Tres jocs d'auriculars

Unravel

Potser sí que n’estava, de trista, però els planetes giren, la vida passa

| 31/05/2017 a les 10:44h
Especial: Tres jocs d'auriculars
Arxivat a: El piano, Björk, música, Unravel, Tres jocs d'auriculars, Andrea Jofre

Foto: Garry Knight



A l’autobús, amb els auriculars posats, em vaig adonar que estava trista. Molt. No havia passat res d’especial més enllà dels fantasmes habituals i les ombres que es carreguen soles a la motxilla cada matí. Estava feta pols, trencada per dins, tornant cap a casa amb el pes d’un parell de vuitmils al pit i una ombra tot al voltant. No havia passat res d’especial però havia estat escoltant aquella música tot el dia. De totes les cançons, discos, peces, de tot un catàleg immens de bandes sonores possibles havia escollit inconscientment les que em feien allò, aquella gota xinesa caient-me dins les orelles. Acords menors, foscor, desamors i tristesa. “Què collons et passa?”
 
Vaig intentar desentrellar el que em va semblar una cinta de Möbius, tant sense principi ni final. Unes lletres, unes notes, m’havien portat fins allà agafades de la mà de records, de lliures i no tan lliures associacions amb moments i noms propis? O era que presa d’un estat d’ànim m'havia procurat un acompanyament, un fil musical per poder estar trista en una bombolla densa, opaca? L’ou o la gallina?
 
Potser sí que n’estava, de trista, però els planetes giren, la vida passa i no sempre pots seure al sofà abraçada a una tassa de te mirant com plou per la finestra mentre plores magdalènicament; el món no s’atura, no em recordo mai de comprar te i ploure, plou més aviat poc. Aquell dia l’anar fent, el tal dia farà un any, els pedaços i sargits acumulats van decidir que prou, que “potser que t’hi posis”. Un forn amb la funció de piròlisi engegada, una catarsi, que diuen.
 
Totes les indecisions, mals records, persones perdudes, pors, les coses que havien pogut ser, les coses que no havien d’haver sigut mai, tots els pesos i buits del món bategant embolicats en una llista inconscient de música, en una hòstia amb la mà plana. La meva mà a la meva galta.
 
En una mena de cerimònia –no sé fins a quin punt ridícula, tant se val– vaig voler triar el final de tot allò, l’aixecar-me de la merda on m’havia estat rebolcant sense saber-ho, l’epíleg.
 
Clic.


@drudibuixa

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
29/06/2017

COMENTARIS

Trist
Anònim, 09/07/2014 a les 13:20
+0
-0
I bonic
Oh,
Anònim, 17/07/2014 a les 22:31
+0
-0
Aquest m'ha fet un foradet a l'estómac.
Genial
Cina, 06/06/2017 a les 13:02
+0
-0
Sí, jo també he decidit que prou, que m'aixeco i celebro la VIDA!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord