Coses així

El preu d'estar vius

Tinc la sort immensa de tenir quatre fills que confio i desitjo i suplico que m'enterrin ells a mi

| 29/05/2016 a les 19:03h
Especial: Coses així
Arxivat a: Cambres pròpies, coses així

Foto: Laura D'Alessandro


Cada trenta de maig em faig un any més gran. I penso en el Roger, que també havia nascut un trenta de maig i que va anar a la classe de la meva filla fins que. Aquest any en Roger n'hauria fet vint-i-un. Seria alt, tindria la veu greu, hauria passat una adolescència poc o molt moguda, estaria estudiant medicina o enginyeria o filologia o educació social. Potser encara jugaria a bàsquet.

"De vegades jo també voldria morir per estar amb tu i poder parlar, jugar i fer moltes coses", li escriu un dels seus germans en una pàgina de Facebook que li han obert. Una pàgina on el feliciten cada trenta de maig pels anys que no fa. El feliciten com si els fes. No existia el Facebook, aquell abril del 2004 en què.  

En Roger tindrà vuit anys per sempre més. Era preciós, com ho són tots els nens als nou-anys-encara-no. No mereixia, cap criatura mereix, un futur conjugat en condicional. Amb prou feines havia començat a ser i a fer. Poc abans del dia que, va escriure aquest vers: "La pau és com el color blau i també és suau". 

Cada trenta de maig em faig un any més gran. Encara hi sóc, de moment. Tinc la sort immensa d'haver viscut quaranta-set anys en present d'indicatiu. Tinc la sort immensa de tenir els pares vius. Tinc la sort immensa de tenir quatre fills que confio i desitjo i suplico que m'enterrin ells a mi.

El mort més important de la història de la meva filla –vint anys i mig– continua sent el Roger. Als meus quaranta-set tot just estrenats, se m'acumulen els morts al cap i l'enyor al cor. El preu de viure (i riure i sentir i tremolar i abraçar i pensar i somriure i nedar i llegir i aprendre i cantar pel carrer amb els cascos posats) és trobar a faltar els que ja no.  

O ens apaguem abans d'hora o arriba un dia que hi ha més espelmes que pastís. A partir d'aleshores afrontem els aniversaris amb una barreja d'il·lusió i vertigen. Aspirem a celebrar-ne molts més, però tastem en primera persona la refotuda culpa del supervivent.

 

COMENTARIS

Sempre viu
Dolors Bastida i Soriano, 30/05/2016 a les 07:44
+26
-4
En Roger sempre viu al meu cor. Mai oblidaré aquell curs i el que junts ens va fer aprendre la vida.
Afortonada
Lur, 30/05/2016 a les 09:50
+11
-5
Quina gran veritat, jo també em sumo amb les teves paraules, que gran és facebok que ens pot fer llegir i rumiar una mica de lo afortunats que som.... Una abraçada
PRECIOS!!
Anònim, 30/05/2016 a les 12:05
+10
-6
M'AGRADAT MOLT... MOLT PROFUNT I TENDRE...
S'ESTIMA AMB VIDA I DESPRES TAMBE.
La veritable mort
Albert Schoenenberger, 30/05/2016 a les 13:27
+40
-4
Com diu en Martí i Pol, la mort no és morir-te, sinó que mori algú estimat. No ens adonem del miracle de la presència fins que l'absència és irreversible. 8 anys sense la nostra filla Alèxia (ara en tindria 21) una eternitat difícilment imaginable. Una abraçada,
Per molts anys
Anna Pujabet, 30/05/2016 a les 14:28
+7
-2
Per molts anys, Eva.
Perquè ens puguis seguir delectant amb composicions com aquesta que, ben segur, et sobreviuran.
Felicitats!!!
Que difícil. ..
Anònim, 30/05/2016 a les 15:18
+6
-1
Que difícil és viure sense aquella peça del puzzle que se ns va perdre!
Malgrat n' haguem començat d'altres, aquell puzzle, sempre restarà incomplet!
Avui 30 de maig el meu germà en faria 70, fa 4 anys va aixecar el vol cap un altre indret...la seva Presència està ara i aquí.
Montserrat Bullich, 30/05/2016 a les 15:47
+10
-3
CUANDO MUERE UN SER QUERIDO…

(Imagen: MarekKijevsky)

Cuando muera un ser querido, no te preocupes. Llora, gime, grita, sí, honra su memoria, pero no te preocupes. No se ha ido a ningún lado, estrictamente hablando. Simplemente ha perdido cualquier ubicación y tiempo. Simplemente ya no puedes fijarlo de alguna manera y afirmar que “está ahí,” ya no eres capaz de encontrarlo en su materialidad, ni buscarlo en tu mundo personal. Y te das cuenta que en primer lugar, nunca estuvo atado a su cuerpo. Sus brazos, sus piernas, su cerebro, sus dedos, su sangre, sus riñones - esas no eran las cosas que lo definían. Amabas lo físico, sí, estabas identificado con ello, esperabas que continuara siendo así, pero esa no era la totalidad de tu amor.
Ahora estás siendo invitado a recordar un amor más profundo, un amor universal, un amor que no está identificado con la forma, un amor que no conoce límites. Un amor que no huye hacia el pasado y el futuro, sino que se mantiene muy presente mientras vives tus días. Un amor que no depende de las palabras ni de los lugares, que te sigue a donde quiera que vayas, que es inseparable de tu propia presencia, que te susurra al oído por la noche… ESTOY AQUÍ.
No busques a tu ser querido en el tiempo o el espacio, amigo, no trates de alcanzarlo para darte cuenta de que está ausente. Está más cerca que todo eso. Te tomará un tiempo adaptarte de nuevo a su falta de forma, por supuesto. Serás llamado a soltar los sueños, sí, y habrá mucho dolor por sentir, mucha aflicción al explorar con coraje y voluntad. ¡Prepárate para abrirte al amor! ¡Y, oh, la alegría de descubrir a tu ser querido justo donde lo dejaste! ¡Y la emoción de una relación reventando el infinito!
¡Recuerda que ese ser querido no puede dejarte! ¡Sabe que nunca lo hará!
¡Porque está en tu presencia, y tú en la suya!
- Jeff Foster
El meu Roger
Una mare, 30/05/2016 a les 20:54
+10
-0
El meu Roger, el nostre fill estimat va marxar, un viatge molt llarg d'on mai no tornarà. Tenia 33 anys, sempre viurà en el nostre cor, en la mirada del seu fill, en els seus gestos. Això és el més dur que els pot passar a uns pares. El seu aniversari va ser l'últim regal que ens va fer.
No vull ni imaginar-m'ho
Pati Lainz, 30/05/2016 a les 20:59
+11
-0
Què dur... Què injust! Què grotesc em sembla haver d'enterrar a un fill. Jo també desitjo i suplico, cada dia, veure créixer els meus fills i fer-me velleta sabent que el diumenge dinaran a casa. De morts prematures jo n'he hagut de plorar dues: la mare (que tenia 53 anys) i la meva millor amiga (que només en tenia 28). No t'hi acostumes mai. Apenes a viure sense elles, però sabent que el món és una mica pitjor des que no hi són.
Cal aprofitar cada bona estona perquè, com diu la meva àvia, "és tot el que ens endurem".
com t'entenc
Anna O., 30/05/2016 a les 23:10
Interessant
+56
-0
Com a mare que he enterrat a dos fills,un de 6 dies i l'altre d'un any i mig... cada any quan arriba el seu aniversari penso, com serien ara, un tindria 13 anys i l'altre 12. I també penso que hi ha dues families que celebren aquell dia, ja que vam donar els organs i viuen gràcies a ella. La vida i la mort ,aqui es fonen i et semts petit davsnt els fets ,però penses que la meva filla forma part de dues persones. La mort ha donat vida.




Gràcies
Anònim, 31/05/2016 a les 06:33
+3
-1
Colpidor però maquíssim, Eva. Gràcies per fer-nos ser més conscients...
Vivim!
glòria olivella, 31/05/2016 a les 08:29
+2
-0
Ja t'ho vaig dir ahir, Eva, en tinc tres de fills jo i el meu desig és el mateix que el teu. No hi ha pressa però.
No som llavor d'oblit
Maria Alcázar Domingo, 31/05/2016 a les 10:52
+1
-0
"La Pau és con el color blau i també es suau", com el cel i la mar quan reposen... quina definició tan sublim💜
Jo també recordo
Anònim, 31/05/2016 a les 14:13
+1
-0
Bonic escrit. Jo acabo de fer 47 i sempre recordaré, l'Alejandro, amic de l'escola que va morir per accident de cotxe quan teníem crec que vuit o nou anys. Estic segura que seria una bona persona.
El meu Roger
Anònim, 31/05/2016 a les 16:23
+3
-0
Hola, el meu Roger, va marxar amb 6 anys. Ara en tindria 26. Però sempre serà el meu petit àngel de la guarda.
El meu fill
Anònim, 31/05/2016 a les 23:00
+3
-0
6 mesos sense tu....Marc
Gràcies Eva
Anònim, 31/05/2016 a les 23:26
+1
-0
Gràcies Eva per endinsar-te en els nostres sentiments més profunds i fer-nos adonar de la increible sort que tenim de compartir les nostres vides amb aquests adolescents que de vegades no sabem com tractar, però sense els quals la nostra vida ja no ho seria.
Gràcies i no deixis mai de regalar-nos aquests meravellosos textos!
La presència dels absents
Ru, 03/06/2016 a les 00:21
+1
-0
Sóc mare de quatre fills. Jo he vist morir el meu fill petit i sí, hi penses cada dia, com en els altres tres, però en abstracte i en mode condicional. Per mi és important pensar-hi com un guany i no com una pèrdua.... Estic contenta dels quatre fills que tinc, de tots quatre! I encara que un no hi sigui, el tinc, el penso i forma part de mi, com els altres tres. I m'aporta molt, m'ha fet ser millor persona com també em fan créixer els altres tres. L'únic que els diferencia és que l'absència els fa presents d'una manera diferent, potser més espiritualment. És un gran misteri la presència intensa dels absents... és un altre regal, en aquest cas no de la vida sinó de la mort!
Gran desitj del cor
1964.ester, 05/06/2016 a les 08:03
+1
-0
Fa 18 que vas marxar sense avisar, erets els millor. Eva, es teves paraules perfectes.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural tindrà l’exposició «Plàstic» com a pal de paller de la jornada
Imatge il·lustrativa
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa més d'un centenar d'imatges del fotògraf
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí acollirà un cicle per impulsar la comarca
Imatge il·lustrativa
L'artista explora la relació entre el so i la visió al Macba
Imatge il·lustrativa
L'Antiga Fàbrica Damm acull la presentació del documental «Salvemos nuestro Mediterráneo»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo de Greenpeace ens alarma sobre l'excés de plàstic dels supermercats
Imatge il·lustrativa
Animals en perill d'extinció canten «I Dreamed a Dream» del musical «Els miserables»
Imatge il·lustrativa
Una colla de nens ens alerten que les conseqüències de com vivim avui les patiran ells demà