Foto: David Ruano
Les 14 pel·lícules més especials de la vida de l’actor Albert Triola i els motius pels quals les ha escollides són:
1. The Pianist (El pianista, Roman Polanski, 2002)
Per a mi, la millor pel·lícula que s’ha fet mai sobre l’Holocaust i sobre l’horror a què pot arribar l’ésser humà. Em va impactar molt quan la vaig veure. Necessària, colpidora. Desoladora i lluminosa alhora. Un Polanski elegant i contingut, gens maniqueu i un Adrien Brody magnífic en la seva progressiva degradació. Recordo que quan vaig arribar a casa després de veure la pel·lícula i vaig tancar la porta, em va sortir tota l’emoció descontrolada i no podia parar de plorar!
2. The Remains of the Day (El que queda del dia, James Ivory, 1993)
Jo sempre dic que sóc molt “d’època”. M’encanten les pel·lícules de James Ivory. Aquesta és una història tristíssima amb unes genials interpretacions d’Anthony Hopkins i Emma Thompson. Crec que és una d’aquelles pel·lícules que s’haurien de visionar obligatòriament a les escoles d’interpretació, per ensenyar allò de “menys és més”. L’escena del llibre on ella l’acorrala és memorable!
3. Peter’s Friends (Els amics d’en Peter, Kenneth Branagh, 1992)
Una pel·lícula entranyable, simpàtica, i emotiva sobre el valor de l’amistat amb uns actors brillants. Absolutament fascinat pels actors anglesos i per com construeixen els seus personatges, aquesta talentosa barreja de composició i veritat a la vegada. És preciós veure aquest grup d’amics i com la química entre tots ells traspassa la pantalla. “Happy new year, Peter!”
4. Amour (Amor, Michael Haneke, 2012)
No es pot explicar amb paraules el que provoca aquesta pel·lícula. Una història sobre el dolor, la vellesa, el sacrifici, l’amor, que et deixa commocionat i en estat de shock. Que pertorbador que és el cinema de Haneke…
5. What Ever Happened to Baby Jane? (Què se n’ha fet, de Baby Jane? Robert Aldrich, 1962)
Bestial, sòrdida, terrorífica i amb dos prodigis interpretatius: Bette Davies i Joan Crawford, que porten els seus personatges fins a l’extrem. Grotesques, lletges, decadents, fosques, dues actrius magistrals. Per cert, diuen que a la vida real s’odiaven fins a cotes inimaginables… quina por!
6. Amadeus (Milos Forman, 1984)
Fantàstic retrat de la vida de Mozart, a través dels ulls i els records de Salieri, amargat per l’enveja que ha marcat la seva vida. Com em fascinen els personatges villanos. Aquí F. Murray Abraham clava amb infinitat de matisos un Salieri ple d’odi i de ressentiment. Recordo que jo tenia uns onze anys i començava a estudiar piano. M’hi va portar la meva mare al desaparegut Cinema Iluro de Mataró. Plovia a bots i barrals i estàvem gairebé sols al cine. La pel·lícula em va causar una forta impressió.
7. Dangerous Liaisons (Les amistats perilloses, Stephen Frears, 1988)
Una altra d’època que m’agrada moltíssim. Seducció, manipulació i venjança a la França del segle XVIII amb un guió esplèndid de Christopher Hampton. Quins personatges i quins diàlegs! John Malkovich, Glenn Close i Michelle Pfeiffer estan en estat de gràcia. És una pel·li que he vist infinitat de vegades!
8. Singin’ in the Rain (Cantant sota la pluja, Stanley Donen i Gene Kelly, 1952)
Una de les comèdies musicals més mítiques del Hollywood clàssic. Una d’aquelles pel·lícules que pots veure una vegada i una altra sense avorrir-te. Tot funciona com un meravellós mecanisme de rellotgeria i els espectaculars números musicals et fan venir ganes d’aixecar-te i ballar sense parar!
9. Much Ado About Nothing (Molt soroll per no res, Kenneth Branagh, 1993).
Fantàstica adaptació de Kenneth Branagh, una declaració d’amor absoluta a William Shakespeare. Una d’aquelles pel·lícules que enamoren, i que amb els anys no ha perdut el seu encant. És fantàstica l’energia que els actors saben transmetre. Rodada a la Toscana, la pel·lícula és un cant a l’optimisme en estat pur. Llum, sol, festa i alegria… que bé que s’ho devien passar en aquest rodatge! L’arrencada de la pel·lícula amb els crèdits inicials ja és de premi!
10. Terms of Endearment (La força de la tendresa, James L. Brooks, 1983)
Segurament, vista amb ulls d’avui, és un melodrama potser massa emotiu. Però quan la vaig veure (ara fa només uns trenta anys) em va impactar tant! Quin fart de plorar… El que més m’agrada és la interpretació que fan Shirley MacLaine i Debra Winger de mare i filla, absolutament descomunal. Com s’odien, s’estimen, es necessiten… D’aquelles pel·lis que van directes a la vena i com tinguis un dia una mica tou… et trenquen l’ànima!
11. Mar adentro (Alejandro Amenábar, 2004)
Una grandíssima pel·lícula sobre la història real de Ramón Sampedro i la seva lluita per morir dignament. Un tema que m’interessa moltíssim: l’eutanàsia. La nostra societat hi viu d’esquena i els nostres polítics haurien d’afrontar-la amb valentia. Un retrat emocional d’uns personatges exposat amb molta sensibilitat per Alejandro Amenábar. I uns actors superbs, dels quals vull destacar (i que em perdonin els altres!) la gran Clara Segura, amiga que estimo i admiro moltíssim. L’escena on està sopant i rep la trucada de Ramón Sampedro per despedir-se és impossible fer-la millor. Pell de gallina.
12. The Winter Guest (El convidat d’hivern, Alan Rickman, 1997)
El fantàstic debut d’Alan Rickman com a director. És una pel·lícula melancòlica i trista que s’explica amb unes imatges precioses en un poblet d’Escòcia, gelat i solitari. Diverses històries que s’entrecreuen explicant totes les etapes de la vida amb una gran poètica que va calant a l’ànima a poc a poc. I sí, una altra de l’Emma Thompson, en sóc un fan absolut. Les escenes que té aquí amb la seva mare (Phyllida Law, també la seva mare a la vida real) estan plenes d’una emoció continguda que em fascina.
13. Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000)
M’apassiona la història d’aquest nen que ha de lluitar contra els estereotips i els prejudicis d’un poble miner de mentalitat molt tancada i que descobreix la dansa com la seva passió. Una fantàstica pel·lícula dirigida amb un gust exquisit per Stephen Daldry sobre la necessitat de ser com un vol ser, sobre com afrontar les dificultats i superar-les, sobre com perseguir els somnis. Em sento absolutament identificat amb aquest nen. Suposo que tots els artistes som una mica Billy Elliot i de petits també ja sentíem aquest impuls irracional, aquesta necessitat d’expressar-nos a través de l’art. Em remet màgicament a quan ser actor només era un somni. Meravellosa.
14. The Talented Mr. Ripley (L’enginyós senyor Ripley, Anthony Minghella, 1999)
Una de les meves pel·lícules favorites, dirigida brillantment per Anthony Minghella. M’encanta l’univers de Patricia Highsmith. Quin personatge, el de Tom Ripley! Fascinant, torbador, complex, enigmàtic, talentós, perdedor… És fantàstic el repartiment d’aquesta pel·lícula. Tots els actors fan unes grans creacions dels seus personatges, com els arribes a entendre! I quin bon gust el de Minghella per explicar-ho… I Itàlia… magnífica! I la música…
