Si no puc volar

Demà farà just un any que comparteixo pis amb l’home de la meva vida, el meu avi

| 19/05/2016 a les 14:11h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial, lectura, Estel Solé
L'Ànnia té gairebé quaranta anys, és periodista, però treballa passejant els gossos d'un grup de veïnes pijes. S'està engreixant a marxes forçades i continua portant calces amb dibuixets com quan era adolescent. La seva vida és un desgavell. Si no puc volar (Rosa dels Vents, 2016) és una novel·la d'Estel Solé que retrata les misèries d'una dona neuròtica, insatisfeta i descarada que lluita per encaixar en la Barcelona actual. Us convidem a llegir-ne les primeres pàgines. 
 
 

1

Més que a la mort, el mentider tem el dia en què la seva mentida serà descoberta; l’instant inevitable en què s’adonarà que ja és inútil mirar de prendre una drecera en la conversa per tal de canviar de tema o despistar; quan ja serà massa tard per armar una cuirassa d’excuses o preparar una coartada.

Tard o d'hora, tots els mentiders ensopeguen amb la desagradable pedra de la veritat.

—Em dónes els papers del divorci i enllestim? La Natàlia m'espera —em va dir amb ganes de fugir del meu davant.

M'hauria agradat treure tota l’artilleria pesant i disparar-li quatre bales al pit en forma d’insult i de retret, però em vaig limitar a caminar fins al sofà de manera pausada, com una serp ferida que no és capaç de córrer, però que imposa perquè malgrat el dolor que arrossega podria atacar en qualsevol moment. De dins la bossa en vaig treure un sobre blanc tancat. Em vaig apropar a ell i l'hi vaig donar amb l’expressió més neutra possible. Ni tota la seva intel·ligència li hauria permès endevinar que dins aquell sobre blanc s'hi amagava una sorpresa del passat que estava a punt d’explotar-li a la cara.

—Ha costat, però al final ho hem aconseguit, eh? —va dir.

Jo no vaig contestar.

—Suposo que estan signats? —em va demanar mig bromejant.

—Comprova-ho tu mateix —vaig respondre molt seriosa i expectant.

Les mans li suaven pels nervis i, incapaç d’obrir-lo, va acabar estripant el sobre de mala manera. En va treure els documents que hi havia a dins i en llegir les primeres línies d’aquell imprès es va quedar pàl·lid, encarcarat. Es va empassar la saliva un parell de vegades abans de poder pronunciar cap paraula i llavors em va dedicar una mirada que destil·lava penediment i ràbia a parts iguals.

—Això no són els papers del divorci, Ànnia —va murmurar recalcant l'evidència.

—No, això és el que vaig trobar dins la carpeta sense nom del teu ordinador vell —vaig contestar-li.

Va aixecar les celles intentant dir-me que no sabia de què li parlava.

—L'ordinador que et pensaves que estava espatllat i que et vas deixar a casa amb les caixes del trasllat. El recordes?

Va fer unes passes enrere fins que va topar amb el sofà i va apuntalar el cul al respatller. Per uns moments, vaig pensar que cauria rodó a terra.

—Et puc oferir una copeta de vi o bé una camamilla? —li vaig proposar en veure'l tan nerviós.

—Som a casa meva! —va cridar-me—. Això t’ho hauria d'oferir jo!

—Però com que no ho has fet i et veig nerviós, he pensat que t’aniria bé prendre alguna cosa que et calmi. Ens espera una llarga conversa per davant.

Llavors vaig fer una petita pausa i me'l vaig mirar. Ell estava capcot, incòmode de veure's en una situació tan desagradable i que l'havia agafat per sorpresa.

—Vas mentir molt bé. Com t’ho vas fer perquè et cregués? —li vaig demanar sabent que encara trigaria una estona a contestar-me i a reconèixer la farsa.

Quan es veu acorralat, el mentider fa del silenci el refugi ideal des d'on mira de tramar qualsevol diàleg, qualsevol paraula o expressió que li permeti, com a mínim, ser perdonat.

Va ser un encert fotre'm aquelles dues copes de vi abans de pujar a casa del meu ex. Aquell dia l’alcohol, en lloc d’alterar-me, em va endinsar en un estat perfecte de calma des d’on vaig dirigir amb mestria la situació. Lluny de fer un numeret amb crits, estridències i objectes que volen per l’aire i es trenquen, vaig actuar sense fissures. Quan vaig pronunciar les paraules que l’acusaven, vaig expiar tot el patiment que havia viscut durant els darrers anys. Per unes hores, em vaig sentir menys estúpida del que és habitual. Veure com la seva cara intentava trobar l’expressió correcta per afrontar-ho va ser plaent com una bufetada que fa mal, però t’agrada. Vaig escopir la veritat com qui escup la metzina que l’estava enverinant.

A mesura que la conversa avançava, el Joan s’anava convertint en un gosset poruc i acorralat que no sabia com escapar-se, entortolligat en els fils del seu propi engany.

 
2
  
Mirar aquell documental sobre la fi de l’univers no va ser una bona idea. I encara menys fer-ho sota els efectes de dos gintònics massa carregats, amb una desproporció total entre la quantitat de ginebra i de tònica. He tingut malsons tota la nit.

El cosmos m’angoixa, em fa pensar en la mort i la mort em causa claustrofòbia. El Big Bang fot por: «Una creació simultània a tot l'espai que va continuar expandint- se fins als nostres dies». Pensar que tot és tan casual, efímer i inexplicable, fins i tot la nostra existència, turmenta el meu ego de tal manera que, quan hi penso, la respiració em comença a fallar. Cada vegada inflo més el pit per fer-hi entrar més aire, i m’adono que res no té sentit. M’imagino tancada en una caixa de fusta barata, enterrada, però sense estar morta del tot. Em desperto a sota terra i crido, i esgarrapo la caixa, i intento trencar-la, però ningú em ve a socórrer i, al final, em desmaio. O el que és pitjor, imagino el meu cos cadàver entrant dins un forn crematori. Tothom em dóna per morta, i és segur que ho estic, però ho puc sentir tot. Sento les converses de familiars i amics que han vingut a l’enterrament i, ara que la caixa on m’han posat i jo ens precipitem cap al forn que m’ha de desintegrar, m’adono que els meus sentits estan més vius que mai. Noto que em començo a cremar i que la meva carn es torna brasa. Vull cridar, però ningú no em sent perquè no em surt la veu.

M’he llevat amb ressaca i amb la ferma convicció que ahir hauria d’haver-me’n anat a dormir d’hora i amb un parell de somnífers a sota la llengua. Però els divendres a la nit són durs sense parella i t’acabes empassant el primer que enganxes a la tele. Els amics casats i amb fills fa temps que van deixar de contestar trucades i missatges per a sortides espontànies i només participen en les activitats programades amb temps. Hi va haver un dia en què jo també tenia algú que m’abracés al sofà, però ara m’adapto a poc a poc a estar soltera una altra vegada i miro de molestar el mínim possible els feliços i casats.

Aquesta setmana la Martina, una actriu amiga comuna del grup, ha estrenat una obra de teatre, Animals de companyia. Com que no vam poder anar a l’estrena perquè era entre setmana i volíem veure l’obra tots junts, vam quedar d’anar-hi avui dissabte. La Marta i el Pau han fet reformes a casa i ens les volien ensenyar. Així que ens van convidar a fer una barbacoa a casa seva a l’hora de dinar per passar el dia junts i després anar al teatre.

Ahir a la nit la Carme va enviar un missatge al xat de grup preguntant a quina hora era la barbacoa d’avui i si havíem de portar postres. Aprofitant l’avinentesa, vaig atrevir-me a demanar si algú s’animava a prendre una copa. Un parell d’hores més tard, el Pau va escriure: «Us esperem a partir de les 13.30 h. I no cal que porteu res».

Em va doldre que tothom passés per alt la meva pregunta, que ni tan sols la contestessin amb un fals: «Ostres, m’encantaria, guapa, però avui impossible. Ens veiem demà». Tenia l’esperança que el Carles, l’altre solter del grup, em trucaria i em diria que havia anat a sopar amb uns amics de la feina o del gimnàs i que si m’hi volia apuntar. Però res, cap senyal de vida tampoc del Carles. Si el Max no visqués a Anglaterra, segur que hauria vingut a rescatar-me. El trobo tant a faltar! Divorciar-se i quedar-se sol és suportable, però fer-ho quan el teu millor amic viu a l’altra punta d’Europa, no hauria d’estar permès. «Fins que el Max no torni a viure a Barcelona, no em pots abandonar!», li hauria d’haver dit al Joan quan em va demanar el divorci.

Ahir a la nit vaig estar temptada de comprar-me un bitllet i enviar un missatge al Max. «Nen, d’aquí a una estona arribo a Londres. Em véns a buscar a l’aeroport i sortim a cremar la ciutat?» Però, al final, vaig optar per preparar-me un gintònic. Mentre tallava la llimona per posar- ne mitja rodanxa dins la copa, pensava en les grans personalitats que s’han declarat enganxades a l’alcohol. No hi ha cap biografia interessant sense una certa predisposició a l’alcoholisme. Els gintònics, els Manhattans i els whiskies amb gel han servit de flotador salvavides a gent molt digna i que admiro profundament. Oi, estimat Bukowski? «Si passa alguna cosa dolenta beus per oblidar; si passa alguna cosa bona beus per celebrar-ho, i si no passa res beus per fer que passi alguna cosa.» I això és just el que vaig fer: em vaig fotre dos gintònics per omplir el buit que sento al mig del pit des de fa temps, per omplir l’espai que hi ha entre el món i jo —aquella 18 distància feixuga i impossible d’escurçar—, per fer que el meu cos tornés a sentir. I ho vaig aconseguir. Vaig sentir la feliç lleugeresa dels primers minuts d’embriaguesa i després vaig sentir el pes profund i pesant de la soledat del bevedor. Perquè, és clar, fotre’t un gintònic asseguda al sofà de casa mentre el teu avi ronca com un animal adormit a la seva butaca del menjador, és força més depriment que glamurós.



Demà farà just un any que comparteixo pis amb l’home de la meva vida, el meu avi. Al cap d'unes setmanes que es morís la meva àvia, vaig rebre una trucada de la meva mare.

—Nena, sembla ben bé que hagis trepitjat merda! Sense feina i divorciada! Posa't les piles perquè així no vas bé —em va dir.

Ella sempre tan animosa i positiva.

—I aviat sense pis, perquè no el puc continuar pagant —vaig afegir jo.

—D’això et volia parlar... —va insistir—. Te n’hauries d’anar a viure amb el teu avi!

Vaig pensar que la meva mare s’havia begut l’enteniment i la proposta em va semblar d'allò més egoista.

—Tu te n'has anat a viure a una comuna amb el hippy del teu nòvio i jo m’he d’ocupar del teu pare? —li vaig retreure.

—També és el teu avi! I el lloc on visc no és una comuna hippy! És una casa rural, que, per cert, ens està quedant preciosa! Amb els diners que guanyem venent els formatges artesanals que fem amb la llet de les cabres que vam comprar i les verdures de l’hortet ecològic, n’estem traient prou diners per reformar la casa —em va explicar.

—No sé si és una bona idea que visquis a l’Alt Urgell, mama. L'avi no està fi. Algun dia passarà una desgràcia i tu estaràs il·localitzable i sense cobertura, com sempre —li vaig contestar.

Ella em va dir que no pensava tornar a Barcelona, que ja s'havia passat prou anys amargada i vivint la vida a petició i a voluntat dels altres i que ara era on volia ser, a la muntanya. Que s'hi sentia tan feliç. Un temps enrere es va declarar insolvent i va treure els pocs diners que li quedaven al banc. Devia molts diners a Hisenda d’unes quantes multes que li van posar per culpa d’uns negocis que no li van anar bé. I quan va conèixer el hippy amb qui viu ara, va decidir que no pensava pagar ni un euro del que devia.

—Que em vinguin a buscar! Que vinguin! Si mai em troben, duré el garrot a la mà. I, llavors, que guanyi el més fort. A mi ja no m’enganyen més. Ells sí que són tots uns lladres i uns farsants —deia.

Al principi se’m va fer dur, però aviat vaig adonar-me que era bastant millor conviure amb el meu avi que amb segons quines parelles o companys i companyes de pis que he tingut. Ell tolera d’una manera increïble el meu desordre, em cuida com una reina i no es fica mai amb el que faig o deixo de fer. Tot i que la nostra convivència ha superat les meves expectatives, les nits dels caps de setmana reconec que la seva presència fa que em senti tan vella com ell. Semblem dos ancians en una residència: els divendres a la nit juguem al dòmino —quan ell no cau adormit després de sopar—. Els diumenges al matí anem al parc a jugar a la petanca; ell, jo i els seus amics jubilats, viudos i curiosos. Cada diumenge en falta un perquè estan tots bastant cascats i cauen com mosques. Els dijous, sessió de cinema; preferentment westerns i clàssics d’avui i de sempre. La resta de la setmana la tenim més lliure per no atabalar-nos amb tanta activitat. Ell s’entreté escrivint a l’ordinador i navegant per internet, i també fa construccions amb escuradents i peces petites: cases, cotxes, jardins. No són tan bones per exposar-les al MoMA, però em tenen bastant impressionada. Ens ho passem prou bé, però, de tant en tant, com per exemple ahir a la nit, m’abandono del tot als desitjos de la meva ànima envellida i me’n vaig a l’armari de la meva difunta àvia, agafo una de les seves bates d’estar per casa i m’hi embolico com a mesura de protecció. L’avi va donar moltes de les seves pertinences quan ella va morir, però l’armari de l’habitació que compartien no el va buidar. «Si mai tornés i veiés que ho he llençat tot, s’enfadaria molt amb mi. I després de tant de temps sense veure-la, no seria agradable haver-hi de discutir», em va dir una dia que li vaig demanar per què no ho llençava tot. Quan m’abrigo amb una d’aquelles bates, a vegades tinc por que la meva àvia aparegui per sorpresa i m’escridassi per haver-la agafat sense permís. M’aniria tan bé ara una de les seves esbroncades! És curiós, però el que més trobo a faltar d’estar en parella són els crits i les discussions. Sovint, quan discutíem amb el Joan odiava que la conversa pugés de to, però després m’adonava que darrere d’aquelles baralles hi havia una forta preocupació per l’altre. En el fons, eren una oportunitat per reconciliar-nos, créixer i fer-nos més forts. Mentre hi ha crits i ganes de saltar al ring per defensar la teva opinió en un tema en concret, encara hi ha esperança. L'amor es mor quan falten les forces per continuar el combat.

 




  Fragment del llibre
  Si no puc volar


  © Estel Solé
  © d'aquesta edició: Rosa dels Vents, 2016

COMENTARIS

?
Perdir, 19/05/2016 a les 16:56
+1
-0
No veig la neurosi ni la instatisfacció per enlloc. No crec que sigui agradable trobar-se amb un divorci i enganyada, sense feina, visquent amb un familiar...Ningú estaria content, així.
Sorpresa
Anònim, 20/05/2016 a les 09:55
+1
-0
Com pots jutjar un llibre basant-te en dos capítols?
la John Ford en català?
Francesc Salat, 22/05/2016 a les 11:46
+0
-0

Segur que m el compro. Crec que ens falta un costumista actual. Te pinta des ser-ho.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso dedica una exposició a la relació de l'artista malagueny amb Paul Éluard
Imatge il·lustrativa
Dos centres cívics proposen tallers inspirats en el dissenyador Victor Papanek
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa programa activitats especials per fer en família
Imatge il·lustrativa
Un cicle d'activitats homenatja el poeta i dramaturg a Sant Andreu
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com reaccionen les persones davant el dubte i la por
Imatge il·lustrativa
L'anunci dels Gaudí parla del poder del cinema i de l'empoderament femení
Imatge il·lustrativa
L'educador David Dunning diu que «sovint sobrevalorem les nostres habilitats»
Imatge il·lustrativa
Lera Boroditsky diu que «es perd prop d'un idioma a la setmana»