ni els altres podien anar. L'esnobisme consisteix a situar-se sempre als llocs als què els altres no tenen accés, fet que crea un sentiment d'inferioritat. En totes les relacions humanes existeix una manera de dominar per complet la situació. Aquesta era la meva política amb el surrealisme.

Hauria d'afegir una altra cosa: era incapaç de participar en les xafarderies de tot el món, i ignorava per complet qui estava molest amb qui. Com el còmic Harry Langdon, jo arribava sempre a un lloc on no hauria d'haver anat. Per exemple, els Beaumont estaven enfadats amb els López per culpa de la meva pel·lícula L'edat d'or. Tothom sabia que no es parlaven ni se saludaven si per casualitat coincidien, i tot per culpa meva. Però jo, Dalí, impertorbable, anava a casa dels Beaumont i després em presentava a casa dels López sense saber res de les seves picabaralles ni prestar-los la mínima atenció.

El mateix passava amb Coco Chanel i Elsa Schiaparelli, que estaven en una guerra civil de la moda. Dinava amb la primera, prenia el te amb la segona i sopava amb la primera una altra vegada. Tot això alçava grans remolins de gelos. He estat sempre una de les poques persones que ha viscut als ambients més paradoxals i tancats entre si, i n'he entrat i sotit al meu aire. Ho feia per pur esnobisme, és a dir, pel frenesí de destacar constantment en tots els cercles més inaccessibles.

El jove em mirava amb ulls de besuc, dilatats.

–Què més vol saber? –li vaig preguntar.

–Els seus bigotis. No estan igual que el primer dia que els vaig veure. 

–Oscil·len constantment i mai són els mateixos dos dies seguits. Ara estan una mica decaiguts perquè creia que vostè arribaria una hora després. No han començat a treballar. Acaben de sortir del somni, de la vida onírica.

Després de reflexionar, aquestes paraules em van semblar trivials i indignes de Dalí, i vaig començar a sentir una insatisfacció que em va forçar a fer una invenció única. Li vaig dir:

–Esperi!

I vaig córrer a enganxar dues fibres vegetals a la punta dels meus bigotis. Aquestes fibres tenen la particularitat d'enroscar-se i desenroscar-se contínuament. En tornar, vaig mostrar el fenomen al jove. Acabava d'inventar els bigotis radar.

 
 Diario de un genio

 © Salvador Dalí.
 © Tusquets editores.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum recorre els mites clàssics amb obres de les col·leccions del Prado
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona ofereix una nova sessió del cicle de debats «Feminisme(s)»
Imatge il·lustrativa
El Macba dedica una exposició i una publicació a l'artista visual Tony Cokes
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de recuperar els somnis i la identitat
Imatge il·lustrativa
14 reflexions del cineasta, que deia que «necessàriament els personatges s'assemblen al seu autor»