Where have all the young girls gone,
long time passing?
Where Have all the Flowers Gone?, Petee Seeger
Foto: Silvia Sala
Els anys t’arruguen la cara i el coll. Tu ho intentes dissimular amb cremes cares. A l’hivern passeges pel poble amb abrics de mudar i a la primavera surts amb sabatilles al jardí, i amb unes tenalles arregles els rosers que creixen arran del carrer. Que facin goig: t’agrada que els veïns quan van al supermercat s’aturin i se’ls mirin.
T’he vist enfilada en una escala, tallaves una rosa d’una branca prima perquè deies que s’havia fet lletja. I que així en naixeria una de nova, que pogués ser bonica com ho havia estat, no fas pas tant, la que ara està pansida.
Et miro i em pregunto: com devies ser quan tenies els meus vint-i-cinc anys? T’imaginaves que el temps de mica en mica t’aniria marcint? Que la trena llarga i rossa només seria una fotografia en blanc i negre? Un àlbum amagat al fons de no sé quin armari. Que aniries cada quinze dies a la perruqueria del centre perquè et tornessin un color que ja no és el teu? Aquestes coses no es pensen fins que ja s’insinuen, o més tard.
Confessa’m, ara que som al jardí només tu i jo: què passa quan les sorpreses de tant viure s’aprimen? Quan la porta cada vegada és més a prop? T’espanta? Hi penses? Baixes de l’escala. Llances la rosa en una muntanya de males herbes que has anat escombrant. Els anys t’han ensenyat que tot el que comença acaba. Deixes les tenalles. Plegues l’escala. Tu entres a casa, jo surto al món.
El dia que torni a veure’t, d’aquella branca n’haurà nascut una altra flor.
